divendres, 30 de desembre de 2011

Can Turró de Lió

El meu besavi, en Jaume Turró, va portar el rem de can Lió de Turró. Molt abans que el seu fill es casés amb una noia de can Nyiga, una noia de la plaça de les Rodes. En deien can Nyiga perquè antigament hi havia viscut un sabater, conegut per en Nyiga. En Jaume fou afillat de l'Hospici perquè els de can Turró de Lió no tenien fills. Després en van tenir, però en Jaume ja era tan estimat i considerat per la família que bé prou es van estalviar de tornar-lo.  És un plaer anar a fer la volta a l'Estany i passar per vora la casa on van néixer els meus avantpassats, i saber que en Jaume era paborde de Santa Llúcia i que va untar d'all el cap del seu fill, per enxerinar-li el mal que hi tenia i que així el donguessin per inútil i s'estalviés d'anar a fer el servei. En Jaume, com a bon pare, volia de totes totes que en Joan no anés mai a servir aquells sàpatres uniformats que portaven a gent pobra i treballadora, a gent senzilla a desastres com el de Cuba, de l'Annual o del Monte Arruit. Però el més divertit d'en Jaume Turró, que l'eleva gairebé a un mite familiar de la meva branca banyolina és l'anècdota que avui m'ha confessat la meva tia àvia, la Lola Turró Sitjà. És la següent:
"L'avi Jaume era un home molt espavilat i treballador. Un dia va portar Sant Martirià cap a l'església de Porqueres. I es deia, la família ho deia, que es va girar al sant i li va dir:
-Si no plou et cardo a l'aigua!"
Vet aquí una anècdota que reviu un home senzill, i la devoció ancestral banyolina de portar les relíquies del nostre sant patró vora les aigües del nostre Estany. Llarga memòria a en Jaume Turró i a tots els qui han llavorat anècdotes semblants!

dijous, 15 de desembre de 2011

Can Pixa

L'expressió "això és can Pixa!" o "això sembla can Pixa!", no genuïnament banyolina, és una expressió molt utilitzada al Pla de l'Estany. Es refereix a un indret on el desordre, la mala organització, el desgavell impera i prospera. Això esdevé més greu quan can Pixa s'impregna en indrets i institucions on l'ordre, el respecte,  i el treball en equip haurien de ser valors distintius i exemplars. A més a més, però, els banyolins més grans recorden una altra expressió: "Això és can Pixa de Pedret" o "can Pixa Pedret", un indret de Pedret de Girona on els carreters acostumaven a fer les seves necessitats abans de pujar el carro i anar cap a Banyoles.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Amb la bena als ulls

Ara recordo vàries converses que he tingut amb gent molt assenyada i treballadora, gent que gaudeix d'un reconeixement social per la seva feina, que fan de manera ben feta, que són eficients, però que a l'hora de parlar de persones que tenen la pell d'un altre color es transformen en josep anglades en potència. "Que si ells s'emporten totes les ajudes socials, que si ells saben més bé els seus drets que els seus deures...". La misèria i la pobresa no té color, però a la nostra ciutat, els que miren i remiren els contenidors d'escombraries per veure si troben algun objecte servible són aquells que van venir de fora, que han treballat en les feines que nosaltres, els que hem nascut aquí, no hem volgut fer i que són els que més pateixen aquesta crisi a la qual estem immersos.

dijous, 10 de novembre de 2011

Sortides enginyoses en temps de crisi

En temps de crisi ens calen, ara més que mai, les sortides enginyoses dels nostres avis.
Totes les he escoltades al Pla de l'Estany.


-Com anem?
-Anar tirant, com en Met de Ribes.
(Personatge de Ribes a qui el riu Freser se l'emportava riu avall. La gent de vora la riba li anava preguntant: "Com anem? Què fem? I ell sempre responia: "Ja ho veus, anar tirant", "corrent avall", "Anar baixant...".

-Com va la feina?
-Anar fent...
-El rei no fa pas més...

 -Això s'acaba, tot va malment, no ens en sortirem pas...
-No, home, no, mentre brami un burro encara hi haurà set anys de món.


-Em moriré, em moriré...
-Sí, home, no quedaràs pas per grana!

dissabte, 5 de novembre de 2011

Els menuts banyolins i la pela és la pela!

Hem de felicitar els comerciants banyolins per la brillant iniciativa de fer circular altra vegada menuts per la vila. La iniciativa hauria estat molt més interessant si els menuts s'haguessin arrodonit a l'estil d'aquelles monedes de cartró del temps de la Segona República.
Ara, però, els comerciants haurien de tenir més bona vista i més ull comercial. No són molts els comerços que s'han adherit a aquesta iniciativa i els pocs que ho fan no inclouen les compres escolars ni les relacionades amb els clubs esportius banyolins, que en són molts. Com volen que les carteres dels banyolins s'emplenin de menuts si contínuament estan limitant aquesta promoció a unes compres determinades? Felicitats per la iniciativa, però, si us plau, amics, si voleu que els banyolins no vagin al Decathlon, sis plau, feu bé la vostra feina.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Helem, Helem!

        
            Espectacular el concert de Loyko aquest divendres a l'Auditori de l'Ateneu de Banyoles, un dels grups de gypsy music més interessants del moment. Amb el so de violins i de la guitarra se'm van desvetllar tota una sèrie d'històries. De seguida vaig pensar en els gitanos de can Xavó de la plaça de les Rodes. La contarella que explica com revenen la burra que havien comprat a mossèn Salvador, el popular i ja llegendari rector de Rocacorba. A la corrua de gitanos que s'aturaven al trenc del Cimà, a la gitana Yankee, nascuda a Banyoles, en un indret ben apartat de la vila, indret on gitanos i  pidolaires buscaven descans i tranquil·litat. Dels gitanos que invocaven al difunt Moreno i a qui en Tocatabal va jugar una broma de mal gust. Als gitanos i passavolants que s'arreceraven a les baumes dels Casalots, dinamitades perquè molestaven i també per evitar els conflictes i baralles que s'aixecaven en aquell indret fronterer del municipi de Banyoles amb Porqueres. La vegada que el meu oncle Jordi va recollir un cadell perdut d'aquella tropa ambulant i de la perícia caló que els va portar a la carboneria del carrer de Santa Maria a hores intempestives a recuperar el gos. A les giragonses de l'ós Nicolàs que ballava i a qui jo de petit emulava fent voltes i voltes:  "Balla, balla, Nicolàs". A les fotografies d'en Tago Franch, l'outsider més inclassificable  que ha tingut Banyoles i a l'ós ballador que fotografià, i també  als nens gitanos que immortalitzà camí de Girona després que la seva BB s'espatllés en un sot del camí. Amb el record tendre dels somriures que em regalen cada dia els nens i nenes que viuen a les Pedreres de Girona un parell de perles per homenatjar aquest poble que tant ha sofert al llarg de la nostra història.

 

dijous, 13 d’octubre de 2011

L'abat, les aloges i el bestiari

Acaba Aloja, la III fira medieval fantàstica de Banyoles amb un notable èxit i amb una gran quantitat d'actes ben interessants. Des del blog Xisca de Gardi, l'avi Oli es lamenta de la manca d'aloges a la fira. No és veritat. Per la fira, es passejaven un grup d'aloges voluntarioses i alades. Ja sabem que les aloges són etèries, però no les fem més invisibles!
Aloja porta l'ànima d'Alma Cubrae, aquesta companyia que et sorprèn amb traça i bones maneres, que treballa en equip de manera exemplar i que reprodueix objectes del passat amb gran realisme. Gràcies a ells l'abat Nogàrius ha tornat a entrar a la vila. Un esdeveniment que hauria de configurar una tradició. És lamentable, però, que els prohoms culturals de la ciutat, aquells que haurien de col·laborar i ajudar a recobrar actes com l'entrada de l'abat o la recuperació del nostre bestiari organitzin actes culturals el mateix dia.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Assegut a la taula

Els desheretats són personatges que sovint sembren anècdotes allà on van, que viuen de manera senzilla i que el poble sol batejar amb un malnom. El temps fa la seva via i ells se'n van però les seves anècdotes es mantenen vives a la memòria de la gent. I el temps, que posa les coses al seu lloc, fa que molts d'aquells que van fer burla i escarni dels heretats romanin sempre en l'oblit mentre ells perviuen i perviuran sempre entre nosaltres.

