divendres, 28 de desembre de 2012

La superstició arrelada

He llegit l'article d'Eva Vàzquez del Suplement setmanal de Cultura del diari El Punt-Avui titulat "El diable de la ignorància". L'articulista fa referència al llibret divulgat darrerament per Jordi Curbet i Pep Vila en un quadern de l'Institut d'Estudis del Baix Empordà titulat: El diari de Pere Jaume, director espiritual i exorcitzador d'una noieta de Palafrugell (1820-1824). L'article comença:

"El 25 d'octubre de 1820, el capellà Pere Jaume va certificar que una nena de Palafrugell a punt de fer els quinze anys acabava de ser envestida per un siti o circol diabòlic immediatament després de confessar-la. Les proves eren innúmeres, i van continuar sent-ho els quatre següents, fins que la pacient va morir en un estat físic i mental deplorable..."

Si hom llegeix l'article li entren ganes de conèixer de primera mà el diari del capellà de Palafrugell i conèixer els exorcismes que es van practicar a la pobre dissortada. Alguns d'ells, com banyar-la amb calç, no feren res més que agreujar la malaltia de la pobra noia. Aquests cas decimonònic m'ha fet recordar els exorcismes als qual participà el Poeta de Catalunya i també el cas que va tenir lloc a les primeries del segle XX a Banyoles. Diversos veïns i veïnes van acusar a una pobra dona  d'haver-los perjudicat fent servir arts de bruixeria. Va ser necessària la intervenció del jutge municipal per apaivagar els ànims  acusatoris dels veïns. 

 Ironies del destí, el mateix suplement abans citat porta el cas de la pel·lícula del director rumanès Christian Mungiu: "Mas allá de las Colinas" basada en un fets reals que van tenir lloc a l'estiu del 2005: Al monestir ortodox de Tanacu, a Moldàvia, va aparèixer morta una monja de vint-i-tres anys lligada a una creu. Després dels fets, un grup de cinc monges i el patriarca de la congregació varen ser acusats de practicar un ritual exorcista. Sembla mentida que al segle XXI la superstició sobrevisqui encara com una mala herba.

El mo-monstre-de-Banyoles

Alba Pueyo, estudiant de periodisme, em va fer diverses preguntes relacionades amb la llegenda del drac de Banyoles. Us passo l'enllaç del seu bloc perquè veieu com el drac encara cueja a la nostra vila. 

















diumenge, 16 de desembre de 2012

La Tonta

Divendres vaig anar a la presentació del darrer número de la revista les Garrotxes, el número deu. Es tracta d'un número amb un dossier dedicat a capellans, monges i escolans. Va ser una presentació molt interessant on en Guerau Palmada ens va descriure diversos articles publicats en aquesta revista que tenen lloc a la Vall del Terri. 

Des de fa anys l'editorial les Gavarres, un projecte  projectat pel periodista Àngel Madrià,  publica unes revistes interessantíssimes:  les Gavarres, les Garrotxes, les Alberes... Són unes revistes que recullen les petites històries de la nostra gent. Són revistes que guarden històries petites, menystingudes pels historiadors que nos surten de les aules, però que són ben valuoses i que formen part del nostre patrimoni. 

En aquest darrer númeró de les Garrotxes hi trobareu un article  mol interessant dedicat a mossèn Francisco Puigmal, el rector de Sant Aniol d'Aguja. Fou tot un personatge conegut amb el malnom de La Tonta. Fou contrabandista, melòman, i capellà de gran caràcter. Aquest article m'ha fet pensar en mossèn Salvador, el nostre mític rector de Rocacorba del qual s'expliquen històries que van de l'acudit a llegenda. Tots dos capellans van compartir un temps i el gust per la música. Segurament que la música els va acompanyà en aquells indrets solitaris. Són dos capellans que van trescar per aquests corriols de muntanya que ara es troben perduts enmig d'un bosc de bardissa. Tots dos van saber viure en aquells sots feréstecs de muntanya i tots dos van saber deixar una fonda empremta a la memòria col·lectiva. 

dissabte, 1 de desembre de 2012

Un senyor a la Plaça

Ara fa uns mesos un senyor a la Plaça em va aturar per comentar que anava a publicar un article a la Revista de Banyoles. "No et farà res, suposo, però et volia comentar que volia publicar un article sobre un poema inèdit que parla del Mal Caçador de Fares." Jo li vaig respondre que encantat de la vida, i que estaria molt encuriosit en poder-lo llegir. No sé si en Joan Vilardell va escriure mai aquell article que no va publicar mai i que tenia en  projecte . Potser no podrem saber mai com va arribar aquell poema a les seves mans, però a mi em quedarà la imatge d'en Joan, un senyor educat amb qui ja no podrem entaular cap conversa a la Plaça de Banyoles. 

Els homes que han estimat, defensat i estudiat la comarca  se'ns en van sense que els hi hàgim agraït prou. Són autors com en Joan, que no surten a la caixa tonta, ni són mediàtics, ni toquen en un grup de pop però són imprescindibles per entendre el que hem estat i també el que som. Ells escriuen articles, s'asseuen en arxius, viatgen arreu i observen amb mirada humanista tot el que els rodeja. Ens fan fruir petits moments que no tenen preu: com el que tinc ara, assegut a la butaca de casa, observant com el sol declina i fullejant aquest vell programa de la festa de Santa Llogaia del Terri on en Joan va publicar un magnífic article dedicat a Sant Galderic. 


dissabte, 17 de novembre de 2012

Lola Turró i Sitjà

Aquest mes de novembre se'ns en van algunes de les persones que ens han ajudat a conèixer i a estimar els-qui-no-hem-conegut. Amb la mort de la Lola Turró, la meva tia àvia, s'ha escolat una generació.  Primer va ser en Jaume, a qui no vaig conèixer, després la Maria, l'àvia carbonera; més tard la tia Margarideta i ara la Lola. Una generació que va viure i patir una guerra,  que va fer bugades als nostres recs, que va ballar sardanes als nostres carrers i places, la que va passar les denes del rosari amb devoció, la que va compartir els somnis de la Magdalena Aulina. Una generació que va fer vida als nostres carrers. La que va desfilar cap a la Font Pudosa, la que va explicar històries que no provenien de la caixa tonta... 

Ahir les cames em van portar a les Rodes. A peu, i després de fer un parell d'encàrrecs vaig arribar-me a una plaça plena de llum. Els infants jugaven als gronxadors, grups de joves feien rotllo vora els bars. Al mig de la Plaça vaig imaginar-me que un munt de veïns sortien de les cases per anar a dir l'últim adéu a la Lola. Eren de cal Rajoler, de can Mompió, de ca la Teresa i de ca l'Armanter, de cals gitanos, de can Xurriaques, de can Cadaballà, de can Piu, de can Pito, de can Mare, de can Seraia, de cal Roig, de can Sagnari; de can Xap xap, de ca la Teta, de can Figa i de can Colom. De can Pericus, de can Canova, de can Magrill, de can Raspa i de ca la Lletera. De totes les cases que em va ensenyar la tia en van sortir veïns i veïnes per fer el seu particular homenatge a una persona bona i generosa:  la Lola Turró, la Lola de can Nyiga. 


dijous, 8 de novembre de 2012

Tonet de can Gifre


Tots marxem. Tard o d'hora: és llei de vida. Hi ha persones, però que no se n'haurien d'anar mai. Són persones generoses, agraïdes, que saben compartir tots els seus records i les seves vivències. Aquestes els hauríem de tenir sempre entre nosaltres i no se n'haurien d'anar mai. En Tonet de can Gifre en seria un d'aquests. 

