dilluns, 28 de novembre de 2016

Escola i memòria



Aquest estiu ens ha deixat Narcís-Jordi i Aragó. El vaig conèixer en un curs magnífic titulat “Les Girones literàries” que impartia a la casa de Cultura de Girona ja fa uns quants anys. No sé si a les escoles de la ciutat Girona s’ha estudiat la seva obra i s’han llegit passatges dels seus llibres. M’alegraria saber que s’ha fet en més d’una ocasió. Fa pocs anys vaig utilitzar la seva magnífica “Guia literària de Girona” a l’aula per comparar amb els meus alumnes dos textos de dos monstres literaris: Josep Pla i Narcís Comadira. Els llibres d’Aragó són llibres que parlen de la capital gironina, de la seva història, de la seva gent. Són llibres que guarden perles literàries. Paraules que ajuden a descobrir i a estimar la ciutat dels quatre rius. Treballar l’obra de Narcís-Jordi i Aragó és ensenyar a estimar la ciutat, la literatura i també la llibertat. Narcís-Jordi Aragó fou un ciutadà exemplar, la persona que va reivindicar la figura de Carles Rahola, l’home cívic, pacífic, fidel a les seves arrels i a les seves conviccions catalanistes i cíviques fins a la seva darrera hora.  Gràcies a autors com en Narcís-Jordi hem pogut acomboiar-nos amb escriptors propers que el feixisme va voler anorrear i fer desaparèixer. 
És emocionant descobrir els llibres que apareixen a les biblioteques amb el títol de «Col·lecció Local». Els llibres de la Col·lecció Local parlen de la teva ciutat, de la teva història, del teu art i de la teva gent. Et parlen també dels costums i tradicions dels qui t’envolten. Guarden «les veus baixes» de la nostra gent si agafem el títol del magnífic llibre de l’escriptor gallec Manuel Rivas. Buscar una vella fotografia de la teva ciutat, del teu barri o una vella estampa d’un ofici perdut, o una imatge de la serralada propera haurien de ser activitats recurrents i no espontànies a les nostres aules. Hi ha centres escolars i biblioteques petites de poble que innoven purgant aquestes col·leccions de manera barroera i poc intel·ligent. No hi ha cap raó assenyada que ho justifiqui. Una visita a la cooperativa Papyrus de Celrà et corrobora aquest fet. Vivim en un país desconsiderat amb la cultura i la memòria històrica. Alguns centres ni tan sols guarden en un lloc visible i accessible de la biblioteca la seva memòria: les revistes relligades i ben conservades que testimonien els treballs dels seus alumnes. L’Educació viu immersa en un món ple de contradiccions. La biblioteca de l’Institut del meu fill obre les seves portes quan ell — i la majoria des seus companys—  ja han arribat a casa i dinen. Costa molt veure a les biblioteques escolars un racó destacat que mostri els llibres que escriuen els mateixos alumnes del centre, un fet que no hauria de ser gens extraordinari sinó habitual i ben normal. Us imagineu una biblioteca escolar amb unes lleixes plenes amb els llibres que han escrit els seus infants? 
Cal anar a la biblioteca de l’escola i a l’arxiu de la ciutat —no com un passatemps — sinó a descobrir i a emocionar-se en l’oceà de documentació i informació que s’hi troba i que ens pot ajudar a descobrir i entendre la nostra història i aquest món tan apassionat en el qual vivim. No sé si el llibre d’en Xavier Cortadellas sobre les llegendes de les Gavarres (i d’altres ben interessants de l’editorial Sidillà) i les revistes editades magníficament per l’Àngel Madrià, editor de Cassà de la Selva, es troben i es treballen de manera sistemàtica a les escoles i instituts que entren dins l’àmbit geogràfic que configura la serra de les Gavarres. En tot cas la revista Girones ha deixat d’editar-se per manca de suport. I això ha succeït a la ciutat de Narcís-Jordi i Aragó, una ciutat amb un índex de població prou important per mantenir viva una revista que conserva i divulga històries i memòries.
Hi ha escoles que continuen encara treballant el Medi Social i Natural que es planifica en un despatx editorial de Barcelona. ¿Quin medi i entorn natural volem ensenyar als nostres nens si no els portem a descobrir l’aulina i el roure que tenim a tocar a l’escola? I en comptes d’aulina també podria dir pedrera, torratxa, font, casalot, muralla, torre, guixera, etc, etc. Els nens que viuen al carrer de la Creu de Girona s’han fixat mai en la creu de pedra que amaga aquest carrer? I els alumnes dels instituts propers han arribat a  conèixer els treballs de Norbert Font i Sagué sobre les creus de terme? El nens de Girona han escoltat mai la llegenda del Bou d’Or?; Han admirat alguna vegada els gravats jueus del Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants? Els sona a algun d'ells el pare Fita? Saben qui va donar nom a la torre Suchet?  Han pujat a veure-la? Han memorat en alguna ocasió el boter de Pedret o l’aigua amb gas d’aquell indret? Han vist alguna fotografia del Ter passejant vora les cases de Pedret? 
Bombardegem els nostres alumnes amb paraules que ben aviat oblidaran quan encara molts d’ells desconeixen l’origen del seu carrer o el personatge que dóna nom a la seva escola. Fem volar els nostres alumnes a països llunyans sense haver-los descobert abans els tresors de la seva ciutat. Els tresors locals i més propers són també els més universals en moltes ocasions. Val la pena reflexionar sobre aquests temes.
Narcís-Jordi Aragó va ser un ciutadà gironí que va estimar la ciutat dels Quatre Rius i els escriptors que la van descriure.  Aragó va estimar la memòria històrica i  literària de la ciutat a on va néixer.  Ens queda el seu llegat. En queda el seu exemple i el seu treball incansable. Ens queda la seva obra. No l’oblidem, sisplau. 