Hi una història que avui en Josep Estarriola m'ha contat i que té com a protagonista l'Esteve de Bastarra, el germà d'en Pericus Paupadones. Hi havia dos guàrdia civils de Mieres que un bon dia es van acostar a  Bastarra a vigilar perquè havien rebut l'avís que un delinqüent perillós s'havia escapat de la presó de Girona. Es van acostar a la casa i allà van descobrir la llum d'una candela. Es veu que l'Esteve anava a dormir a l'hora de les gallines i aquell fet els va sorprendre. De qui es podia tractar? Estaven segurs que dins la casa hi havia una altra persona i per això van cridar que tenien la casa rodejada amb una vintena d'efectius (eren només dos) i que obrissin les portes. Els batents de la porta no es van obrir i ells, a cops de culata, van obrir la porta de la sala. Allà van descobrir l'Esteve, assegut a sobre la taula davant una candela i una llauna de sardines, tremolant i atemorit davant la desmesura d'aquella brutalitat. Van registrar la casa i no van trobar cap pesona i l'Esteve va dir que estava sopant a aquelles hores perquè havia anat a mercat a Amer i havia tornat tard. Més tard un guàrdia civil es va penedir d'aquella actuació i va dir als de la botiga de Mieres on l'Esteve solia anar a comprar que ell pagaria tot el que l'estadant de Bastarra comprés des d'aleshores. El civil (no sé si era l'Amigo) es va penedir de la seva actuació però estic segur que el que més el va colpir va ser la imatge d'aquell home pobre, assegut a dalt de la taula perquè no tenia ni una miserable cadira per seure, assegut davant d'una petita llauna de sardines.


Orinal de casa rica (i 2)

L'orinal de casa rica
que n'és molt ben respectat, ben respectat.

Porque le llaman "Don Pedro", el rey de la antiguedad, antiguedad.

[Tornada]

Si l'orinal, si l'orinal
és un objecte, per lo que val.
Ja l'estimem, ja l'estimem,
per lo que val, per lo que val.
Viva la gràcia de l'orinal!!


Si l'orinal tingués boca
també ulls per a mirar, per a mirar,
veuria moltes cosetes
que ara no les pot mirar, les pot mirar...


Veuria una dona encamisada, un home
sens calçotets, uns puros de molta flaire
i un saltant d'aigua després.


Si l'orinal, si l'orinal...

dissabte, 10 de setembre de 2011

Orinal de casa rica (1)

Del riu Burró a les Rodes bateguen els records dels meus besavis. De can Nyiga a ca la Borrona de Tortellà bateguen els records del besavi Joan i de la meva besàvia de Tortellà. Tots dos no tenien aigua corrent a les seves cases. En Joan havia d'anar a la font que hi ha a la plaça de les Rodes a carregar galledes d'aigua i la besàvia garrotxina havia d'acostar-se al riu Borró per aconseguir aigua. Anys més tard, aquesta besàvia es faria una casa al mig del poble de Tortellà, que seria batejada com ca la Borrona, en honor a la dona que havia viscut a prop del riu Borró en una pobra barracota.
Gràcies als records de la tia Margarida i de la mare, i del retrat que tenim a casa en un lloc privilegit del menjador, he pogut conèixer i estimar un avantpassat. En Joan, devot del déu Baco, no li costava gaire de presentar-se a casa ben animat. Llavors convertia els seus dits amb una pistola, i disparava a tots els comensals per sentenciar:
-Pam, pam, tots morts, menys jo, menys jo...
 Des de can Nyiga estant la família escoltava  la fressa que aixecava de bon matí en Joan quan es rentava la cara a la plaça de les Rodes, una moviment matinal amb el qual es remullava tot el cap. El besavi aprofitava tota l'aigua de la palangana i després la llançava al carrer amb una moviment enèrgic. En Joan es guanyava la vida com podia, feia jornals a can Canova, i compartia cebes amb en "Joan Boig", un veí de les Rodes que venia a can Nyiga a compartir una ceba crua i ben aixafada. Asseguts a la llinda de can Nyiga degustaven la ceba com si fos un gran tec.  El besavi Joan solia cantar una cançó molt divertida: Orinal de casa rica. Es tracta d'una cançó que evoca uns orinals llargs que la meva tia Margarida havia vist a a ca la Llarga de Banyoles. La tia també els va descobrir en una escena de la formidable pel·lícula que Luchino Visconti fa fer de l'obra El Guepard, escrita per Giuseppe Tomasi di Lampedusa. En aquesta escena es veu una rastellera d'orinals de casa rica com els que la meva tia va descobrir a ca la Llarga. Hauré de llegir el llibre i buscar la descripció que el genial Príncep de Lampedusa en va fer, demanaré la pel·lícula al meu amic professor universitari i buscaré l'escena descrita. Llavors, agafarè alè i cantaré una de les cançons memorables del meu besavi de les Rodes.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Una hora

Hi havia una vegada un home que caminava cap a Pujarnol i cap allà a l'alçada de can Sotirà va preguntar a un masover que feinejava vora el camí.
-Bon home, falta molt per arribar a Pujarnol?
-A veure camineu...
-Us equivoqueu, jo us demano si falta molt per anar a Pujarnol.
-Camineu...
-Mireu bon home que m'esteu preneu el pèl, jo us demano que em digueu quant em falta per arribar a Pujarnol...
-Camineu...
L'home féu un gest de menyspreu i continuà el seu camí.
Al cap de poca estona el masover li va dir:
-Mestre, a aquest pas, una hora per arribar a Pujarnol!

dimarts, 16 d’agost de 2011

Alma Cubrae

A Banyoles es fa una fira medieval fantàstica gràcies a l'esperit dels Alma Cubrae, un col·lectiu que es transforma en gladiadors, soldats romans, cavallers medievals, orcs, fades i tot el que demani el guió. He tingut el plaer de veure com treballen, com es fan el vestuari de manera artesanal, com preparen l'atrezzo de les sessions fotogràfiques, com assagen i tenen cura de cada detall. També he comprovat com es documenten pels seus guions i com treballen amb equip de manera admirable i exemplar. Ells són capaços de transformar vampiresses en belles aloges gràcies al bon ofici d'en Javi Aguilar. Heus aquí una imatge fantàstica d'una aloja de les Tunes, una escena de les nostres llegendes més conegudes. Els àugurs m'han confessat que ben aviat els Alma rebran la visita del senyor de Falgons, que de tornada de les creuades, porta les relíquies de Sant Ferriol a la nostra comarca i...  


 Fotografia de Javi Aguilar.

divendres, 12 d’agost de 2011

Enraonies

Recordo que una vegada un amic em va sorprendre amb una enraonia que em concernia. I recordo que em vaig posar a riure i que no hi vaig donar més importància. Aquestes enraonies cal ignorar-les i no fer-ne ni el més mínim cas. Ho hem de fer així si volem que deixien de perviure a la memòria col·lectiva. Això ve al cas en llegir el reportatge que en Miquel Rustullet ha escrit aquest mes a Revista de Banyoles, un escrit que denuncia aquells que anomenaven a un noi de la comarca com el fill del capellà. No cal entrar més amb detalls perquè el millor que podem fer amb els rumors o amb aquestes enraonies que la murga s'inventa és no donar-los més propaganda, ignorar-los supinament. Jo mateix he sabut aquest estiu que el rector de Camós va conviure amb una majordoma que tenia un fill,  i que en va tenir cura com si hagués estat el seu pare biològic. Llamp me mau, aquesta sí que és una veritat com un temple!

dilluns, 8 d’agost de 2011

Orcs a Serinyà?

Mostra de fades i follets aquest estiu al parc de les coves prehistòriques de Serinyà. Vaig decidir arribar-m'hi, pagar entrada i disfrutar de les diverses escenes que alguns veïns de Serinyà s'han enginyat. La idea és bona, les intencions també. Hem d'aplaudir la gràcia d'alguns actors i la col·laboració de la menudalla... Falla, però, el text i els perfils dels personatges inspirats més en pel·lícules de Walt Disney que en la pròpia tradició. És a dir, de les històries que explicaven els veïns de Serinyà ara fa anys.  És patètic col·locar orcs al Serinyadell, aquests gegants nòrdics banyant-se al costat de les goges.  Hi podríem col·locar gegants beneits, que ensumen carn humana i encara gràcies. A aquest bosc hi falten encantats, personatges condemnats i convertits en pedra. Així, potser, els que enfilen el camí de Besalú entendrien el nom de la bauma dels Encantats. Potser caldria una excursió escolar -encara que tingués risc- a dibuixar les cares d'aquests personatges de pedra condemants a sol i a serena.

Abans d'organitzar un espectacle com aquest s'haurien de llegir les llegendes de la comarca i descobrir que Serinyà és terra de bruixes, que té un campanar obert als quatre vents per a comunir el temps. Que des de Serinyà la Mare de Déu del Mont es contempla imponent. I que la Codonya, la bruixa, la companya de la Sacutella, porta pedregada, i que les encantades estenen bugada i un espavilat els roba una peça. Aquest vailet "mai serà ric ni pobre" tal com apunta la tradició que descobrim des de les Gavarres d'en Cortadellas fins a les Muntanyes Maleïdes d'en Pep Coll.  I que el Ser és escenari d'històries de llops, de bandolers i d'ànimes en pena.