Avui estic trist. En Tonet de can Gifre ens ha deixat per sempre. Fa pocs dies el vaig anar a veure al Trueta i amb prou feines em va poder dir res. Com en Xico, en Tonet va perdre la facultat de comunicar-se pocs dies abans de deixar-nos. Avui és una dia trist perquè ens ha deixat l'home al qual tots els santmiquelencs referenciaven quan recomanaven alguna persona per endinsar-se en el passat de la vall de Campmajor. 

Avui, però, ha fet un dia de cel clar, nítid, com si els cingles de Golany, nets i polits, volguessin dir l'últim adéu a l'antic estadant de can Gifre. Ell em deixa el record d'aquells matins memorables vora la font. Aquests matins on vaig fruir de la seva companyia i de les seves històries. Amb en Xico al costat vaig enviar el món a fer punyetes per conèixer retalls de les seves vides. 

Ens queda, però, el consol de saber que podem gaudir de les seves històries. Perquè la nostra gent sap destriar el gra de la palla. Per això molta gent demanava a en Tonet que firmés el llibre Quin món tan perdut! Ells, a diferència d'aquests que ens governen i d'aquests que exerceixen de talibans culturals, hi sabien descobrir la seva veu, perquè la seva veu és viva a les pàgines del llibre. I això és el més important. Saber descobrir i valorar les  veus d'aquests mestres. 

Necessitem que persones com ells entrin a les nostres escoles i als nostres instituts. Encara no entenc per què l'escola de Sant Miquel no va convidar mai en Tonet a trepitjar les seves aules quan ell, gairebé cada dia, pujava cap a can Gifre amb el seu Opel blau. Hauria d'haver hagut un control docent a la trenca de Sant Miquel per haver fet  possible que la mainada de la vall conegués la història viva del poble, aquell home que enfilava cap al seu mas a fumar amb pipa i a deixar una pela de taronja en forma d'estrella. Hem de combatre aquesta miopia docent que allunya aquests savis dels nostres centres educatius. Ara, però, ja és massa tard. 

Hem de recalcar  la importància que ha tingut per a la nostra ciutat aquestes persones generoses. Només una ciutat  mediocre pot tenir entitats i institucions que donen l'esquena a projectes que volen aplegar històries com les d'en Xico i d'en Tonet. Lletres de Travertí continua, amb més empenta que mai, amb el record de personatges com en Xico i en Tonet.

Queden els records. Els matins memorables sota Golany. I les paraules recollides en un llibre.  

Descasi en pau, en Tonet Gifre

Amic Tonet, et trobaré a faltar. 




dissabte, 27 d’octubre de 2012

Aloja


La IV fira Aloja forma ja part de la història. Bravo pels Alma Cubrae i el seu compromís amb una fira que cada any va a més. Va ser molt encertada la idea d'agafar una banyolina com aloja pel cartell de fira. Els que han vist en aquest cartell una estampa de comunió no tenen ni la més remota idea de com la nostra tradició presenta a les dones d'aigua. 

Cal subratllar un acte que queda força amagat dins un programa massa atapeït i dens. Un programa que, segons el meu parer, no destaca el gra de la palla. Em refereixo a l'únic acte que lliga aquesta fira amb la nostra història i amb la nostra tradició: la representació que escenifica l'entrada d'un nou abat a la vila de Banyoles. Enguany, seguint l'abat i el seu seguici, em vaig donar compte que aquesta cerimònia és idònia per una fira com  Aloja. És una acte senzill que s'hauria de potenciar cada any. Amb un cartell a part i amb un petit concert o ball al final de tot. Tots plegats hauríem de saber que aquesta cerimònia justifica per ella mateixa tota la fira sencera. 





diumenge, 30 de setembre de 2012

Sotagolany

Torno a can Gifre, l'última casa de la parròquia de Sant Miquel. A la font. L'indret on vaig pujar tantes vegades amb en Xico a fer petar la claca amb en Tonet. Déu del cel, com trobo a faltar aquelles vetllades en què tots tres desgranàvem paraules i records...
El paisatge és igual que abans. L'aigua de la font continua brollant generosa. Els cingles de Golany es descobreixen nítids amb aquesta llum de tardor, com si un gegant els hagués passat la vaieta i els hagués abrillantat. I aquí em sembla que noto la presència dels amics absents. Les paraules que vam compartir. Ara, en Tonet amb prou feines puja a Sotagolany, les cames li fallen i ja no té ganes d'arribar-se fins aquí dalt. Només en Lluís Soldevila, que em va fer el favor de retreure'm la meva absència perllongada en aquest paradís, hi puja per menar l'hort d'en Tonet. El mena com un hortalà dels d'abans.  Fa poc que hi he pujat, sí, per emplenar el cotxe de garrafes d'aigua i també per confirmar aquella certesa que tant poca gent sembla entendre. La felicitat ens la regalen petits detalls, petits moments de lentitud. Recordo aquell periodista que va pujar aquí dalt, amb presses, i amb el mòbil, i amb una agenda atapeïda que el feia anar de corcoll per anar cap a Olot... I fa poc la desfilada de persones que es diuen Campmajor que van arribar a la Vall amb presses per desaparèixer poc després d'una xefla organitzada a l'Alberg.
Deu ser la musa del down-shifting que em crida des de fa temps... No ho sé... Jo, des aquí dalt, m'enorgulleixo de no  tenir-ne, de mòbil i de fruir la lentitud que s'hi respira, i d'admirar aquesta planta, (així anomenarien aquest arbre els meus amics) reflectida al baci de la font i recordar aquella font de paraules que ens vam regalar tots tres. 




divendres, 24 d’agost de 2012

El pare Mariver





Tothom qui em coneix sap que tinc ànima camosina. A Camós hi vaig passar la part més tendra de la meva infància. Els meus pares eren mestres del poble, i jo vaig viure uns quants anys a la casa del mestre. En aquell temps no teníem vàter i sempre que havíem de fer les necessitats utilitzàvem una petita comuna situada a tocar l'escala. Tot el que anava a la fossa  femava l'hort que teníem a tocar l'escola dels nens.   

Aquest estiu l'Arxiu  Comarcal del Pla de l'Estany ha posat a disposició de tothom el fons de mossèn Verdura, el pare Mariver. Haig de subratllar que aquest fons és a l'Arxiu gràcies a que un servidor el va donar, l'any 1997. Feia poc temps que havia mort mossèn Verdura i vaig preguntar a mossèn Fluvià de què se n'havia fet dels papers del mossèn. Es va donar la casualitat que mossèn Fluvià havia substituït a mossèn Verdura a Camós en les funcions religioses. "Vine el dia que hi vaig a fer missa, i et deixaré la clau de la rectoria".  Així ho vaig fer. Encara ara sabria descriure com vaig trobar la rectoria. ¿Us podeu imaginar la caiguda de Constantinoble, el Sacco di Roma  o el saqueig dels bàrbars de la Ciutat Eterna? El mateix, en escala petita, va succeir a Camós. Mossèn Verdura, que era un home que tenia molta cura de les seves coses no s'ho mereixia. No senyors! A Camós més d'un espavilat hi va anar a rapinyar i a emportar-se el que va voler...