dimarts, 8 de novembre de 2016

Un indret d'interès megalític al Pla de l'Estany?

"Les llegendes que tenen relació amb pedres sovint s’han relacionat amb rituals antics i amb poblats i intervencions humanes que es remunten a l’antiguitat. ¿Té relació la pedra de can Rovira amb els homes del Neolític que van trescar per  aquests verals? ¿Podem incloure la pedra de can Rovira com una bauma utilitzada en temps de la prehistòria? No ho sabem, encara. En tots cas, un servidor, amant i estudiós de l’etnopoètica a casa nostra, ha sabut trobar l’unglot del dimoni i la ferradura del sant descrites en el llegendari. Ara cal que els estudiosos descobreixin i analitzin les altres marques guardades sobre aquesta pedra llegendària.
Una exploració profunda de l’indret i un excavació de la galeria de la pedra baumada segurament ens donarien respostes. L’interès arqueològic de la Pedra de can Rovira resta encara per esbrinar. Hem de saber, però, que a vegades no apareixen restes arqueològiques ni aixovars ni ossos humans per culpa de les violacions d’aquests espais  que han sofert amb el pas del temps. Hi ha hagut al llarg de la història pedres baumades que han estat utilitzades per a llocs d’enterrament i per a diverses activitats humanes. I per altres funcions. La Pedra Baumada d’Espolla (Alt Empordà) fou utilitzada com a punt de reunió de lladres i lloc per a pagar impostos en èpoques ja modernes.
També cal dir que actualment patim una autèntica fal·lera per descobrir i donar a conèixer suposats monuments megalítics quan moltes vegades només són pedres de vinyaters o muntants utilitzats pels pagesos. A la Vall d’Aran es descobreixen cada dos per tres precioses pedres Fites que no tenen cap relació amb la prehistòria. No sempre les rareses i peculiaritats de la natura tenen relació directa amb la prehistòria. L’excursionisme i els mitjans moderns de localització actuals estan possibilitant, però, l’exploració i descoberta del territori del nostre país com no s’ha fet mai fins ara. I encara hi ha punts com el que ha originat aquest article que no són coneguts ni estudiats.
La llegenda t’ajuda a descobrir un indret que hom no contemplaria mai assegut al sofà del menjador. No hi ha cap mena de dubte que Puig Surís ens guarda paisatges màgics. La pedra de can Rovira ens guarda marques que testimonien el valor etnopoètic d’una llegenda ben arrelada i amb tradició al Pla de l’Estany. Aquesta llegenda havia de configurar el vuitè volum de la col·lecció «Contes de Llegenda» del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, un projecte, malauradament aturat encara, per culpa de la miopia política.
La pedra de can Rovira, com una peça gegantina a punt de rodolar, ens guarda els unglots del diable i la ferradura del cavall del sant que la va aturar. Algú potser vociferarà sense criteri: «No, això no és una llegenda; aquesta pedra no es va enclavar en aquest punt d’aquesta manera!» No us el creieu. Sempre hi ha hagut ignorants que no han sabut discernir la ficció de la realitat i que no han sabut mai escoltar els trots inquietants del Mal Caçador."

Extracte del dossier central: "La pedra de can Rovira", publicat a la Revista de Banyoles, novembre de 2016.




La icona del dimoni ha estat representada com un boc o una cabra. La seva imatge sovint evoca i memora les figures dels sàtirs i del déu Pan. 