Espero que l'any vinent aquesta mena de pessebre vivent protagonitzat per personatges fantàstics s'empelti de nostre llegendari, que és el que cal fer si es volen fer bé les coses.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Jaume Farriol

Trobo un professor d'Institut, fill de Banyoles, a una llibreria. Li mostro el llibre que compro: Una vegada era jo: memòries de nen per a gent gran, de Jaume Farriol.
-A casa els pares el tenen, però aquest el vull per mi, el coneixes?
-No, no sé qui és aquest Farriol...

A casa rellegeixo el llibre d'en Farriol, l'autor de Banyoles vora el llac i les seves primeres pàgines em recorden la magnífica obertura de Camí de Sirga, de Jesús Montcada, la vella Mequinesa que s'enderroca:

Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l'ensulsiada d'escales, trespols, envans i revoltons, l'esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s'esfrondava sense remei.

En el seu llibre Farriol contempla l'enderroc de la casa on va néixer:

Quan van retirar la runa i van netejar el solar, van quedar retallats contra les parets mitgeres la forma i el color de les habitacions. Ell, un dia, hi va passar. No sabia que tot s'havia consumat i es va aturar, impressionat per la visió. Es va estremir, colpit per una emoció difícilment explicable: com si el buit que deixava la casa s'hagués ficat al seu interior. Al carrer de Sant Martirià, al número sis, havia quedat un espai lliure, com si n'haguessin estirat una tallada, de la mateixa manera que es treu la d'un meló: un esvoranc en la continuïtat del carrer, pujant per la banda dreta...

No és greu que un professor d'institut no sàpiga qui era en Jaume Farriol. El més greu és que un fill de Banyoles no el conegui. Hauria de ser obligatori a l'Institut llegir Camí de Sirga i Una vegada era jo. Hauríem d'ensenyar molt més a valorar els records, les vivències i les històries que la gent anònima ha llavorat. Ho diu en Farriol citant Walter  Benjamin a l'inici del seu llibre:

És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres.

 I hauria de ser obligatori per tots els marrecs dels instituts banyolins desfilar pel carrer de Sant Martirià i arribar-se a la casa on va néixer en Rossendo Palmada i ballar davant la seva casa nadiua una de les seves sardanes i recitar un sonet a la casa on va néixer en Salvador Oliva, al mateix carrer, i aturar-se a contemplar les fotografies de la festa del carrer i llegir la descripció que l'Aguirre i en Miquel Rustullet en fan a Repics de festa amb bona ploma. I desfilar pel carrer de Sant Martirià tal com els nostres avis ho feien en aquells seguicis que, de Santa Maria passant pel carrer de Sant Antoni, davallaven cap al vell cementiri. I aturar-se a la font de les Ànimes i llegir els articles que l'Anton M. Rigau va dedicar a aquesta font i el costum d'aturar-se a beure un glop d'aigua per memorar els que se'n van.  I recordar la llegenda que l'any 1884, en Joan  Bru Sanclement va recollir d'una dona de Banyoles i que explica l'aparició d'un burro amb el llom allargat i que guarda trabucades de les nostres carlinades.  I descobrir l'antic parc de bombers i la ferum de sang de l'antic escorxador i contemplar les figures de la creu de terme, clavada vora can Teixidor del Terme i pujar fins al Convent Vell vorejant l'antiga rajoleria,  ja desapareguda, aturar-se a Vora Calenta a descansar o a recollir flors i entendre que els dos florentins que van portar les relíquies de Sant Martirià van entrar a la vila pel camí que ara ocupa el carrer de Sant Martirià, un carrer a on va néixer un senyor escriptor de Banyoles, en Jaume Farriol, aquell home que va entendre que sant Martirià amunt el món es descabdellava preciós com una bella panoràmica de l'estany.


dimecres, 20 de juliol de 2011

L'amic absent

Aquesta setmana fa un any que en Xico Coll ens va deixar, aquell home valent que feinejava aquest hort vora el rec de Guèmol. Recordo que l'any passat feia molta calor i que en Xico ja havia rebut els primers avisos que la intrusa volia apoderar-se d'ell i emportar-se'l. Ell, però, valent, agafava l'aixada i anava cap a l'hort a cavar patates. De tant en tant jo el descobria descansant en un vell tronc. Una vegada el vaig trobar  assegut a terra, suat de dalt a baix. Al final, el cos l'hi deia prou, però ell, tossut, continuava anant a l'hort perquè el seu lema era no rendir-se mai. Hi ha un dia, però, que ens hem de rendir, que el cos ja no pot més, que tot se'n va, que res deu tenir importància, que tot plegat és un fart de res...  A vegades ens arreceràvem a sota del magraner i fèiem petar la xerrada. Jo, amb prou feines l'entenia, però l'anava a veure per ajudar-lo i per recordar-li que el nostre projecte seguia endavant i que ben aviat el llibre amb les seves paraules es publicaria, aquest llibre que no va poder llegir mai però que va escoltar amb interès a la font de can Gifre. Em penso que en Xico va saber que la seva veu no s'apagaria mai, que en cursiva i dins un munt de pàgines, les seves paraules ens acompanyarien per sempre més.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Metralla a la galta

En Josep viu a pocs metres de casa. Fins fa pocs dies sempre ens havíem limitat a saludar-nos educadament i a dir-nos bons dies i bones tardes. Fora d'aquí res més. Un dia, el carter, en Tano, va venir a portar-me unes cartes i em va sorprendre amb aquesta frase:
-Ja saps que el teu veí llegeix el teu llibre i que li agrada molt...
No em va costar gaire acostar-me a aquest home que treu la cadira cada dia a prop del rec de Guèmol i que para la fresca i fa petar la claca amb els qui se li acosten. Avui m'hi he acostat i he conegut un veí. "Cada dia llegeixo el teu llibre i m'agrada molt. No el puc deixar..." Em recorda el que fa pocs dies una dona de Santa Pau em va dir. "No l'he pogut deixar, i em fa recordar el temps del pare, quan tenia collars amb pues pels gossos, posats a la porta de casa per espantar els llops..."
Avui, doncs, he descobert que en Josep és fill de Ravós i que a l'any 1938 va ser mobilitzat per anar al front i que guiat per en Terrades de Serinyà va marxar amb un grup cap a França. El grup va ser descobert, i en Terrades condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona. De la presó en Josep va ser enviat al front de l'Ebre, a la serra de Cavalls. Un tall de metralla se li va incrustar al cap però l'home va sobreviure i va passar el final de la guerra amagat a prop de casa seva. Tenia molt clar que no volia tornar al front. A l'altre bàndol, en el bàndol franquista, hi combatia el seu germà, que la guerra l'havia agafat fent el servei militar. El més sorprenent de tot plegat ha estat el moment que en Josep m'ha dit:
-Toca'm la galta.
He passat el dit per la seva galta i he notat un petit objecte dins la carn...
-És metralla, encara en tinc. No em molesta ni per afeitar...
He pensat que el que té en Josep a la galta és una metàfora del que té aquest país, aquest país desmemoriat que encara no ha sabut enterrar amb dignitat tots els morts d'aquella barbàrie.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Tots per terra, músics i verra!