  Tot el terra de l'estudi de la rectoria era ple d'objectes trencats, papers rebregats i esperdigats. D'aquell naufragi en vaig recuperar diverses bobines, caràtules dels seus cassets que el mossèn elaborava de manera artesanal, un númerador ràpid fabricat amb les seves mans, un parell de ventiladors petits i destartelats, i, oh, sorpresa, un plec dels guions radiofòncis de mossèn Verdura. Vaig entregar el que vaig creure més interessant a l'arxiver Josep Grabuleda. 



Numerador ràpid, enginyat per mossèn Verdura.

Jo crec que és bo dipositar en serveis públics com l'Arxiu aquest tipus de documentació. No crec en la dispersió de materials en arxius de tipus privat. És més, crec que tots els ciutadans tenim el dret moral de fer créixer el nostre Arxiu públic amb aquella documentació que té relació amb la nostra comarca. 

Del pare Mariver en guardo alguns records, que em porten sempre les seves cançons i aquells singles que escoltava a Camós. O aquells  murals foscos amb què el mossèn penjava amb un cordill per ensenyar doctrina. La seva música em fa reviure la meva infància: la baixada de terra de ca la Pitotoua: el lloc on vaig aprendre a anar amb bicicleta, els xiprers i soldats que trobava vora aquesta casa, la vegada que el meu veí (un galiàs que ho arreglava tot sovint amb els punys) va matar un gat despistat d'una pedreda, la font de Salt Dalmau, la de Santa Teresa, en Tago i els seus gossos banyant-se al Revardit, la maqueta amb fullola de l'escola de Camós, la vegada que vaig descobrir els esgüells d'un porc que degollaven a can Serra, el racó de l'armari on el pare guardava segells usats pel Dòmund,  l'olor nauseabunda d'un cavall  mort exposat en una fossa a prop de Santa Magdalena de Novas, un animal exposat a sol i a serena. En Salvador Serra, l'avi Vadó, a qui molestàvem cantant "En Serra de la Verra...", les coques de sucre, la senyora Lionor despatxant darrere el marbre del taulell, el forner amb la mobylette carregada de feixines, el barber que esperava clients assegut a la cadira i de cara a la plaça, observant com el temps s'escolava lentament. Els nens que jugaven a guanyar terreny amb ferros i que sabien que jo no sabia dir la "r" i que per això sempre m'aturaven i em deien: "Àngel, digues, un carro carregat de rocs passa per la carretera i fa carric, carrac...". I els seus somriures i riallades que jo no entenia mai... El meu pare portant ampolles de llet amb el sis-cents a una família necessitada de dalt la muntanya, la meva àvia amb davantal a la cuina de l'escola al costat d'una colla de nenes que l'ajudaven. Les mongetes seques i l'hamburguesa dels dimecres, els colors variats dels globus del bateig del meu germà petit. Els duros que van volar cap a la Plaça... La tia Nita que venia a ajudar a casa. El pont de can Milleres i la vegada que el riu Matamors es va desbordar i que no es va emportar el sis-cents de casa per miracle. Les siluetes gegants del pessebre davant l'escola. La competició que feia amb la meva germana de comptar tots els arbres de Nadal que anàvem de Banyoles a Camós. La vegada que vaig anar a captar bateig a cal Mestre Coix... 
A Camós vaig descobrir que la vida era amarga i dolça a la vegada, una barreja de gustos, olors i colors ben variada. 


"Quan arribi al cel, arribaré a casa meva", cantava mossèn. "Quan arribi al cel, arribaré a Camós", canto jo. Nostàlgia de la meva infància... 

Una cançó del pare Mariver.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Cogullada estiuenca



            M'agrada  banyar-me a l'Estany i  veure, cap al tard, com la llum solar declina d'intensitat i com les ombres s'apoderen, de mica en mica, de les muntanyes de la serra de sant Patllari. L'aigua de l'Estany és un bàlsam per tots els banyolins i banyolines, el refresc idoni per combatre i alliberar-se d'aquesta xafogor que ens abraça aquests dies. L'Estany és el marc perfecte per passar-hi l'estiu. Els polítics de Banyoles sempre ens diuen que els turistes no es queden a dormir a la ciutat, i que cal potenciar el turisme, bla, bla, bla... Que jo sàpiga, a Banyoles, no hi ha hagut cap iniciativa perquè els turistes residents a la nostra ciutat puguin banyar-se al Club o als Banys Vells de manera gratuïta. Ells haurien de ser els primers en saber que no cal anar a Copacabana ni a cap platja de l'Adriàtic per refrescar-se envoltats d'un marc ben idíl·lic. 
Els que van fer el vídeo d'en Manolo Carrasco ho sabien i van triar el nostre Estany com a marc pel videoclip: Sigueme. Ja té tres milions de visites al YOU TUBE, poca broma, doncs. Jo, ara fa uns anys, me'ls mirava des de l'aigua com gravaven el videoclip al Club Natació i vaig estar uns quants dies taral·lejant la cançó d'aquest triunfito. No sé com encara no m'he presentat al concurs de karaoke que fan al Club Natació.
            Els socis del Club aprofitem l'estiu al màxim i vagaregem vora l'Estany gairebé cada dia. Hem d'aprofitar la quota, no gens barata, que paguem cada any. Sembla mentida, però, que molts banyistes prefereixin la piscina exterior a l'Estany. Banyar-se a l'Estany és un acte ciutadà que hauria de ser obligatori per tots els qui vivim a la ciutat.  Lluny queden els temps en què ens banyàvem al paratge dels Estudiants o ens llançàvem a l'aigua com un tarzan des d'una planta del bosc de can Morgat. Encara ho haurem de fer algun dia, com un acte de rebeldia  i de nostàlgia...
           Diversos sons ens acompanyen. L'avís del club que avisa que vénen hidroavions a carregar aigua a l'Estany té una sonoritat acústica ben singular i ben noucentista.  Els hidroavions que he vist enguany són més tipus stuka que bombarders Lancaster. Quan érem petits pujàvem amb bicicleta fins al puig d'en Colomer o al puig de la Fontpudosa per veure com s'enlairaven aquells hidroavions que posaven la seva panxa a l'Estany. Un altre senyal acústic són els petards que fan voleiar als gavians i que aixequen una fumerola blanca al mig de l'aigua.
            La novetat d'aquest estiu a Banyoles és arribar-se vora l'Estany els diumenges i passejar pel mercat artesanal de la Ramona. Qui hauria d'haver dit que la carpa Ramona, morta i dissecada ja fa anys, inspiraria un fira artesanal...  Algun firaire conegut em diu que no es compra gairebé res. Un altre se'm mostra més optimista. Opinions de tota mena. Tant caps, tants barrets, ja se sap. Les parades són de lloguer i estan molt ben dissenyades. Enhorabona per la iniciativa, tot i que l'autèntica novetat estiuenca d'aquest any són els gelats de can Janaret de l'hotel Mirallac. Us aviso que el gelat de mojito crea una addició ben sana. Agafeu, però, una taula si podeu perquè els gelats es desfan ràpid amb la que ens cau a sobre. A veure si farà tradició anar a fer un gelat a can Janaret ara que els de can Boadella han tancat i ens han deixat sense tortades.