Unglot del Maligne gravat a la pedra de can Rovira. Les marques trobades a la pedra van corroborar la localització i identificació d'aquesta mola pètria. L'indret és ple de roques gegantines i impressionants. 


Els líquens no tapen les marques fetes sobre la pedra. 




Gravat de la ferradura del cavall del sant que va aturar la pedra. En la versió de Constans i Pius Masvidal és sant Martirià, el patró de Banyoles, qui atura la pedra. En una altra versió, recollida per Josep Casassa, és sant Martí, un sant que ha deixat nombroses empremtes llegendàries a les comarques gironines.




Entrada de la pedra "baumada" (balmada). Vegeu les pedres aixecades a l'entrada, col·locades per a tancar l'entrada. La disposició d'elles recorda els tancaments observats en alguns monuments megalítics.  

Interior de la pedra que fa "bauma". 



Gravat que pot simular  una mena d'urpa que pot estar relacionada amb la llegenda escrita per Constans, Masvidal i per Casassa. 


Figura clarament marcada i tallada sobre la pedra de can Rovira. 





La pedra de can Rovira


"El primer autor que va escriure una llegenda que relaciona aquesta pedra fou mossèn Lluís G. Constans:   La va publicar amb el títol «El sisè misteri de Dolor» a la revista infantil La Mainada, l’any 1921. Hem de tenir en compte que en aquesta revista hi col·laboraven les primeres figures literàries i els millors il·lustradors del país. La llegenda de La Mainada ve acompanyada per una preciosa il·lustració de Salvador Tusell. L’any següent, el 1922, Constans publica la mateixa llegenda —sense cap il·lustració— al suplement literari de La Tradició Catalana d’Olot. Constans dedicà aquesta llegenda «als jovenets de la iv secció del col·legi del Collell». Es tracta d’una narració extensa d’un escriptor que mostra una gran ambició literària. Hem de recordar que ens trobem amb el Constans de la primera etapa: el jove escriptor que es recrea literàriament amb total llibertat i que encara no és missioner ni sent el pes de la responsabilitat pastoral.  La llegenda detalla el poder del rosari per combatre el poder malèfic del dimoni. «El sisè misteri de Dolor —repetia en Banyeta rient sarcàsticament— és l’estimbament de roques damunt el teulat de mas Rovira!» En aquesta història el majoral de can Rovira veu el dimoni enfollit com vol estimbar una pedrassa contra el mas i invoca Sant Martirià: «Oh, gloriós sant Martirià, patró miraculós, salveu-nos d’aquest mal pas d’una mort horrible! Prometo agrair-vos aquest favor!» De cop i volta apareix el salvador: «Un blanc corser, cavalcat per brau i gentil cavaller vestit de porpra, clavava ses ferradures damunt la roca paralitzant-la en el terreny com fins avui la veiem. La visió del cavaller desaparegué, com s’esfumà en Banyeta, tot mossegant-se els llargs unglots.»
La tradició apunta que els avantpassats del mas Rovira donaven anyalment un maial d’oli per a una llàntia de l’altar de Sant Martirià del monestir de Sant Esteve de Banyoles en agraïment d’aquesta feta. Tornem, doncs, a trobar un motiu relacionat amb el cultiu de l’olivera i l’oli en aquest indret i una mostra de la devoció del sant patró de Banyoles al Pla de l’Estany. La tradició de donar un mallal d’oli per l’altar de sant Martirià fa que el majoral d’aquesta llegenda invoqui aquest sant per salvar-se. Constans, bon coneixedor de les nostres històries i de la nostra gent, no li va passar per alt aquest detall.
El folklorista banyolí tornà a escriure a la postguerra una versió d’aquesta llegenda en el quadern cinquè de les seves Rondalles amb el títol: «Les urpes del mal esperit», que també s’ha inclòs en les seves posteriors reedicions de les seves Rondalles. Mercè Carrera va il·lustrar aquesta llegenda de Constans i més recentment ho ha fet la Txell Darné."     

Àngel Vergés i Gifra

Extracte del dossier central publicat a la Revista de Banyoles, novembre de 2016  



Il·lustració de S. Tusell 
Il·lustració de Mercè Carrera 

Il·lustració feta per J.S. 


Entrevista a Vicenç Casals



dijous, 6 d’octubre de 2016

dijous, 29 de setembre de 2016

Pregó Festa Major de Camós 2016

En primer lloc haig d’agrair a l’Ajuntament de Camós per fet d'haver-me convidat a ser el pregoner d’enguany. Tinc gravades a la memòria un munt de records que guardo com un preuat tresor. Camós és la meva pàtria si considerem la infància com la pàtria de tots nosaltres. A Camós, però, vaig capir la complexitat d’aquest teatre que m’obria les cortines.