En un parc infantil de Porqueres observo un nen que no arriba els dos anys. Camina vacil·lant i s'entrebanca amb la pota d'un tobogan. La seva mare, que venia darrere d'ell, exclama: "Tots per terra, músics i verra!" Feia temps que no escoltava aquesta exclamació i és bonic comprovar com encara és viva.  La verra és refereix al contrabaix, que, per la seva grandària i forma, pot semblar-nos un bon exemplar porcí. Jo també he fet servir aquesta expressió en situacions similars. Qui la pronuncia ja sap d'entrada que qui ha caigut no s'ha fet mal i és per això que s'agafa la caiguda amb bon humor i amb aquest esperit més aviat taujà.
Hi ha una altra expressió que s'utilitza també quan algú cau de morros a terra, i és una exclamació a sant Antoni. De fet, és  una evocació al patró de paletes i manobres per demanar la seva protecció: "Ai, sant Antoni!" Així ho va exclamar, per exemple, en Jaumic, que va perdre l'equilibri i baixà rodolant cap al gorg Blau, un gorg situat al rec de la Coma de Sant Miquel de Campmajor. En Jaumic baixava i anava dient:
—Sant Antoni! Sant Antoni!
És, doncs, una expressió que revela por i demana seguretat per qui davalla rostos avall.
Hi ha un acudit que explica que un bon dia un paleta va caure d'una bastida i diu que anava invocant a Sant Antoni en la seva caiguda.
-Ai, sant Antoni, ai, sant Antoni...
Diuen que sant Antoni se li presenta i que l'agafa al vol i li pregunta:
-Quin sant Antoni?
I el paleta, que desconeixia el seu patró, respon:
-Sant Antoni Abat...
I llavors sant Antoni de Pàdua el va deixar anar, i el paleta va caure desplomat com un roc. S'havia equivocat de sant!
En un corriol que davallava la muntanya i que no passava gaire lluny de la Coma de Sant Miquel de Campmajor un veí de Rocacorba va baixar la verra de mossèn Salvador de Rocacorba per portar-la al rector de Sant Miquel, que l'havia comprada.
-Vinc a portar la verra al rector -va dir l'home al vicari que, mig adormit, havia obert la finestra per veure qui trucava a aquelles hores.
Mossèn Cervera (explica aquest cas en les seves Memòries), pensant-se que era una broma de mal gust, va decidir no obrir-lo. Al final, el rector va corroborar el fet i van deixar entrar l'home que portava l'instrument del popular rector de Rocacorba. No sé si l'home que va baixar l'insrument de la muntanya es va entrebancar pel camí... Si ho va fer podem suposar que va exclamar "Sant Antoni!" com en Jaumic de la Coma, o potser s'ho va agafar de manera més taujana i amb sentit de l'humor va escollir l'altra expressió i va proferir: "Tots per terra, músics i verra!" Una bona manera d'agafar-se el fet de trescar per corriols de muntanya amb una verra a l'esquena; però també una bona manera d'acostar el sentit figurat d'aquesta popular expressió a un sentit més literal.  Una manera de dir, també: Tot plegat un bon fart de res!

diumenge, 26 de juny de 2011

En Tago

Ha mort en Tago, en Santiago Franch i Juandó. Amb en Tomàs Camós havíem de publicar aquesta tardor la seva biografia i recollir diners per comprar-li un audífon. En Tago ha mort sense haver vist el seu llibre.  
En Tago era un outsider. Fill d'una de les famílies més adinerades de Banyoles, Santiago Franch i Juandó va quedar orfe de pare ben aviat. En Tago fou un home polifacètic, amb moltes cares i arestes diverses. Un home que amb una BB va anar a conèixer el món i que amb els seus Opels va trepitjar mitja europa en un temps en què ningú a casa nostra viatjava. Guardo les llibretes dels seus viatges i les seves diapositives que mostren  solitaris com ell: gitanos, pidolaires i nens. Infants que se li acosten i que ell fotografia com si fossin membres de la seva família. Els qui retreuen en Tago el seu caràcter iracund i que només li recorden alguns episodis violents d'extremisme religiós (fou membre d'Acció Catòlica) haurien de llegir les cartes que en Tago va escriure i que va dedicar als seus gossos, aquella gossera que tenia a can Mateu de Camós, una casa mig enrunada que ell va aixecar amb diversos invents (tenia l'habitació dels invents) a prop del riu Matamors. Recordo que una vegada amb el pare el vam anar a veure i com no vam baixar del cotxe fins que ell va haver sortit de la casa. Abans, ens havia donat la benvinguda una colònia de gossos i gosses que, enfilant-se a dalt el capó del cotxe, ens observaven amb curiositat però també amb la severitat que tenen totes les guàrdies personals. Aquella canilla era la guàrdia pretoriana del nostre Tago, aquell ancià amb barba de profeta que tenia carrera de químic i que havia treballat al Paquistan per les Nacions Unides. En Tago va fer nombroses xerrades explicant els seus viatges, va promoure amb l'Olivas les "Fiestas en el aire" als Catòlics, que es ballessin sardanes a la Plaça Major i que es representés un any els Pastorets gràcies a la seva tossuderia. Fou un dels fundadors del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, impulsor de diverses excursions a la comarca i del reviscolament efímer de l'aplec de Sant Maurici.
A casa ens portava  líquid per a la rentadora i la mare sempre el convidava a sopar i ell sempre acceptava. A taula parlava i discernia sobre qualsevol tema. A voltes s'abrandava si li portaves la contrària però sempre s'amainava com un nen tot després. Aquest mes de juny se n'ha anat, sense fer fressa, gairebé en l'anonimat. Alguns els recordaran pel seu invent per combatre la seva sordera que van mostrar els de l'APM, un programa de tevetrès que ridiculitza el personal i que busca les gràcies i desgràcies dels personatges que la càmera filma i no deixa escapar. Jo em quedo amb la seva imatge i el seu cotxe de senyor, negre, passejant per Banyoles i amb els seus escrits. En Tago fou també escriptor i en més d'una ocasió va temptejar les muses per recollir les seves vivències. Les notes que escrivia a la fonda on va viure o a la Botiga del Pa dels Turers eren píndoles medicinals a les quals s'aferrava diàriament. Espero que ben aviat pogueu llegir les seves paraules i entendre millor el personatge que ens ha deixat. El cel d'en Tago és un cel ple de gossos: amb en Gorri, la Viola, en Duc... Avui, quan l'han vist arribar, s'hi han abalançat a sobre i l'han llepat de dalt a baix tal com feien allà, vora el Revardit. Que descansi en pau l'últim gran personatge de la nostra vila!

En Tago amb en Dingo i la Viola. (Setembre de 1975)

dimecres, 22 de juny de 2011

De Rouregrós a l'horror

Es diu Pere i treballa un hort proper a casa meva. Va néixer a Rouregrós, en una família de masovers, humil i senzilla. Una família que davallava a Sant Miquel de Campmajor amb facil·litat i que demanava els serveis de la comadrona que vivia a can Sagnari cada vegada que un angelet havia d'arribar al món. Quan la mainadassa de Rouregrós preguntava a la Marieta de can Sagnari "d'on venien els nens?", ella sempre deia:
-De la Racalta.
Una pedra que voreja el camí que baixa cap a Sant Nazari i a on els marrecs de Rouregrós s'enfilaven per escoltar els plors dels nens que arribaven al món.  Anys més tard, un d'aquells nens de Rouregrós va ser cridat a files, a defensar la República. En Climent de Rouregrós, però, es va emboscar com tants altres nois d'aquests masos de muntanya. Amb l'assassinat d'en Parregueres de Canet d'Adri pels emboscats moltes famílies que tenien fills desertors varen ser amenaçades amb repressàlies pels membres dels comitès. La família d'en Pere va agafar por i en Climent, aconsellat pels seus pares, es va entregar i enviat al front de l'Ebre immediatament. No va tornar mai. Tenia disset anys.

dilluns, 20 de juny de 2011

Llamp que em partís!


L'últim dia que vaig anar a can Gifre en Lluís Castellot nesprava tomateres. En Lluís, de cognom, es diu Lluís Soldevila però quan es va casar va anar a viure al Castellot. També li podríem dir en Lluís del Corral, perquè l'home va néixer al Corral de Falgons. En Lluís nesprava tomateres: és a dir, clavava amb parsimònia les canyes i les lligava amb la destresa que només tenen els bons hortalans. El verb nesprar no el trobareu a cap diccionari. I, llamp que em partís, caldria fotre una bona nespra a aquests filòlegs que fan diccionaris i que no escolten la veu de persones com en Lluís. A la primera de canvi, en Lluís ja en deixa anar una: "Llamp que em partís...", que és l'exclamació, el senyal d'identitat d'aquest home. Escoltar en Lluís és escoltar la gent que no ha parat mai de treballar i només cal observar els dits de les seves mans per corroborar aquest fet. Parlar amb en Lluís és evocar les tragines que van desfilar per davant del Corral i desempolsegar els records de l'avi que va anar a Cuba, aquell que va desgranar records tendres a Faigelles per tal que li obrissin la porta. Parlar amb en Lluís és recordar la pastora de Montner, aquesta figura de pedra que els estadants de Falgons contemplaven en uns cingles, avui, plens de barder. Amb ell aprenc que hi ha terra que pot ser "reganya, que té mala llet, que li podries posar el peu al cim i que no s'engrunaria", que aquell personatge és "repelós", que aquella patatera és "renadiua", és a dir, que ha nascut per ella mateixa i que campa solitària i independent. Recordo les nostres primeres trobades i ara, llamp que em partís, me n'adono que aquest somriure que em regala en Lluís cada vegada que em veu no té preu.

dijous, 9 de juny de 2011

Joan Olivas

Anar a veure en Joan Olivas sempre és interessant i gratificant. Sempre surts de casa seva amb alguna història a la butxaca.  En Joan ensenya de manera senzilla, sense ostentació, sense ganes d'adoctrinar, sense posar-te a prova. Anar a veure en Joan, doncs, és un goig. Ara, doncs, és un plaer veure com per fi el tenim a la blogosfera banyolina. Un esdeveniment que hem de celebrar com cal!  Joan, és un plaer tenir-te al veïnat! 