            Els ninotaires de la Revista de Banyoles han escrit que a l'estiu tothom es recorda de la Puda. La veritat és que l'estiu a Banyoles és obligat recordar la font i el balneari abandonat de Puda, i les seves cansalades (dolç, com de pa de pessic que s'hi servia) i aquells passeigs que la nostra gent es regalava amunt i avall. Llamp me mau, i tant que sí! Per recordar la Puda hauria de ser també reivindicar-la i clamar al nostre Ajuntament perquè dignifiqui aquest indret per a la ciutat d'una vegada per totes.                        
El paisatge que envolta l'Estany és esplèndid tot i que cada vegada em fa més basarda mirar cap a Lió. Des de l'Estany, aquest estiu, la Mare de Déu del Mont apareix gairebé sempre enteranyinada per la calitja. Rocacorba continua siguent la nau eterna que ens acompanyarà per sempre més. Allà sempre hi veig mossèn Salvador a la punta de la nau congriant la pedregada i tirant la seva espardenya a les bruixes. En Lero va inventar-se una interessant connexió subterrània de la cova on es va trobar la imatge de la Marededéu de Rocacorba amb el nostre Estany. Em van avisar uns amics de l'estelada a pujar-hi aquest dimecres i fer-hi una xerrada sobre la seva història. Però el temps és massa curt i hom li agrada fer ara com aquest grill que ha entrat al pati de casa i que canta només a hores selectives.

            Avui és la Mare de Déu d'Agost i l'Olivas fa anys, enhorabona, Joan! Per molts anys! És una gran sort poder comptar amb gent com ell i en Saubí, persones amb una memòria ben prodigiosa. Persones generoses que saben compartir els seus records i vivències amb els demés. També fa anys que van assassinar de la manera més covarda, en un dia com avui, el rector de Falgons: mossèn Bartomeu Vicens. "Pujarem al cel el dia de la Marededéu..." es veu que van dir als seus botxins. Ara que estic fent un treball de camp a la Vall del Terri me n'adono que les cicatrius de la Guerra Civil encara resten obertes al Pla de l'Estany. Aquest estiu he plorat llegint les cartes que l'Andreu Campasols, alcalde de Cornellà del Terri durant la Guerra,  va escriure als seus familiars des de la presó abans que els feixistes l'afusellessin. Les cartes estan dipositades a l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Al Pla de l'Estany haurien de ser de lectura obligatòria als nostres instituts.
           
La Tirona ja navega a l'Estany tot i que mai tindrà l'encant ni la màgia d'aquella primera barca que va ser avarada a l'Estany amb silueta d'oca. 




L'altra dia vaig anar a la pesquera a veure-la. Set euros el viatge. Hauran d'allargar el passeig i les explicacions perquè el negoci prosperi... L'avaren a prop on van morir ofegats una bona colla de francesos... La barca és de la Casa de la Vila i de la casa de la Vila també deuen haver sortit els diners per pagar aquells primers blocs quadrats de ciment que havien d'aguantar la barca en temps de tramuntana i que, a hores d'ara, naveguen Estany endins.       

            Encara hi ha gent que té por de banyar-se a l'Estany.  Ells s'ho perden. Que ningú reclami, al final de la seva vida, haver-se perdut un plaer com aquest. A Banyoles tenim un plaer que, per exemple, els de Girona no es podran regalar mai a l'Onyar ni al Ter. Aquest plaer es embalar-se en una passera i regalar-se una coguiada com Déu mana a l'aiga de l'Estany. I ho dic així, tal com ho dèien els nostres avis, perquè la capbussada sigui encara més fresca!  

dissabte, 11 d’agost de 2012

Converses d'Estiu

Us referencio l'entrevista que em va fer en Ruben Donnici del COIET, en el marc de les Converses d'Estiu de ràdio Banyoles. 

diumenge, 22 de juliol de 2012

Memòria de Guèmol: Can Cisó


 1. Patrimoni oblidat (1) 

Can Cisó és una de les masies més emblemàtiques de fora terme.  Si no recordo malament un arquitecte banyolí acompanyà l'Arata Isozaki, l'arquitecte que va dissenyar el palau Sant Jordi de Barcelona, a Guèmol per tal d'ensenyar-li aquesta masia típica banyolina. Suposo que ara no voldria pas fer-ho. 

Can Cisó (Dibuix d'Àngel Vergés) 

Can Cisó és l'espina de tots els equips de govern de la nostra ciutat, el teló d' Aquil·les (juntament amb el jaciment arqueològic de Porqueres, Sant Bartomeu de Torres, el balneari de la Puda...) de tots els abanderats defensors del nostre patrimoni.  Cap d'ells ha sabut culminar amb èxit l'adquisició d'aquesta emblemàtica masia per a la nostra ciutat.
      
La masia ha vist com alguns polítics s'han acostat a la seva façana per a fer-hi campanya electoral. Ells, però, es recorden només de can Cisó només quan estan en campanya. Can Cisó és l'exemple dels mals governs, insensibles a la història i traça  de la nostra gent més humil.

Una de les raons esgrimides per l'equip de Govern per aprovar el pla de Sotamonestir ha estat el de no tenir en aquests moments actuals pressió urbanística.  No seria també ara l'ocasió per a recuperar per a la nostra ciutat aquest patrimoni que tenim malmès i oblidat?
        
Una de les raons que sempre s'ha esgrimit per no reconstruir can Cisó és qué es tracta d'una propietat privada. Les hortes de Sotamonestir també són propietats privades i en aquest cas no es dubta ni un instant en expropiar-les.  Hauríem de tenir ara més consciència que mai en intervenir-hi seriosament i fer el possible per a reconstruir el mas i guanyar-lo per a la nostra ciutat. Hem d'esperar més? A Sotamonestir es descobreixen uns clars interessos econòmics privats mentre que reconstruir can Cisó suposa una gran valentia i una gran inversió per l'erari públic. En el primer cas, en la urbanització de Sotamonestir, però, alguns banyolins en surten beneficiats econòmicament i la ciutat perd un paisatge d'hortes ben emblemàtic. En el segon, en la reconstrucció de can Cisó, la ciutat guanya un element patrimonial de primer ordre i tots els banyolins i banyolines en surten beneficats i beneficiades. Cal una pissarra per explicar-ho millor? 
        