Quan vinc sovint a Camós m’identifico així:  “Sóc el fill dels mestres de Camós.” I haig de dir que aquest títol m’ha solventat més d’una situació compromesa. Del meu temps d’explorador recordo aquell dia en què em vaig endinsar en un camp. Al cap de poca estona va aparèixer un home brandant un tràmec i cridant:
—Identifiqueu-vos, identifiqueu-vos!
Venia cap a mi amb unes intencions no gaire amables. En aquell moment, a una distància prudencial, vaig deixar anar:
—Sóc el fill dels mestres de Camós!
Les faccions de la cara van variar i el posat agressiu i agrest es va endolcir. Tot seguit va baixar el tràmec i se’m va acostar dient:
—Home, ho podies haver dit abans!
A Camós em sacsegen un munt de records, imatges, olors, paraules... Un aiguabarreig de sensacions que m’acomboia sovint en el meu periple vital. El paisatge ha canviat, però les imatges, les olors, els colors perviuen. El paisatge ha canviat però molts records han perdurat. No me’n puc desempallegar, i algunes d’aquestes imatges em perseguiran fins a l’últim alè.
A Camós vaig ser curiós com l’Escuat, el gos que va immortalitzar Joan Alemany; i tafaner com l'Oscar Matzerath, el protagonista de l’obra de Gunter Grass: El timbal de llauna. La meva vida es reduïa a una plaça, el centre neuràlgic des d’on pivotaven tots els meus moviments i d’on sortien totes les meves expedicions. Desconec la plaça actual de Camós; en tinc gravada una altra. És una plaça plena de veus, olors i imatges que portaré sempre al damunt com un bagatge invisible. Els records gravats en la tendresa de la infància són sovint els més  profunds.



Aquesta plaça em sembla ara petita però en aquell temps em semblava una plaça grossa com la de Sant Marc de Venècia o com la plaça Major de Banyoles. Allí també hi vaig descobrir un paisatge humà. Els meus ulls fitaven els passavolants i les persones que s’hi atansaven. Ara la trobo petita i massa urbana.
La plaça de Camós era una fondalada ocupada pel taller de can Serra i una estiva de maquinària, un no man’s land on la mainada de Camós vagarejava per tal de trobar alguna bola d'un coixinet o bé una ferro dret per jugar a guanyar terreny. Des dels xiprers de ca la Dolors vaig presenciar com un bordegàs que ho arreglava tot sempre a cops de puny va llançar una pedra que va impactar amb un cop sec contra el ventre d’un gat que caminava en aquesta terra de ningú de la plaça. L'animal va quedar encarcarat panxa enlaire. A la baixada de ca la Pitu Toua vaig aprendre a anar en bicicleta. Els meus peus van donar voltes als pedals seguint la inèrcia de la baixada. Recordo l’alegria que vaig experimentar aleshores. En aquell temps la plaça no estava asfaltada i en més d’una ocasió m'hi vaig pelar els genolls.
Vivíem al pis del Mestre. Era un edifici ben diferent de l’actual. Pujaves al pis des d'una escala costeruda. Franquejaves la porta i trobaves la cuina a mà dreta, a mà esquerra, el menjador, un petit lavabo a mà dreta i les dues habitacions al fons. En aquell temps aquest edifici s’assemblava a un castell o un vaixell gegantí. Jo, des de l’eixida (no en dèiem terrassa), n’era el vigilant, amb el meu tractor de joguina que emulava tots els Massey Fergusons que els camosins conduïen i observava els veïns que entraven a la botiga de can Serra, el barber que parava el sol els dissabtes a la tarda, l’avi Serra, en Salvador, assegut a la cadira de balca i el somriure amable de la Leonor a punt per despatxar coques de sucre. A un racó, la mare guardava en un tancat les plantes i flors que diligentment regava cada dia.