dimecres, 1 de juny de 2011

El meu àngel

A Mieres em passa una cosa excepcional. Cada quinze dies els llibres s'esgoten. De mica en mica he anat aclarint l'assumpte i he descobert la figura d'una persona que em compra els llibres de cinc en cinc. Vaig mostrar interès a la botiguera per conèixer el personatge i la setmana passada vaig rebre un missatge al telèfon que deia: "Àngel, sóc el dimoni que et ven llibres. Ja et trucaré". El culpable de tot plegat la té  en Joan, un home jubilat que baixa cap a Mieres a comprar llibres per repartir-los a Sant Gregori, a Canet, a Llorà, a Sant Aniol... En Joan ha capit l'esperit que m'ha empès aquests darrers anys en aquest projecte, el de recuperar la veu de gent anònima, el de recollir testimoniatges i vivències, tradicions i llegendes d'un temps desaparegut. Gent anònima, gent que no té cap càtedra universitària però que ha mantingut el país i que l'han fet gran.  Quin món tan perdut! té, doncs, una segona edició gràcies a persones com en Joan, que han donat suport a aquesta iniciativa personal. Persones com en Joan, que sense guanyar-hi res a canvi, han fet seu aquest projecte. En Joan em recorda que allà on no hi ha entitats per acompanyar projectes com aquest hi ha persones generoses com ell  que posen el seu gra de sorra per a fer-los possible. Llavors, el projecte deixa de ser personal per esdevenir col·lectiu. No sabem mai els àngels que ens podem trobar pel camí de manera espontània, i que ens poden acompanyar. En Joan Vaquero no és el "dimoni que em ven llibres", és el meu àngel, l'àngel que reparteix la veu d'en Tonet i d'en Xico arreu allà on va. Aquest divendres pujaré cap a Mieres amb un detall per agrair al meu àngel tot el que m'està fent i per confessar-li, també, que gràcies a persones com ell aquest projecte agafa embranzida.

dijous, 26 de maig de 2011

Porqueres enfonsat

Quan bufa tramuntana s'escolten les campanes de l'església de Porqueres, la original, la primitiva, la que es troba al fons de l'estany de Banyoles. Com l'estany de Sanabria, l'estany de Banyoles guarda batallades que només el vent de nord és capaç d'aixecar. 

Exposició a la Biblioteca de Banyoles

Fins a meitats de juny podeu anar a veure una petita exposició a la biblioteca de Banyoles que recull alguns dels moments memorables del llibre, tots ells exposats en aquest blog.

dilluns, 23 de maig de 2011

Volta a l'estany

Feia dies que no anava a donar la volta a l'estany i llamp que em partís, avui m'he decidit a seguir la tradició i he pogut comprovar com el costum de donar voltes a aquest cercle màgic és també un costum de dones que han nascut fora de casa nostra i que es passegen amb shador i espardenyes tot fent la volta a l'estany. Avui, dia trist en veure com partits xenòfobs entren als nostres ajuntaments hauria de sortir al telenotícies que les noves banyolines donen voltes a l'estany tal com hem fet sempre nosaltres. Caminen alideia, orgulloses de perpetuar aquest ritual en un dels paratges més bells i més màgics del nostre país.

dijous, 12 de maig de 2011

Mal Pas de Pujarnol

 Al blog, "Memòries del burxeta", llegeixo...

He vist en un llibre: “Quin món tan perdut!”, d'Àngel Vergés i Xifra, Lletres del Travertí, Banyoles 2010, diu: “En un indret que en diuen el Mal Pas, que és abans d'arribar a la Torre de Pujarnol. Doncs allà sempre hi havia serps”. Això que deia. Deu parlar de fa cent o cent cinquanta anys. Jo no en vaig trobar ni una.

És veritat, burxeta, parlo de fa anys. De totes maneres, jo tampoc n'he trobat mai cap de serp al Mal Pas però són moltes les persones que me n'han parlat i que m'han dit que allà era molt freqüent trobar-hi serps. I segur, burxeta, que sabràs que la llegenda d'una serp que beu llet va molt relacionada amb aquest topònim. M'hauria agradat, burxeta, que haguessis vingut a l'aplec de Pujarnol l'any passat. Allà hauríem anat al Mal Pas a trobar serps i hauríem parlat de mossèn Salvador, del capellà de Pujarnol, conegut pel Caçador, sempre amatent a mirar per la finestra, de la paret on hi havia les relíquies de santa Mansueta, de la Torre, de la Paula Güell i d'en Peret de can Sagnari, dels de can Vila, del curandero Jaldeus, dels masos espatllats, dels pobres soldats republicans que van rebre en aquest veral, dels emboscats, de les majordones del rector de Pujarnol: de la Magdalena i de la Rita... 
Diuen que el bisbe un bon dia va retreure al capellà de Pujarnol que tingués dues majordones tan joves.
-Busqueu-vos una majordona de quaranta anys...
-Vint i vint fan quaranta... -va respondre el capellà que està enterrat a Pujarnol.
I llamp que em partís...-que diria el meu amic Lluís-, això es tan veritat com que al Mal Pas hi havia una serp que bevia llet com un nadó afamat! 

divendres, 6 de maig de 2011

"Agregats a l'embusteria..."

Lemes, objectius, bons propòsits, cartells, cares amables i somrients... 
 Aquest temps electoral m'evoca unes paraules que vaig escoltar d'en Joan Giró. Es tracta d'una cançó que li va ensenyar el seu pare mentre espellonaven tots dos a l'entrada de ca l'Oceller de Pujals dels Cavallers:

"Ja podeu pelaiar, homes de talent
si no teniu duros...
Que per sortir d'apuros...
Haureu d'apelaiar...
Que aquests cappelats
que estan agregats
a l'embusteria,
rumien nit i dia
per a fer-vos agafar!


Ara vénen eleccions
a Madrid i a les demés capitals,
i quan se tracta d'urnes
tots ens fan jocs de mans!"

dimecres, 4 de maig de 2011

Visca les Barraques de Porqueres!

Carles Fontserè sempre afirmava que ell no era de Porqueres sinó de les Barraques de Porqueres, aquestes cases manyagues engolides per una urbanització descafeïnada que va créixer al costat d'aquelles cases senzilles que la gent de Banyoles va construir sota els dominis de can Sotirà.

El dia ha acompanyat i els núvols que amenaçaven pluja s'han esbargit. El local que acull l'acte és petit i manyac. De mica en mica la sala s'omple de cares conegudes i amigues. Persones que saben que en Vicenç, l'Antònia i l'Esteve estan enterrats aquí a prop, vora aquests xiprers i aquest comunidor cada vegada més maltractat pels brètols que ja no saben què es comunir el temps o beneir el terme.
I al final de l'acte l'Esteve Coll em confia una història desconeguda protagonitzada per un parell d'aquests homes que descansen ja al cementiri de Porqueres. Eren dos marrecs d'una casa del barri de les Barraques que un bon dia van decidir emular el barber i van decidir esquilar la mula de la casa. Us ho imagineu? La mula, pobre, va quedar ben ensangonada. Els nens varen agafar por i van prevenint repressàlies familiars van decidir tocar el dos i marxar de casa. Van agafar un pa de quilo i van baixar cap als boscos de Merlant. Durant uns quants dies una família del barri de les Barraques va buscar amb desesperació els seus fills, els seus nens que havien desaparegut. El diumenge el capellà que venia del Collell per dir missa va obrir la porta de l'església de Merlant i va trobar un noi. Feia tres dies que s'hi havia ficat i que no n'havia pogut sortir. L'altre el van trobar es veu a la torre de can Ginestar.

Des d'aquest aquest turó em venen les paraules d'en Xico evocant  les peripècies de mossèn Esteve Espunya i les llums que sortien del campanar de Porqueres, en un temps, en què una casa, avui esgavellada, tocava l'església de Porqueres. Des d'aquesta era fàcil arribar al campanar i al cor de l'església romànica. 

Però què queda de tot aquell temps? Per què no recollim el saber popular de la nostra gent gran? Per què hi ha polítics que no saben situar en un mapa el barri de les Barraques?

 Avui aquí, en aquest turó màgic, un munt d'ombres m'han acompanyat. Eren tots els personatges que el meu amic Xico m'havia descrit. He baixat cap a Guèmol feliç de saber que els de can Tista, la Montguixa, els de can Bescaula, els de can Felet, els de can Pa Beneit, els de cal Rei, els de cal Ferrer (En Josep, en Pepet i en Pepito), en Joan de can Morgat han resviscut les seves peripècies i m'han escoltat. Tots aplaudien i amb orgull pronunciaven el crit de "Visca les Barraques! Visca les Barraques de Porqueres!"  
           