2. Memòria de Guèmol. 

Can Cisó és mas Bret i també és la memòria de la Cecília de les Flors i totes les olors que va vendre a la Plaça. Can Cisó són tots els masovers i masoveres que hi han viscut, fins i tot aquell que que s'emprenya quan veu que escrivim can Cisó amb "C" i no amb "S"... Can Cisó és el travertí que s'aprofita i que es col·loca de manera sàvia. És un badiu generós,  uns pilars de llosa, uns contraforts senyorials, un pou adossat, un corredor amb finestra de fons i una xemeneia amb una  campana ennegrida pel sutge. Can Cisó és la font que el Comitè de Miànigues va canalitzar i la figura del Borni de Miànigues. Can Cisó és un rentador i una era generosa on s'hi batia cada juliol. Can Cisó són els tornajornals i el novenari  i els ex-vots del Remei. Can Cisó són les representacions nadalenques d'en Felip Robert davant la masia i la participació desinteressada dels veïns. Can Cisó són les hortes i aquests camps que tenien noms propis.


Batuda a can Cisó. 



Can Cisó són històries orals que cavalquen dins del llegendari. La tradició que diu que les parets de la masia ja eren dretes mentre que la Plaça Major era només una roureda. Can Cisó és la història d'aquell gavatx que van matar els veïns de Guèmol quan robava una vianda d'una horta. O la por de Miànigues que s'apareixia en aquest salt d'aigua segons el meu amic Xico Coll i que ara ja no existeix perquè aquests que encimenten i entuben els nostres recs no tenen cap interès ni cap tipus de sensibilitat per aquest tipus d'històries. Can Cisó és també aquell de Camós que corria pel rec de Guèmol i que defecava al baci de la font de Salt Dalmau. Can Cisó és el camí dels unclets i l'abat del Monestir i els monjos que pujaven cap a Guèmol a exercir la seva jurisdicció fins a la desamortització i que bramaven als pobres masovers que anirien a l'infern si compraven les cases desamortitzades.

Can Cisó és també l'aigua del rec de Guèmol, aquest rec que ara baixa intermitent i que rega encara algunes hortes, però que en trams moderns i retocats baixa gèlid, gris i sense  encant. Can Cisó són les sangoneres que descobria al rec quan pujava cap al col·legi del Remei. Can Cisó són els veïns de Guèmol que reconstrueixen rentadors per iniciativa pròpia perquè confien més en les seves mans que en la traça dels seus polítics. Can Cisó són aquestes fites que han aparegut amb inicials gravades que evoquen antics propietaris. Can Cisó es aquest llegat que es transmet oralment i que sortosament es pot escriure, i que cap polític podrà fer desaparèixer. 

dissabte, 7 de juliol de 2012

Llegendes de Serinyà

Demà, a les set de la tarda, comentaré algunes llegendes de Serinyà a l'espai can Beia de Serinyà en el marc de la I Fira de Fades, Follets i Éssers Màgics. Hi esteu tots convidats i convidades. 


dimarts, 3 de juliol de 2012

Us presento dues propostes culturals ben interessants que m'agradaria que donguessiu suport i que divulguessiu a la xarxa. Per a finançar aquests projectes utilitzarem el micromecenatge, un sistema nou que funciona gràcies a les possibilitats que ofereix Internet.  

1. La primera la porta a terme el Moviment Lantana, un Moviment on participa de manera activa el físic, poeta banyolí: Jordi Colomer i en Marcel Bassachs, un dels primers seguidors d'aquest bloc. 

L’espectacle vol mostrar el diàleg entre el moviment i la paraula in situ amb la rapsòdia i la dansa. La dansa i la paraula recullen l’esperit científic de recerca del poemari “L’Ull del Recol·lector” al voltant del fet natural i la necessitat de la reflexió sobre els seus interiors. Una aproximació holística davant el diàleg constant i ric de la ciència i l’art. Artistes i científics dialoguen per aprofundir en visions aperspectives del món natural trencant inèrcies per expressar la riquesa d’un diàleg conjunt amb el suport d’un video/dansa.


2. La segona inciativa la porta en Manel Carrera, fotògraf i estudiós de la cultura popular. 



El seu projecte és el d'editar un llibre de 250 pàgines i fotografies en color que inclourà des de les fogueres de Sant Joan a les baixades de falles del Pirineu, des de les falles valencianes als focs aromàtics de Nadal i Reis, passant pels foguerons i barraques de Sant Antoni, els ciris i espelmes de les processons, els ritus religiosos del Foc Nou de Pasqua, la Vetlla de Montserrat o les enceses de torxes i espelmes reivindicatives de l’Onze de Setembre, entre d'altres.  





En aquest llibre Banyoles hi apareixeran els ciris i espelmes de la Festa de la Mare de Déu dels Dolors, com a exemple de ciris devocionals de Setmana Santa.


Dues propostes culturals, doncs, ben interessants que hem de donar suport per tal de poder-les fer realitat. 

dimecres, 27 de juny de 2012

Saber escoltar


Convocats per la plataforma Salvem Sotamonestir en un acte previ diversos ciutadans, de manera lliure i sense adscripció a cap partit, vam assistir al ple aquest passat dilluns.

Foto de Ramon Esteban (El Punt-Avui)

  L'interès: la ciutat dels nostres fills, l'estima del territori i dels petits detalls que el patrimoni ens regala. I també l'interès per salvaguardar un paisatge determinat que estimem i admirem. El paisatge té també els seus valors. Uns valors que hem de saber valorar i defensar. 

         És bo que els polítics s'expliquin i donguin arguments a les seves decisions. Però no és bo que aprovin projectes tan importants com aquest sense escoltar la ciutadania.  I em consta que l'equip de govern no ha escoltat les propostes de la Susanna Cros de la Plataforma Salvem Sotamonestir. He seguit amb interès les intervencions de la Susanna en el programa "El baixant de Plaça" i a "la Tribu". Les seves paraules sempre m'han semblat  molt assenyades i raonables.

L'alcalde de Banyoles hauria de saber que la majoria dels que estàvem asseguts escoltant el ple aquest dilluns no vam esbroncar les intervencions de cap membre del govern de la nostra ciutat. I també li vull recordar, senyor alcalde, que la legitimitat democràtica que té i que representa s'erosiona i s'eslloma quan agafa brots autoritaris. Fou una manca de respecte cap als ciutadans que vostè limités les intervencions del públic només a cinc preguntes i que abandonés el ple amb ciutadans i ciutadanes amb la mà aixecada. Avui he sabut que diversos policies, vestits de paisà, estaven dins la sala de plens. Senyor alcalde, desconfia vostè dels ciutadans i ciutadanes de Banyoles? De qui té por?

En Jordi Gratacós ,que va assistir al ple, ha escrit un comentari que ens hauria de fer reflexionar a tots. En Soco, si no el coneix, és un dels artistes més interessants que ha donat la ciutat de Banyoles i tots els que tenim fills i vivim a  Banyoles hem d'estar-li ben agraït per haver dignificat l'arribada dels Reis Mags d'Orient a la nostra ciutat. En Soco ha escrit diversos comentaris a la notícia d'aquest mitjà que atribueix la propietat de cal Laqué al senyor Lluís Pau. 

- "Ahir vaig anar al ple municipal, un espectacle estrany... No se si portaré mai els meus fills a veure'n un, és un mal exemple del que és la democràcia."