Recordo un dia de l’any 1971, aquell dia en què va aparèixer a la plaça el camió de propaganda de la Lliga com un vehicle de fira ambulant. El va fer venir en Maurici Duran, candidat aquell any a procurador a Corts. Allà ens hi vam aboldronar tots els xafarders i jo, des de l’eixida  vaig capir la seva arribada com si fos un gran esdeveniment. Vaig baixar les escales del pis corrent per admirar aquell camió de propaganda que repartia globus, banderetes, llapis i tota mena de marxandatge electoral. Recordo el color viu de la senyera d'aquell camió. També memoro la vegada que vam llançar bateig des d’aquesta eixida cap a la plaça pel bateig del meu germà Josep. Des d’allà estant el pare va llançar duros a la plaça posseït de joia i d’alegria.
Des de la talaia de la terrassa a on vivíem jo descobria el món. Recordo els xerics dels porcs de can Serra quan els degollaven cada dissabte. Recordo perfectament aquells xiscles que em van portar fins al pati d'aquella casa a espiar, agotnat com un indi que espera atacar una diligència, el final d’aquell espectacle. Allà vaig descobrir l’animal de potes enlaire. Recordo l’olor del socarrim dels seus pèls cremats i aquell terra ple de bassiols de sang, vermell com el Matamors de la llegenda. Una altre imatge impactant que tinc gravada a Camós és una olor forta i abominable: una provessó delirant d’àcars, coleòpters, lepidòpters, que vaig veure dins la carnassa d’un cavall mort  llançat en una fossa sense enterrar en un bosc de Santa Magdalena de Novas. Anys més tard vaig conèixer tots els noms d’aquella fauna a Les particules elementals de l’escriptor francès Michel Houellebecq. La vida, doncs, amb tots els matisos i tragèdies, se m’obria al davant.

 
En aquell temps venia una practicant de Banyoles, la senyora Carme, a donar-nos injeccions. A mi les injeccions no m’agradaven gens. Recordo la vegada que vaig prevenir amb massa antelació l’arribada de la senyora Carme. Aquell dia em vaig amagar sota el meu llit per tal de fer veure que jo no era al pis. Recordo la carcanada de fusta d'aquell moble i l’estretor d’aquell espai. Llavors devia ser un marrec molt menut perquè l’estona que vaig restar allà sota em va semblar una eternitat. Al final vaig desistir i vaig abandonar aquell amagatall pansit com un gos estomacat. La practicant va venir i va executar la seva feina de manera impecable. Tenia un ritual molt marcat: primer de tot feia allò que em feia posava els pèls de punta. Preparava l’agulla a la xeringa i manejava l’èmbol meticulosament per fer l'operació final. En segon lloc et demanava que et giressis i que et baixessis els pantalons. I en tercer lloc et deia que bufessis. Jo exercia tots els passos d’aquest cerimonial de manera ben obedient. Hi havia, però, un inconvenient. Des del moment en què et deia que bufessis fins al moment en què et clavava la xeringa passava el temps suficient per a fer una rentadora, anar a Banyoles i fer una volta a l’Estany... Bé, així  m’ho semblava a mi en aquell temps. Amb ànsies i tremolors un servidor aixecava uns esbufecs veritablement admirables. Al final de tot la senyora Carme et recompensava amb un parell de sugus. Eren uns caramels ben diferents d'aquells que et regalava mossèn Lluís de Banyoles quan li fèiem l'amistat, que eren més aviat cúbics i tenien l'envoltori transparent.


 Quadre de Joan Farrés. Camós (1973). Al fons l'escola de Camós amb l'eixida.