Pell de gos...

"Pell de gos, mecàsum la ganya que t'aguanta!"


(Exclamació amb què la meva besàvia: Teresa Sitjà Pla, regalava a la seva mainadassa, per allà a la plaça de les  Rodes.)

dijous, 28 d’abril de 2011

Agenda final d'abril

1. Divendres a les nou del matí, a l'escola de la Draga: "Històries de dracs!" Coneixerem algunes versions llegendàries relacionades amb aquest animal fantàstic tan emblemàtic per a la nostra ciutat.




2. LES BARRAQUES DE PORQUERES. LES VIVÈNCIES D'EN XICO CASTELLAR.
Divendres 29 d'Abril a les 7 de la tarda al Centre d'Interpretació de la rectoria de Santa Maria de Porqueres.  Recordatori d'anècdotes i retalls de vida d'un home que va viure una vida senzilla i treballant d'una manera incansable.

3. Dissabte, 30 d'abril, a les 17h. davant de l'escola de la Draga ens trobarem per fer una volta a l'estany amb bicicleta i aturar-nos per recordar algunes de les llegendes de l'estany. Activitat organitzada per l'AMPA de l'escola. 

dijous, 21 d’abril de 2011

Dimecres, 19 d'abril

Presentació del llibre al Casal de la Gent Gran de Banyoles. L'acte s'ha organitzat de manera senzilla, rotllana de cadires i jo davant un auditori disposat a escoltar rondalles i llegendes. Una dona evoca la rondalla d'un home a qui la lluna se'l "beu" i l'atrapa dins seu, una altra, filla de Canet d'Adri em diu que "és veritat que dèiem quan Rocacorba és emboirat, pluja segura". I al final explano la contarella del "beneit que trenca l'estàtua del sant", que és la meva història preferida del llibre.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Mossèn Salvador

 He recollit un munt d'anècdotes de l'últim rector resident de Rocacorba. Les seves anècdotes evoquen aquell món perdut, aquell món en què perduraven supersticions, aquell món on les feristeles es "descomunicaven" amb aquells llibres que tenien els capellans i que eren anomenats de "màgica". El temps del salpàs, el temps de beneir el terme al pedró per la Santa Creu de maig. Temps de beneir l'olivera i clavar brots als camps per protegir-los de la pedregada que congriaven els mals esperits. Temps de carlines i creus de palma a les portes dels masos. Temps per buscar pedres de llamps. Aquest és el temps d'aquell popular rector que perdura encara en moltes tertúlies de la nostra gent gran. Ho vaig escoltar d'un veí de Canet d'Adri i ho vaig trobar fabulós: "Quan el Gamarús es tapa, pluja segura..." El Gamarús era el malnom de mossèn Salvador Plana, l'últim rector resident de Rocacorba.

dimarts, 12 d’abril de 2011

La font

Torno a la font i trobo en Lluís i en Tonet asseguts vora l'hort. De cares a les Saleres de Golany entaulem conversa. Aquest abril els boscos ofereixen una gran quantitat de tons verdosos. Les pedres dels cingles agafen una lluentor viva. Avui, per exemple, el santuari de Rocacorba es veu clar i nítid com si algú li hagués tret la pols. Pugem a la font. Al cap de poca estona arriba en Josep Viñals, fill de la Coma, amb el cotxe ple de garrafes buides. M'assec al costat d'en Tonet i ell comença a descabdellar una història.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Instants memorables (14): Uns homes valents!


Negre ho va veure el Barbero de Sevilla, en Francisco Collell, després de comprovar la determinació amb què els moros l'havien fet despullar i com es preparaven per a degollar-lo com si fos un xai per un sacrifici. Ell, que s'havia emboscat durant la guerra, ell que s'havia escapolit dels guàrdies del Collell... I ara, quan tornava cap a Banyoles, els feixistes el detenien amb un fugitiu desconegut que l'acompanyava i que, per desgràcia seva, portava dins la seva saca un uniforme militar de la República. Ell, que no en sabia res, i que baixava cap a Banyoles amb una saca plena de botifarres. Els moros, en veure la roba militar que portava el seu company, ja gran, van pensar que s'havien canviat la saca i que aquella roba era seva, que era més jove. I després de robar-li les pertinences de valor, i els diners que portava, el van deixar en calçotets. I amb tot aquell temperi i per sort del Barbero, va baixar en Santbartomeu i en Valentí Masdevall de can Pau. I sort en va tenir el Barbero d'ells, que es van posar marrans i que van dir que aquell noi no havia fet mai cap mal i que havia estat emboscat i que ni s'atrevissin a tocar-lo.  Envalentits per la raó uns homes que vivien a prop de Sant Bartomeu de Matamala  li van salvar la vida i no van deixar mai sol. I aquí, des de Lletres de Travertí, brindem per la valentia d'aquells homes i volem que gestos com aquests siguin recordats per sempre i que no es perdin en el barder de la nostra indiferència.
"Llavores, pobre, ja es veia mort. En aquell moment va baixar en Santbartomeu, en Pere Juanola i en Valentí Masdevall. I entre tots van dir que aquell home que volien matar s'havia emboscat durant la guerra".

dimecres, 23 de març de 2011

Instants memorables (13): Tira, tira...

Diuen que el rector de Rocacorba, mossèn Salvador, un bon dia va dir a l'escolà que no parés d'abocar vi al seu got. "Tira, tira...". I llavors va clavar un cartell a la porta que posava: "Avui, per raó de descuit no hi haurà missa major". Les anècdotes de l'últim rector resident a Rocacorba davallen de la muntanya, de la banda de Canet, de Campmajor a la vall del Llémena. Encara ara, més de mig segle després del seu decés, les seves anècdotes es serveixen a taula.
"Tira, tira..."

dimarts, 22 de març de 2011

Instants memorables (12): Mare de Déu de la Carcanada...

Vora el foc a terra de cal Sabater, antic hostal de Falgons, s'han explicat moltes històries. Una d'elles me la contà en Joan Puigvert, home tranquil i amable com la majoria dels veïns i veïnes que he conegut de Sant Miquel de Campmajor. De totes les històries que m'ha contat n'hi una d'especialment divertida que no està en el llibre:

"Diu que hi havia una dona de pagès que va anar a Barcelona. I que allà li van venir ganes de ventar-se un pet. Es veu, però, que no li sortia i la dona va decidir agafar-se als barrots d'una finestra i apretar ben fort a veure si així el feia sortir.
-Aviam si sortiràs... -deia apretant amb totes les seves forces-. Aviam si sortiràs...
La gent anava fent rotllo al seu voltant. "Què li passa aquesta dona?" es preguntaven.
El cas és que la dona al final va aconseguir el seu propòsit i després de llençar aquell tro a l'aire es va girar i, descobrint tota la gent que l'observava, va exclamar:
-Mare de Déu de la Carcanada, quina gent tan encantada!".

dilluns, 21 de març de 2011

Instants memorables (11): Un bon consell

Els records d'en Xico relacionats amb la mili n'hi ha un que refulgeix de manera especial: el bon consell d'un militar a un soldat jovencell, fill de can Castellar de Porqueres, que no s'apunti a la División Azul.

"Un militar em va dir:
-No te lies con esta gent porque te van a cortar el pescuezo...
Hi havia cabos que hi van anar pensant-se que tornarien generals o tinents. Van tornar nets...".



diumenge, 20 de març de 2011

Instants memorables (10): La veu de les bruixes

De tant en tant pujava a la font de can Gifre en Josep Viñals, fill de la Coma, a emplenar garrafes d'aigua. Sempre demanava permís a en Tonet per fer-ho i algunes vegades s'apuntava a la tertúlia i ens regalava algun record. Recordo que amb en Josep vam anar plegats fins a Hostalets d'en Bas per tal d'anar a veure un familiar que guardava una fotografia del seu pare, en Jaumic, aquell home que va escoltar l'estimbada d'uns bous des dels cingles de Golany. Parlàvem dins el cotxe del costum antic de cremar llor i romaní beneït i llavors, en Josep, va recordar la veu que el poble atribuïa a aquelles malcuades que portaven pedregada.