Els polítics del nostre Ajuntament haurien de preocupar-se que en Soco, jo i segurament molts altres banyolins marxéssim del ple amb aquesta sensació. Vull recordar-li que l'índex d'abstenció a les darreres eleccions muncipals va ser alarmant, un fet ben preocupant per a la nostra salut democràtica. Un fet que hauria de preocupar no només als polítics banyolins  que tenen responsabilitat en el govern de la nostra ciutat sinó també als que estan a l'oposició.

Espero que la propera carta als reis que faci vostè, senyor alcalde, demani que els ciutadans i ciutadanes de Banyoles poguem entrar a un ple municipal i que poguem dir als  nostres fills:

-Escolta bé, que això és democràcia!  

dimarts, 26 de juny de 2012

Pensant en Sotamonestir

"Enclaustrats", article de Pep Matas publicat al Punt-Avui (18.6.2012)  Val la pena llegir-lo i reflexionar-hi. 

"És sensacional que ens interessem tant per aquest claustre medieval, com també ho és que es dediquin recursos (més se n'hi poguessin destinar) als grans monuments, als més emblemàtics, del nostre territori. En canvi, no ho és tant que molts altres elements del nostre patrimoni cultural segueixin estant encara gens o poc valorats o, en el millor dels casos, valorats com a elements menors. El nostre territori, densament poblat des d'antic, està esquitxat de testimonis materials de gran interès patrimonial; per exemple, i només en són una part, les construccions vinculades a l'aprofitament tradicional dels recursos naturals: molins, forns, rajoleries, canals i aqüeductes, mines, pous de glaç, rescloses... És un llegat que reflecteix les formes de vida i de treball dels nostres avantpassats, molt més per cert que els grans monuments que apareixen a les guies, i és un actiu que hauríem de valorar més que no ho fem i posar al servei del desenvolupament econòmic, al servei de la nostra oferta turística. Alguns d'aquests elements han merescut l'atenció de la societat i s'han salvat de la desaparició gràcies al treball d'associacions i institucions. La restauració d'un dolmen, la recuperació d'un petit pont, la neteja i senyalització d'un camí medieval, d'una petita ermita..., la llista d'elements patrimonials salvaguardats es va allargant, certament. En queden, però, molts més que reclamen atenció si no els volem perdre de forma irreversible. No és un tema que hàgim de delegar a les administracions públiques, escasses com estan de recursos, sinó més aviat una qüestió de consciència col·lectiva, d'anar apreciant la seva importància i qualitat. No ens enclaustrem en la idea que patrimoni és igual a monument. Patrimoni, de pater, és tot allò que els nostres pares ens van deixar i que hem de procurar transmetre als que vindran."





dissabte, 23 de juny de 2012

Sotamonestir

Hi ha un paisatge que dilluns aniré a fotografiar, sense presses. És el paisatge de sota Monestir. Dilluns, a les vuit, el govern de la nostra ciutat votarà el pla que preveu la urbanització d'aquesta zona de Banyoles: l'única illa verda pràcticament que tenim. Pels que no sabeu d'on baixa tot plegat us recomano un article molt ben escrit d'en Ramon Esteban al Punt Diari.

 A mi em trobareu aquest dilluns, a les vuit de la tarda, davant de l'Ajuntament, donant suport a la iniciativa ciutadana que s'oposa a la urbanització d'aquesta zona. A Banyoles es veu que hi ha un miler d'habitatges buits. Cal urbanitzar més? Can Cisó de Guèmol, una de les cases més emblemàtiques de fora del terme, ja fa anys que està agonitzant. La Puda, un dels balnearis amb més història del nostre país i que va portar milers de turistes a la ciutat ja fa temps que és una vaixell a punt de ser desballestat. Tot això, però, sembla que no interessa recuperar ni conservar. 

Dilluns els voltors immobiliaris que fa anys que volten per Sotamonestir es posaran definitivament sobre el campanar.  Pisos, cases, carrers, voreres, tones de ciment... A on? En hortes que fa segles que són conreades per la mà de l'home. Molts d'aquests horts que fa segles que han estat conreats pels nostres avantpassats desapareixeran per sempre més. Jo, que m'emociono quan veig una d'aquestes canalitzacions, i que cada vegada que passo pel camí Fondo per anar cap al Monestir m'aturo per admirar aquest grandiós edifici que simbolitza l'origen de la nostra ciutat em pregunto què redimonis està passant al nostre govern de la nostra ciutat? Com redimonis poden ser tan poc sensibles a aquest paisatge i aquest patrimoni que encara tenim entre nosaltres? Hem de dir NO! com el poeta de Xàtiva! Diguem, ben fort: NO! 



dimarts, 19 de juny de 2012

Els encantats

Ara que s'acaba el curs se'm gira una feina de maria santíssima... Tots els temes que he aparcat o que s'han cuinat a foc lent durant aquest any s'han d'acabar. A l'estiu jo no faig vacances, sinó que treballo a tot drap. 
Fa temps que tenia acordarda una trobada amb en Josep Masdevall per anar a fotografiar els encantats de Serinyà i descobrir les cares de pedra de la cinglera. I ahir, per fi, ho vam poder fer realitat. Una mica amb presses, tal com anem tots plegats en aquest final de curs tan delirant. 
 En Josep és una mena de persona il·lustrada, amb tres llicenciatures, Belles Arts, Filologia Catalana i Geografia. De tant en tant ens trobem i fem petar la xerrada, sobretot quan em convida a veure alguna de les seves performances. Ahir em va trucar per anar a fotografiar les cares dels Encantats, aquestes cares de pedra que ensenyen la testa a sol i a serena. Els organitzadors d'aquesta nova fira de personatges fantàstics de Serinyà li han encarregat el cartell per a promocionar la fira. De fet, vaig ser jo qui  va comentar-li que la bora dels Encantats guarda uns personatges de pedra ben interessants. Cap autor esmenta aquestes cares. Va ser la pista de la llegenda que va recollir Sixt Vilà, la llegenda dels "Encantats" de Crespià, la que em va fer pensar en descobrir algunes cares de pedra a la cinglera. I cada vegada que enfilava la pujada cap a Besalú amb el meu Saxo sempre girava el cap per descobrir  la fesomia d'algun condemnat de pedra a la paret de la cinglera. Les llegendes d'encantats són molt esteses per tot el territori català. Ahir vam descobrir tres cares i en aquesta fotografia n'hi ha dues. Sou capaços de trobar-les?




Ara ja ningú bateja baumes, muntanyes i cingleres amb el nom d'encantats. Però va haver-hi un temps que els nostres avantpassats ho van fer. Tenien una manera ben diferent de mirar el paisatge de la que tenim nosaltres.  I folkloristes pacients com mossèn Casassa,  van saber recollir les històries de la nostra gent, la veu per exemple d'en X. Puigdemont de Serinyà, l'any 1918: 

"A peu de la cova prehistòrica de Serinyà hi ha un cingle on nien els mussols, xibeques o babeques i altres ocells de nit. Se'n diu el cingle dels Encantats perquè antigament hi havia la Por, ànimes encantades i tota clase de fantasmes i animals quimèrics. I alguna peça de roba estesa." 