Recordo la vegada que la meva germana es va tancar a dins el pis amb les claus al pany i els maldecaps que van passar els meus pares per fer que obrís la porta. L’Imma era molt menuda llavors però va seguir fil per randa totes les instruccions que els pares li van donar. Al final va aconseguir passar la clau per sota la porta. En aquell pis menut de cal Mestre recordo el rosari que resàvem cada dia i les lletanies que vam aprendre. Jo i la meva germana esperàvem una lletania concreta per victorejar: “Casa daurada!” La casa del mestre no era daurada però tenia  la calidesa familiar que busquen tots els nens en edat ben tendre. La feina d’escola s’emportava moltes estones als pares que sovint delegaven en alumnes perquè ens guardessin i juguessin amb nosaltres. La Fina era una noia amb un somriure dolç que encara ara avui conserva i regala quan corre per Banyoles. 
Ser fill del mestres dels Camós implicava també pagar els seus peatges... I això em passava sovint a l'hora del pati, a l'espai de pòrtland de davant l'escola. Allà els borinots em manaven: “Va Àngel, digues un carro carregat de rocs passa per la carretera i fa carric-carrac.” En aquell temps jo no sabia dir la lletra erra. Recordo que no acabava mai la frase perquè aquells bordegassots de l’escola sempre es posaven a riure. Jo no entenia mai les raons d'aquella hilaritat esclatant.  Més tard vaig saber que deia "em cago" en comptes "d'un carro."
De petits ens banyaven en una palangana que la mare posava a sobre d’una taula i recordo molt bé com ens encenien el televisor perquè estiguéssim quiets. Llavors feien “los payasos de la tele” i més endavant, un programa que es deia “Aplauso” que jo no mirava perquè aquelles músiques eren per a persones més grans i jo era un mocós a qui li agradaven més els soldats i les batalles que estenia a l’eixida.
Una de les particularitats del pis era que no tenia vàter; tenia una comuna. És a dir: un forat que anava directament a una fossa sèptica que tocava l’hort. Amb les nostres deposicions vam abonar durant anys les tomateres de l’hort del mestre i sempre ens vam fer un tip de riure de la grandària d’aquelles tomates tan ufanoses que creixien a l’hort i que nosaltres adobàvem. El pare va ser un bon hortolà. El recordo amb la fanga. Jo l’ajudava sovint a fer la maniobra de buidar la fossa perquè era una tasca delicada que requeria força mans.
Des de l’hort jo dominava els cotxes i carros que passaven per la carretera. Tenia l’amagatall en l’arbre que s’aixecava a prop d’on en Tom, el gos de casa, tenia la seva caseta. Tot i que era de casa en Tom no era d’aquests gossos falders i de laboratori que passegen homes i dones avui en dia. En Tom era un gos lligat que bordava i que infringia respecte. Aquell gos se la campava tot sol quan aconseguia alliberar-se de la corretja; i sempre sabia tornar a casa. En Tom era fosc com un dimoni i sovint  reganyava les dents. De gossos i de pors recordo la vegada que amb el pare vam anar a veure en Tagu a can Mateu i ens vam veure rodejats per la seva guàrdia canina. El pare i jo no vam sortir del sis-cents fins que no vam veure la barba blanca d’aquell eremita tan especial que vivia a prop del Revardit. Els gossos em feien por. Una vegada un gos llop em va acorralar quan anava cap al camp de futbol del Camós. Recordo que em vaig arramblar a un càctus de l'entrada d'una casa i que els meus crits van alertar els seus estadants. Ara que sento els lladrucs d'aquell gos veig la serp enroscada que vaig trobar a sota una teula mentre caçava cargols a prop de casa. En descobrir-la vaig fer un bot i vaig tornar a casa corrents. Ja ho veieu, en aquell temps jo era un nen sedasser, un xafarder que descobria el món i que no parava mai quiet.

Recordo una maqueta de l’escola de Camós que van fer els nens amb fullola en un temps en què els nens serraven amb serres  i agafaven ganivets sense firmar cap autorització dels seus pares. Les noies feinejaven a la cuina de l'escola, un lloc  on la meva àvia tenia el seu regne particular. Els nens paraven i recollien i la campaven a la plaça sense cap vigilància. Com han canviat els temps. Davant de tots vosaltres sabria memorar el lloc exacte de l’armari biblioteca on el pare guardava els llibres de Carmen Kurtz i la lleixa de l’armari on el pare tenia tots els segells gastats que guardava per la diada del Domund. I les figures d’un Betlem enormes, gegantines que el pare va col·locar un Nadal al davant l’escola i les festes nadalenques amb obsequis i paneres.
 Recordo en Pere de les Hermanites amb el seu carro i la seva frase que deia sempre a Camós quan el convidàvem a cafè: “El cafè, per ser bo, ha de ser negre com carbó, amarg com el fel i calent com l'infern.” Recordo les xíndries de can Masó Petit que eren grosses com les bales de canó del baró de Münchhausen i la cabana de Tom Sawyer que en Joan Garcia i altres nois va fer en una aulina a prop d’on ara hi ha el camp de futbol, i les giragonses del sis-cents en camins de muntanya, i el pare que portava la llet a una família necessitada. Eren ampolles de vidre de la Ram.
Potser no estaria amb vosaltres si el Matamors s’hagués emportat el sis-cents aquell dia en què baixava desbordat per sobre de can Milleres i el pare es va atrevir temeràriament a petjar l’accelerador i a travessar aquella ribera d’aigua furibunda. Després de franquejar-lo el pobre pare es va veure incapaç de continuar conduint fins a l’escola. Els fils de les parques són sempre misteriosos i imprevisibles. Avui, quan em miro el Matamors, el veig sempre vermell, roig com el descriu la llegenda. Vermell com el va pintar Jordi Gratacós pel llibre Llops a l’era, el segon volum de la col·lecció Contes de Llegenda (un tresor de col·lecció que el Consell Comarcal algun dia hauria de continuar). L'autor d'aquest preciós conte és Joan Solana. Un patchwork deliciós de llegendes camosines ben trenades i ben escrites. 

Memoro el Matamors i en concret el Seranai, el lloc on els musulmans s’aturaven a resar segons la tradició camosina. L’aigua que davalla de Pujarnol juga a Salt Dalmau i  arriba al Terri a Borgonyà. Seguint el Matamors l’any 1932 un bufarut va causar pànic i va aixecar les teules de can Carxofa i can Reparada.  M’ho va memorar la Victòria Robert filla de can Reparada, el temps en què els de Corts i Camós anaven a la mateixa escola i es feien el compte a cops de terrossa.