" El llor, encara, el romaní, però, no es pot sofrir!".

dimecres, 16 de març de 2011

Instants memorables (8): "El arrendajo y la oropéndola"

Tinc la gran sort de treballar en una feina que m'agrada amb la qual puc donar a conèixer moltes de les històries que recullo. Algunes de les històries d'en Tonet i d'en Xico les he explicades a l'escola a on treballo. És el cas de la rondalla del gaig i de l'oriol. Una rondalla que té una clara funció mimologística clara. És a dir, que el seu pretext és jugar amb els fet d'imitar el crit d'alguns ocells, del gaig i de l'oriol. Vaig explicar la rondalla a nens de P-3, que em van representar un gaig i un oriol. Llavors, a l'assignatura de castellà que faig als nens de primer curs, els vaig explicar aquest conte amb aquests dibuixos i tots plegats vam descobrir els nom del gaig i de l'oriol en castellà: "Arrendajo y oropéndola". Vam buscar per internet diverses imatges d'aquests ocells i els nens i nenes la van representar en castellà i en català.
Lluny dels exercicis pautats que molts docents trobem en els llibres de text, les històries orals, recollides vora la font de can Gifre, poden servir també per a aconseguir aprenentatges significatius a més d'ensenyar als més petits que les persones grans ens guarden un patrimoni ben enriquidor.



"-Goita abaix, goita abaix...
A baix l'arbre hi havia un caçador que els vigilava. Llavors, el caçador li carda un tiro i deixa estès l'oriol. I el gaig marxa de l'arbre tot dient:
-Carai, carai, carai...".

dimarts, 15 de març de 2011

Instants memorables (7): Història d'una amistat

Per boca d'en Tonet he conegut molts detalls i facècies d'en Quim del Pujol, el seu amic. Segurament que si ara hagués d'afegir algun retoc al llibre buscaria una imatge d'en Quim per incloure-la al llibre. De les seves paraules sovint es descobreix una amistat veritable, aquella en la qual els amics s'ajuden i es confien experiències. De fet, qualsevol veí, quan necessitava ajuda, s'arribava a can Gifre perquè sabia que allà sempre els donarien un cop de mà i que els acollirien amb les mans obertes. De totes les vivències contades per en Tonet d'en Quim del Pujol destaca la història d'en Quim amb aquella guilla que se li emportava les gallines. La història ens remet a un temps en què es pensava que alguns d'aquells llibres anomenats de "magica" servien per allunyar les feristeles que rondaven les cases de pagès.

"La guilla li torna a passar pel davant amb una altra gallina a la boca. Llavors, l'home no va poder més. Va llençar el llibre, va agafar una estella i a darrere la guilla per veure si l'empaitava. Aquell llibre no li va servir per no res, i això que l'havia comprat per poder fer màgica".


diumenge, 13 de març de 2011

El primer Maià

Excursió cap a Santa Magdalena, guiats per la Mercè Mundet. El dia és clar i lluminós, ben diferent del d'ahir. Vora el camí fangós molts de nosaltres ens entretenim a buscar espàrgols. L'excursió no és gens fatigosa, es nota que portem "mainadassa", que diria en Pito Cavaller. Des de Jonqueres el paisatge és impressionant i l'Empordà sembla una alfombra desplegada des d'aquí dalt. Vora l'església sorprenc l'Engràcia Rigall, una  dona que alimenta una colònia de gats amb uns petits talls de carn. Ella viu a can Florit, al costat de can Terrats. Dues cases que ara tothom coneix per Santa Magdalena però que en el seu temps van tenir aquests noms que ara ja ningú pronuncia.  "Hi ha dies que puja força gent. N'ha vingut molta de gent, estrangers, demanen cases per llogar.Té nassos que Lliurona tingui dos mestres i que a Maià no hi hagi escola...". L'hi pregunto si alguna romeria s'aturava a Jonqueres per anar a la Mare de Déu del Mont i ella em diu que els de Crespià passaven per aquí. Antigament s'aturaven aquí i feien una menjada amb les cireres que recollien dels marges de casa seva. Els de Crespià clavaven els brots al terra com si volguessin deixar senyals del seu pas. De fet i en línia recta, es contempla Pedrinyà, l'altre punt d'aturada dels romeus de Crespià.
L'Engràcia em descriu el noi que ahir rondava aquest indret amb un caçametalls. Buscava monedes a prop d'aquest poblat ibèric situat davant de l'església. "Van fer l'església amb les pedres d'allà. Aquell va trobar algunes monedes que em va ensenyar...". Diuen que aquest fou el primitiu poble de Maià. De fet, l'Engràcia ha trobat molts talls de ceràmica a prop de casa seva i és llegenda que a Jonqueres hi ha enterrats dos "candeleros" de plata. De l'església, a més d'una figura animal molt interessant que segurament representa un primat, destaca la imatge de Santa Maria de Jonqueres. En temps de la guerra van estimbar les campanes del campanar de cadireta i van amagar aquesta bella imatge amb molta palla. El nen Jesús, recte, fa que la marededéu es corbi per poder-se aguantar, un fet que es repeteix amb altres figures d'alabastre que he vist. L'Engràcia ens ensenya santa Magdalena, una petita imatge que no té punt de comparació amb la bella imatge de l'altar. L'església destaca per la seva altura, un fet que es repeteix en alguns masos d'aquí la Garrotxa amb pahisses i badius ben alts. "Es veu que van fer l'església amb dos parts" diu la dona.  L'Engràcia recorda haver escoltat històries d'apareguts, de la màgica dels capellans i també històries de Por. "Una vegada gratant el meu uncle va trobar un cossi molt gros, pensàvem que havíem trobat l'olla d'or, però no hi havia res... D'històries de llops no n'he sentit pas, i de guilles no n'hi ha pas aquí; a Tosquers (Dosquers) es veu que sí que n'hi ha".  Tornem cap a Banyoles amb el convenciment que, tal com va escriure Pere Vayreda, tenim un patrimoni que no sabem valorar prou bé. A quatre passes de casa, el paisatge ens sorprèn amb petites joies com Santa Magadalena o Santa Maria de Jonqueres. I nosaltres el desconeixem de manera sorprenent de la mateixa manera que evitem, malauradament tan sovint, entaular conversa amb persones tan agradables com l'Engràcia Rigall. 


Jonqueres



"Dalt d'un turó, lluny del borgit dels homes, assaborint la pau de les oliveres que la enronden, resta en peu una capella antiga. Santa Maria de Jonqueres.
 La porta d'ingrés surmontada d'una llinda que sosté l'arch de descàrrega construhït amb llises dovelles; més amont, presidint la façana, l'ayrós finestral ab les seves arcades, els seus bonichs capitells y les parlones columnes ahont reposen, la acrotera de la tradició orienta; el contorn clàssich del absis, ab més traces de forcia romana que no pas d'asceteri, tot  ens testimonieja com l'església de Jonqueres és un de tants monuments romànichs que'ns llegaren els temps medievals.
Un bocell de pedra guarneix les cares externes y en l'indret del absis se decora ab minúscules motllures. El campanar de cadireta segueix igualment el patró adoptat pels constructors del país.
A la banda esquerra hi ha la porta que'en sos bons temps donava l'ingrés a la espayosa claustra; un fust ab el seu capitell, qu'ara fan de sócol a l'aygua beneytera, procedexen, probablement, d'aquella dependència monacal avuy esfrondada.
(...)
Ara la església que capça'l puig de Jonqueres resta només com una remembrança d'aquella civilisació que performà Catalunya, però acusa a la nostra generació de la indiferència ab que contemplem com cau en runes un patrimoni gloriós.
Els pagesos que pasturen llur bestiar per les comes de dejús la capella, de vegades posen la mirada en els paraments del edifici: pobres! és per cercar en la ratlla que'l sol hi projecta, en ser gran dia, l'hora que no troben qui'ls hi digui enmig de la llur gran indigència".

Pere Vayreda
(1924)

dijous, 10 de març de 2011

L'avi Marcelino

Durant uns quants anys vaig anar a Olot amb bicicleta. Ho solia fer a finals del mes de juny, pels volts del meu aniversari. Era un costum anual el d'agafar la bicicleta de carreres i enfilar la carretera de Mieres i de Santa Pau i tornar per Castellfollit i Besalú. A Olot anava a veure l'avi Marcelino a casa la meva tia. L'avi Marcelino, fill de can Patorra de Tortellà, casat amb la Maria de ca la Borrona del mateix poble. L'avi, fill d'un poble on els Vergés són família nombrosa, va anar cap a Olot. L'avi va ser un d'aquells jornalers que anaven de mas en mas a guanyar-se el jornal bonament com podien. Quan arribava a Olot jo em feia un fart de preguntar-li coses però m'era impossible arrencar-li cap record. Durant la guerra, a la retirada, ell havia anat de Lleida a la Miana a peu i s'havia emboscat igual que en Xico i en Tonet. M'hauria agradat molt haver recollit retalls de la seva vida, vivències, instantànies del seu passat. Tot i que amb prou feines el vaig conèixer només sé que el vaig estimar com si m'hagués explanat cada detall del seu llarg viatge.