Queda clar que l'informador desconeix l'argument de cap llegenda referida a l'indret ja que esmenta una bona col·lecció de personatges ben diversos sense concretar cap motiu. Repetim: "la Por" (va donar molt de joc a Banyoles per espantar al personal), "ànimes encantades", "fantasmes" i "animals quimèrics"; i finalment la "peça de roba estesa", una al·lusió directa a les dones d'aigua. No ens ha d'estranyar tampoc que l'informador esmenti les dames verdes: les nostres encantades (no encantats), ben presents a la cova de les Encantades que podem localitzar al final del pla de Martís, ja de cares al Fluvià. Elles són protagonistes també de diverses llegendes recollides per diversos autors: Pere Alsius, Joan Amades... I la paraula fantasma és també per a Pere Alsius una al·lusió directe de les dones d'aigua, que les defineix com unes dones d'aigua trapelles i malcarades, que fan la guitza als traginers que enfilen els corriols que voregen Fluvià amunt, ja a Parets d'Empordà. 


L'absència d'una llegenda amb argument pot originar qualsevol conjetura i aquest fet es podria aprofitar per aquests i aquestes que volen projectar una fira de personatges fantàstics a Serinyà. Les cares de pedra ens poden donar alguna pista sobre l'argument de la història que va batejar la cinglera. Estem en el terreny de l'especulació però si atenem la tradició podem dir que les històries d'encantats fan referència a personatges malvats, uns mortals que han estat condemants a pagar pels seus pecats: la seva lascívia, la seva golafreria, el seu egoisme. Convertits en pedra pels segles dels segles, fins que l'erosió esborri de la memòria col·lectiva les seves figures. S'entendria potser l'al·lusió que fa l'informador a les "ànimes encantades", és a dir persones que han patit un "encantament". És la mateixa història dels Encantats de l'estany de Sant Maurici, la història ja citada abans dels encantats de Sant Miquel de la Roca, recollida per Sixt Vilà i una història ben present a tota la nostra geografia.





Avui he pensat en tot el que em va comentar ahir en Masde d'aquest paisatge: tot aquesta memòria propera a la bora dels Encantats. He pensat en can Serra i cal Borni, i les Comaleres, un derivat segurament de coma. En Masde ha evocat un paisatge que és, sense cap mena de dubte, un dels llocs més màgics del Pla de l'Estany. Jo avui he pensat en els cotxes que ahir ens tocaven el clàxon, passant rabent a tot drap, segurament sense saber que estàvem fotografiant uns gegants de pedra enquistats a la cinglera. Seria una llàstima que els responsables d'aquesta fira que vol promocionar Serinyà amb fades, follets i tota mena d'imaginari fantàstic fes el mateix, que passés rabent i no sabés valorar aquest patrimoni tan ric que tenim ben a prop de casa nostra. 

diumenge, 17 de juny de 2012

Tirar-se a l'Estany

 Avui, quan he portat a veure el meu fill a veure la final del campionat del món de  triatló, he pensat en totes aquelles persones que s'han tirat a l'Estany, no pas per guanyar medalles i campionats sinó per protagonitzar l'últim acte de les seves vides. Un temps ben diferent del que hem viscut avui, amb l'Estany ple d'esportistes d'elit, periodistes, voluntaris, entusiasmat públic, polítics a la tribuna amb barret de palla i la pesquera Marimon i Santa Rosa ocupades per la organització d'aquest esdeveniment.
Ara fa una colla d'anys enrere, quan molta gent de la vila no sabia nedar, anar-se a tirar-se a l'Estany era sinònim d'anar-se a suicidar. La crida de l'aigua fou per a diversos banyolins i banyolines l'última imatge abans d'abandonar aquest món. L'any 1900 Sanch Nova publica una notícia ben tràgica: "La setmana passada un vehí d'aquesta, después d'haver-se begut oli de vitriol, (acíd sulfúric) se tirà a l'estany. L'home estaba ab una gran misèria..." Un any més tard, una dona coneguda a la vila com la Tomata, fou trobada morta, ofegada a l'Estany, entre "Lió y ca'n Murgats". El diari no porta el seu nom, només el seu motiu, la Tomata. Una funesta tradició, la d'aquesta vila, la de batejar els seus ciutadans i ciutadanes amb malnoms sovint ben ofensius.

L'avi d'en Jaume Farriol fou també un d'aquests banyolins que es va tirar a l'Estany. I en Jaume  ens ho comenta en el seu llibre: Una vegada era jo. Memòries de nen per a gent gran (2003) de manera magistral, amb aquella sensibilitat que només persones que dominaven la ploma com ell ens ho podien fer. 






El llibre val la pena llegir-lo. Si teniu ànima banyolina us recomano de tot cor que l'aneu a comprar i que el llegiu sense presses. Heus aquí el paràgraf que em va emocionar en el seu moment quan el vaig llegir i que avui, quan observava aquests iron men que nedaven, pedalejaven i corrien a tot drap vora l'Estany he volgut memorar. 

L'estany, a vegades, té un color gris plom i és ras i brillant com una safata metàl·lica. En dies d'hivern, quan fa fred de valent i l'aire del nord és una fina làmina d'acer entre cella i cella, i caragola les orelles fins a fer mal, la gent hi passa pels volts capbaixa i arronsada. Llavors, l'estany esdevé una superfície inhòspita. Hi ha dies humits que el sol té dificultats per travessar el paravent de boires baixes que el cobreixen. No abelleix d'anar-hi a passejar i es converteix en un espai retirat i sense presències humanes. Abans, en aquell temps que va morir l'avi, la gent no hi anava a fer esport ni gaires passejades perquè tenia altra feina i els dies grisos i turmentats per rampells de tramuntana, tot el vol de l'estany era un desert gent hospitalari. Va ser una matinada d'aquestes, inclement i solitària, quan encara no havia sortit el sol, que l'estany va veure morir l'avi. I durant molt de temps, els de casa seva no s'hi van acostar més.