 La Victòria Robert i el seu home, Joan Giró

I mussito cançons com la que va regalar l’Alfons Badosa, veí de Canet d’Adri i fill de Santa Teresa de Camós, a mossèn Josep Casassa, assassinat per unes cràpules que volien fer la revolució l’any 1936.  És una cançó dedicada a Santa Quitèria:

Gloriosa Santa Quitèria
volgueu-nos afavorir
per dar-nos la vostra glòria
a l’hora que hem de morir. 

Un altre capellà que vull memorar és mossèn Verdura, "el pare Mariver", i els seus murals pintats amb cera que penjava  a l’escola de Camós per fer doctrina; i els seus vinils i les seves cançons que a casa sempre escoltàvem: “Quan arribi al cel arribaré a casa meva...”, cantava.  Quan ens va deixar l'any 1997 vaig anar a la rectoria de Camós i vaig recollir de l'escampadissa del terra un munt de material interessant que actualment està dipositat a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany.

Fa uns anys la foscor ho abrigava tot i les fresses ressonaven en la nit i ajudaven a fabular històries que s’explicaven vora l’escó o a l’hora d’espellonar. Així va néixer un toro de foc que s’apareixia a una cruïlla de tres camins a prop de cal Santo. A les dotze de la nit tothom fugia d’aquest punt. Una nit, un pagès que venia de Banyoles, després d’escoltar les campanes del monestir de Sant Esteve, va comprovar estupefacte que darrere el carro hi duia un burro vermell, de foc, que arrossegava unes cadenes que amb prou feines podia moure. La història l’explicà el mateix Alfons Badosa a Josep Casassa l’any 1929, el mateix que va llegar una cançó de Santa Quitèria al fill de Sarrià de Ter.
A les Basses també hi apareixia un toro de color vermell que esparverava els més agosarats. A tot el llegendari europeu són abundants les aparicions de bous i toros de foc. Hem de reivindicar, doncs, el burro i el toro vermell com animals autòctons de l’imaginari fantàstic camosí.
A les Basses també s’hi va escoltar fressa de cadenes i truges i godais campant-la de manera misteriosa i solitària. Aquí els gabaions cremaven i, a l’endemà, es trobaven intactes. A l’hora de sopar se sentia una veu sorneguera que deia: “Nyam, nyam, nyam...”, acompanyat del fregadís dels plats de l’escudeller que es movien tot sols. A prop d’on van succeir totes aquestes fenòmens hi vivia en Jaldeus, un curandero ben conegut a la comarca del qual se n’expliquen un munt d’anècdotes.
La llegenda ens apropa i arrela al territori. Ja fa uns quants anys que recullo històries pacientment, una feina delicada com la dels treballadors que endreçaven les eines per construir l’església de Sant Vicenç de Camós i que l’endemà les trobaven en un lloc diferent. Llavors van decidir construir l’església a l’emplaçament actual on s’aixeca actualment. La tradició camosina apunta que l’església va estar a punt de ser construïda al camp de cal Rei o camp dels Aurons, davant de can Jaldeus.
Qui em canvia les eines a mi és sovint la desídia, la indiferència, la desmemòria personal i –el mes trist a vegades– la institucional, la qual combato sense defalliment. Quantes llegendes hem perdut per no haver escoltat la nostra gent gran! No m’imagino la quantitat d’històries que tindríem ara si aquell marrec que descobria aquell món des de l’eixida de la casa del mestre hagués preguntat a la gent gran de Camós sobre llops, bruixes i follets... El pedagog George Jean diu que "aquell poble que no té llegendes per contar als seus fills està condemnat a morir de fred". Encara som a temps de no congelar-nos. I per acabar aquest pregó acabo amb una història que em va explicar una dona camosina. L’Antònia Port va néixer a cal Gall, una casa aixecada pel seu pare en un cobert on sovint s’hi aplegaven captaires i rodamóns. El seu pare es deia Josep Port Vilardell.

“A Banyoles hi havia un home que diu que sempre correvia per allà Banyoles i que no trebaiava. No era pas ni ric ni pobre. Sempre era allà pels hostals, a menjar i a beure. I un dia diu que un li va dir:
—I què ho fas, tu? No trebaies i sempre tens calés... I com ho fas?
(No era pas pobre, sempre tenia calés pels que havia de menester.)
—Ah, mira...diu.
I diu que vivia a una cova a la vora de l’Estany. I llavons li va dir:
—Vols saber-ho de què estic visquent? Vine a casa meu... (que era una cova)
I va entrar a la cova i diu que va dir:
—No anomenis mai el nom de Déu! Pots dir el que vulguis però no anomenis mai el nom de Déu...
I sí, sí, van anar cap allà dintre i diu que hi havia un puesto on hi havia moltes monedes, un atre puesto que hi havia moltes de joies... I tot era una cosa que es veia molt ric, allò. I van anar passant cap allà i diu que van sentir una fressa. Una fressa estranya, com si tronés. I que va dir:
—Que valga’m Déu què es això?
I va estar tot desaparescut i llavons es va trobar al cim d’un abre.”