Instants memorables (6): L'aposta de can "Pardoi"


De totes les apostes guanyades per en Tonet que el llibre guarda destaca especialment l'aposta guanyada a can Pardoi. "Sempre he tingut un estómac fort gràcies a Déu..." . L'escenari, el final d'una batuda. L'indret, una casa magnífica encarada a la serra de Portelles. Quan en Tonet ens l'explicava se li il·luminava tota la cara. Tots vèiem les cares i el silenci d'aquells que, fent-se el graciós, havien posat sobre la taula un duro pensant que ell no s'acabaria els cargols i els talls de conill que havia cuinat la mestressa per celebrar l'últim dia de batre.  

"Al principi tots rivien però quan van veure que allò no flacava es va acabar el riure. M'ho vaig acabar i encara vaig agafar pa i vaig xucar el plat i la cassola perquè tot quedés ben net i veiessin que encara en menjaria més".



dimecres, 9 de març de 2011

l'Esteve de Bastarra

Aquella parella de guàrdia civils de Mieres, un, gros com una carbassa i l'altre, prim com una ninyola, van arribar-se fins a Bastarra. Era fosc i la llum d'una candela a l'interior els va alertar. No podia ser l'Esteve, el solitari estadant del mas. Ell anava a dormir a l'hora de les gallines i aquella llum indicava la presència d'un foraster. Havien rebut l'avís que un pres  s'havia escapat de la presó de Girona i era preceptiu rondar pels masos amb el subfusell sempre a punt per a qualsevol sorpresa. Els dos guàrdies civils van cridar que obrissin la porta, que tenien la casa rodejada amb més de vint homes armats. La porta no es va obrir. Llavors van colpejar la porta amb les culates de les armes i van obrir els batents i, sorpresos, van descobrir l'Esteve assegut sobre la taula, tremolós, davant d'una llauna de sardines. L'Esteve era tan pobre que ni cadires tenia per asseure's. Aquell imatge els va commoure. Van registrar la casa i no van trobar ningú. L'Esteve va dir que havia anat a mercat a Amer i que per això havia arribat tard. Dies més tard, l'Esteve va anar a comprar a una botiga de Mieres. El botiguer li va dir que tot el que havia comprat ho tenia pagat, però que no li podia dir qui ho havia fet. L'Esteve no va saber mai que havia estat un d'aquells guàrdies civils que havien entrat al seu mas d'aquella manera tan violenta. 

dimarts, 8 de març de 2011

"Mia eres!"

Sovint pensem que la comarca, aquesta frontera que ens han marcat els polítics, reflecteix només el bategar de la nostra gent en el mapa. Anem equivocats. 
"No, no hem d'arribar-nos a Lourdes d'Empordà perquè no és el Pla de l'Estany" em deien fa quatre dies un grup d'investigadors de Banyoles a l'hora de planejar una sortida cultural sense saber el vincle, la devoció o la necessitat que va portar tants fills a l'altre costat del riu. Si no parlem de Lourdes tampoc hauríem de parlar del Torn, ni de Fares, ni del Collell, ni de Mieres...  A l'hora de recollir i divulgar la cultura de la nostra gent hem de passar aquestes fronteres artificials. I això ho dic en comprovar la càlida rebuda que ha tingut el meu darrer llibre a Mieres. ¿Com podia parlar de Falgons i no parlar de Mieres, de la roca de la Por, d'en Quim de les Ermites, dels emboscats que van robar el gra del costat de l'ajuntament, dels ciris beneïts i més cars que es venien a can Carlina, de la taula dels Barons de Pedres Picades, d'aquesta etimologia popular que explica el viatge i el sentiment del rei moro que, al collet de Bastarra, es va girar per veure els dominis que abandonava per exclamar: MIA ERES!"?

diumenge, 6 de març de 2011

Manyac


Avui hem deixat el cotxe vora cal Rei, al costat del camí que porta a can Tista i a can Montguix. De cal Rei queden només quatre parets esgavellades, les runes d'una casa petita però manyaga situada ben bé al peu d'un camí on davallaven els qui vivien al barri de les Barraques de Porqueres. Hem seguit el camí que encara conserva algunes d'aquelles pedres on els matxos i mules traquetejaven. Avui, la claror, gairebé primaveral, lluentava els xalions de cada costat. En llocs de baga, però, de tant en tant havíem de saltar una bassa.  La família caçava espàrgols i s'embardissava amb aquells arítjols que tu tallaves pels conills de can Castellar. Jo he mirat la casa on vas néixer, -en aquella calina, que deies tu-, ara amb vinyes que reviuen l'origen d'aquelles barraques que la gent humil de Banyoles va començar a construir a ponent de l'Estany, dins els dominis de can Sotirà, per guardar-hi aquelles eines amb què treballaven les vinyes. La fil·loxera s'ho va menjar tot... Aquestes barraques que segons em vas dir es van anar convertint en petites cases. Petites però manyagues... Hem baixat el camí on aquella batzegada del carro et va fer caure aquell cavallet de joguina que va quedar amb tres potes. I llavors el camí es feia costerut cap a casa teva i allà he vorejat els marges on la teva mare es va amagar per sorprendre't a tu a i a en Vicenç, vestida de Rei d'Orient, d'una manera senzilla però manyaga. "És la mama" -va dir en Vicenç quan la va reconèixer... 
Hem enfilat l'altre camí i a dalt  d'un pi he descobert aquesta branca atapeïda de fulla que la gent coneixia com escombra de bruixa. I he recordat que quan et vaig portar fins a puig Clarà amb el meu Citroen Saxo encara penjava de l'arbre i llavors he evocat aquella dona, la Montguixa, a qui la mainada de les Barraques feieu la guitza etzibant-li: "Montguixa, tres pams de pixa!" I ella s'hi tornava i responia: "Poseu-vos-la al cul!".
I hem enfilat el camí, envoltats de flors de savuquer. I hem descobert en un camp l'illa verdosa de can Pa Beneit. Allà on el barder i les figueres amaguen les quatre pedres d'aquest mas manyac, però ara espatllat. Allà he memorat el conflicte que van tenir els de cal Ferrer amb el rector de Porqueres, per disputar-se les perdius que venien a l'abeurada del mas. I he pensat en què el topònim d'aquest mas espatllat potser té una relació amb el clot del Sant Pare, i potser evoquen una persona devota, un personatge que segurament ara només podem memorar amb un parell de topònims. M'imagino que la porta de can Pa Beneit estava encarada cap a la Mare de Déu del Mont, cap aquesta serralada que avui descobreixo pintada de blanc, que retalla l'horitzó i que em fa respirar fondo i que m'allunya dels esgarips i de la cridòria de la gent que puja de la banda de Banyoles.  A prop del corriol que puja a puig Clarà descobreixo un tapís de romaní florit i me'n tallo un broc, me'l poso a la boca per notar la seva olor.  I dalt el mirador observo la carretera que serpenteja cap a Sant Miquel i allà descobreixo els dominis de la teva infància. Les vegades que devies grimpar per aquests turons... I memoro aquella bicicleta amb la qual anaves a can Magí de Santa Eugènia, pedalejant baixades i pujades, aquell esperit que et feia matinar per anar a treballar en unes hortes que ara avui són carrers i blocs de pisos. I dalt del mirador descobreixo aquell estany que travessaves a cavall d'un soc, avui vestit de color turquesa. Des d'aquí dalt es veu petit i manyac. I aquí fullejo el cabàs d'històries que em vas regalar. Un llibre que porta la teva veu, sense censures. Un llibre manyac que guarda totes aquestes imatges que avui he vist de cal Rei a puig Clarà.



Instants memorables (5): Peret Saubi i Daniel Hausman

La història d'en Peret de can Sagnari i en Daniel Hausman es mereixeria un llibre o una pel·lícula. És la història d'un emboscat de la guerra que decideix passar a França amb un grup i que es carrega a coll un company que defalleix i que no pot caminar més. És una història humana on el coratge, la bondat i l'agraïment refulgeixen amb una vívida nitidesa. És una història tendra, que no hauríem d'oblidar mai.

Daniel Haussman, ja passada la Guerra Civil, va a Sant Miquel de Campmajor a trobar l'home que li ha salvat la vida. Diu en Tonet:

"... li vaig dir que potser era en Sagnari... Li vaig dir que en cotxe no hi podria arribar perquè hi havia unes fotges molt grosses, però em va seguir fins al trencant de can Talaia. Allà li vaig donar les indicacions per trobar can Sagnari. Així es van trobar i l'home, que venia de Barcelona, se'l va emportar, a ell i els seus fills, cap a la fàbrica que va muntar".



En Daniel Hausman i en Peret Saubi de can Sagnari