Segur que tots nosaltres hem sentit l’escalf d’aquesta història que un bon dia un home de Camós va explicar a la seva filla. Es una història molt senzilla, però càlida, com les que recollia el folklorista Cels Gomis  arreu de Catalunya.
Ha estat un plaer haver compartit amb tots vosaltres la gràcia i calidesa d’aquesta història i els records d’aquell menut que un bon dia va descobrir el món des de l’eixida de la casa del mestre. Moltes gràcies, i molt bona Festa Major!


divendres, 8 d’abril de 2016

Goges o aloges

Sembla mentida que després d'organitzar un festival fantàstic amb el nom "Aloja" continuem col·locant cartells obviant el nom genuí de les fades de les Tunes.



divendres, 18 de març de 2016

El mal de l'amor




Amb l’Albert Massip i altres membres del grup La Mata de Jonc, en David De la Higuera, en Ramon Manent i l’Albert Portas hem organitzat un escamot etnopoètic per tal de regalar a en Joan Giró, home centenari, fill de ca l’Oceller de Pujals dels Cavallers una cançó: “El mal de l’amor”. Bé, no ha estat una sola cançó sinó tres cançons ben entranyables: El mal de l’amor, El cavaller ferit (Quan jo n’era petitet) i la sardana l’Empordà. La Mata de Jonc és un quartet d’homes especialitzat en polifonia tradicional decidit a abordar un repertori representatiu dels Països Catalans i també d’altres zones properes, sempre en l’àmbit pirinenc-mediterrani. Tant jo com l’Albert hem entrevistat un munt de vegades a en Joan i a ell li devem la recuperació d’un munt de material etnopoètic ben interessant del Pla de l’Estany. Jo he escoltat i he recollit les seves llegendes, rondalles i vivències i l’Albert les seves cançons. L’any 2015 vaig publicar un llibre amb les seves històries: Pujals d’aquí, Pujals d’allà. Històries d’en Joan Oceller.



Celebrant l'aniversari d'en Joan. 

"-Joan, quants anys tens?" 

"-Un!"

L’Albert Massip va recollir d’en Joan la cançó El mal de l’amor, que fou inclosa al repertori de La Mata de Jonc. La versió cantada d’en Joan ajudà el quartet musical a perfilar la cançó i a tancar el cercle. Amb la complicitat la Magda, la seva filla, ens vam presentar el quinze de març a casa seva per sorpresa. Ens va acompanyar la Míriam i en Jordi de Televisió Banyoles, que no es van voler perdre aquesta històrica trobada. 


Assaig dels membres de La Mata de Jonc a la plaça de Cornellà. 










L’Albert va enregistrar d’en Joan Giró “El mal de l’amor” el mes de juny de l’any 2013. Podeu escoltar la versió d’en Joan al bloc de l’Albert, així com altres versions ben interessants d’altres informadors. L’Albert Massip és el nostre Alan Lomax particular, un mestre folklorista a qui hem d'estar tots els banyolins molt agraïts. De la cançó El mal de l'amor l'Albert n'ha recollit les següents observacions: 


«La primera referència que hem trobat d'aquesta cançó és dintre "Tercera sèrie de cançons populars catalanes (L'Avenç)", de l'any 1910 i amb el títol de "Mariagna". També apareix dintre "De la cançó popular catalana" (1917), de Lluís Millet, o al Cançoner del Ripollès, recollida a Ripoll l'any 1919 i a Les Llosses l'any 1920, amb aquest mateix títol i amb versions una mica més llargues.

En trobem algunes variants més a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, recollides a Almatret (Segrià) o Torroella de Montgrí (Baix Empordà) el 1928.

Segons hem trobat al bloc Bereshit: Terres d’Edom, l'any 2007, la cantant Yasmin Levy, nascuda a Jerusalem, publicava un disc incloent aquesta cançó fruït de les investigacions del seu pare Isaac Levy, músic i musicòleg turc d'origen sefardita. Levy va dedicar bona part de la seva vida a rescatar la tradició oral dels antics jueus expulsats de la Península ibèrica per terres turques i gregues.»