dimecres, 13 de juny de 2012

Tirona

Sembla ser que la barca de l'Estany, l'Anna, serà batejada amb el nom de Tirona. Es tracta d'un nom que es refereix a la popular barca amb cap d'oca, una barca que fou tremendament popular al segle XIX i començament del segle XX. Em costa imaginar-me la barca de dos pisos amb aquest nom. Sembla ser que a Banyoles hem perdut la carta de navegar, perquè aquest nom, a més de referenciar una barca emblemàtica, remet també a una diada tràgica, a un funest dia per a tots els banyolins. Un dia en què vint persones van perdre la vida al nostre Estany. Un dia per no oblidar, perquè els països civilitzats, els pobles civilitzats han de saber assumir les seves responsabilitats: per les coses bones i per les dolentes. El nostre llac és un bé comunal i els nostres representants i els seus assessors han de saber el que veritablement fan i proposen. Retirar la placa amb els noms i cognoms de les persones ofegades, per exemple,  no va ser una decisió encertada en el seu moment que ja va molestar i aixecar les protestes del cònsol francès.
No comparteixo de cap de les maneres que el nom d'aquesta barca porti el nom de Tirona i la meva humil veu es suma a la mateixa indignació expressada per en Jordi Xena a Ràdio Banyoles en el seu programa "El Baixant de Plaça". No costa res agafar el diccionari,  l'Alcover Moll per exemple, i llegir que tirona és una oca a l'Empordà, a Arenys d'Empordà i al Conflent. Sí, sí, també al Conflent, amics meus. Hauríem de ser sensibles i obrar amb sentit de responsabilitat. Sembla ser que el nom de Tirona ha estat escollit pels escolars de Banyoles d'un llistat atorgat per una comissió "d'experts". ¿Em pregunto de què redimonis són "experts" aquests representants escollits per l'Ajuntament? Mira que hi ha noms bonics i variats per confegir una bona llista per tal de batejar a una barca... Quina manera de complicar-se la vida.
Estimo l'Estany, els meus avantpassats van portar-hi les relíquies de Sant Martirià per demanar la beneurança de la pluja i cada estiu m'hi banyo i m'hi sento més a gust que si em banyés al mar. El meu oncle cada any va a pescar al Vilar per la Festa de la Mare de Déu d'Agost. I com a banyolí que em sento i com a ciutadà d'aquesta ciutat que guarda aquest preciós tresor, vull expressar la meva més ferma protesta per la decisió de batejar amb el nom de "Tirona" la nova barca de l'Estany.

dilluns, 4 de juny de 2012

Terri Avall


 La presentació el dissabte de l'últim número de la revista "Garrotxes" en la qual hi he col·laborat amb un perfil biogràfic, el d'en "Menció de la República", va ser un autèntic esdeveniment a la ciutat de Banyoles. I és indignant que el regidor de cultura de la nostra ciutat no fes acte de presència. El seu nom era als flyers de l'acte que l'editorial Gavarres va distribuir per la nostra ciutat. Vam estar uns quants minuts esperant el regidor i fins i tot un dels presents a l'acte en va deixar una de ben divertida: "Amb el temps que hem esperat ja estaríem a Cornellà". O una altra expressió que va deixar una dona que tenia al meu costat i que és una altra perla: "Ja està bé... Deu minuts cada un fa moltes hores...". Vaig trobar que era ben enginyosa la primera sortida, la de detallar el temps d'espera d'aquesta manera, com si anéssim cap a Girona. I aquesta sortida em va fer pensar en altra expressió: la que es deia per descriure una persona que anava perdent salut o fortuna lentament: "anar Terri avall". "Aquell va Terri avall..." era una expressió per indicar que algú patia una malaltia que l'anava deteriorant a poc o poc o era una persona a qui el vici arruïnava lentament. 


dijous, 17 de maig de 2012

Un gec per tota la vida!

La meva tia  recorda que la meva àvia solia cantar la canço de traginer, un poema de Josep Maria de Sagarra.

Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me'n vaig a la rectoria;
les campanes van tocant
però jo no les sentia.
Arri, Joan!
la núvia s'està esperant!
(...)

La cançó destil·la més aviat una amargor i la padrina la cantava més aviat per referir-se a una persona carregada de problemes. La tornada de la cançó era molt útil i la meva padrina s'hi esplaiava: Arri, arri, Joan...  

Anem a fixar-nos en l'expressió "un gec per tota la vida". Una expressió que la padrina la utilitzava de manera ben habitual.
-Què, Maria, ja saps que en Pericus i la Rosita ja s'han casat.
-Ha, un gec per tota la vida...

Però què era un gec? Segons el diccionari Alcover Moll un "jac" o "gec" és una "peça de vestit que cobreix el tors de l'home i va posada damunt el guardapits o de la camisa". En castellà, una "chaqueta". "Antigament el jac era curt, arribava només a la cintura; avui és un poc més llarg i equival a l'americana."

El gec també pot referenciar una "pallissa": "Si ho tornes a fer et fumaré un gec que ni la teva mare et reconeixerà". A Banyoles he sentit sovint l'expressió "clavar-l'hi un gec d'hòsties". Ara que tot se'n va en orris hauríem de portar a la Plaça Major de Banyoles a tots els "agregats a l'embusteria" i clava'ls-hi un bon gec.



dilluns, 7 de maig de 2012

Sembrar i recollir

Navegant per Internet he descobert algunes iniciatives que m'agradaria compartir amb tots vosaltres.

En primer lloc m'agradaria comentar el bloc de l'Arseni i la Carme, dos jubilats amb els quals coincideixo sovint en diverses sortides culturals per la comarca del Pla de l'Estany. La Carme va participar en el grup de lectura de la biblioteca de Banyoles que va comentar el meu llibre que recull les històries d'en Xico i d'en Tonet. Ara he vist que l'Arseni i la Carme han anat a l'ajuntament de Sant Miquel de Campmajor a preguntar sobre alguns d'aquests indrets que apareixen en el llibre. En Carme i l'Arseni són dues persones inquietes i l'interès que demostren per conèixer aquest paisatge descrit en el llibre hauria de fer reflexionar a molts polítics de casa nostra, aquests representants del poble que haurien de vetllar per donar a conèixer molts d'aquests racons que la Carme i l'Arseni volen trepitjar. El llibre Quin món tan perdut! és també una invitació a conèixer el territori a partir d'un material etnopoètic ben interessant.

La segona iniciativa l'he descoberta gràcies al COIET, el Centre Ocupacional I Especial de Treball. M'ha fet molta il·lusió escoltar totes les llegendes que vaig escriure per una guia de l'Ajuntament de Banyoles per promocionar el turisme a la nostra ciutat de la veu de moltes persones que treballen en aquest Centre.  Gràcies al COIET i a Ràdio Banyoles he pogut sentir de bell nou moltes d'aquestes històries que van sortir del meu escriptori. Vull donar les gràcies a en Ferriol Masó per aquesta interessant iniciativa i a totes les persones que hi han participat.


Aquests dos exemples em demostren que molt del material etnopoètic que he anat recollint i divulgant en aquests darrers anys es manté viu i dinàmic gràcies a moltes d'aquestes propostes. I també que paga la pena sembrar tantes hores de feina per recollir respostes tan entranyables i emocionants com aquestes dues.

dijous, 26 d’abril de 2012

Les Rodes

Tots necessitem un paisatge sentimental al qual aferrar-nos. Un paisatge que ens parla, que ens posa la pell de gallina, que ens amaga secrets. És el paisatge que han trepitjat els nostres avantpassats. Aquells que ja no hi són, però que sembla que intuïm la seva presència quan hi passegem, quan tresquem pels carrers, turons, places on ells van xerrar, plorar i estimar. Jo tinc dos paisatges sentimentals. Un agafa un meandre del Borró i arriba fins a Tortellà, passa per can Patorra i enfila el camí de la Mare de Déu del Mont. Les meves arrels paternes són garrotxines, de rosari i pistola amagada. De fugida cap Olot. És un paisatge desconegut, erm de records.

L'altra paisatge sentimental el trobo a la plaça de les Rodes de Banyoles. A can Nyiga.  És un paisatge diferent. Un paisatge urbà. És el paisatge sentimental més proper, el que més coneixo. Sense haver-hi estat em sembla veure el besavi traient la semal amb els fems per portar-los als camps de l'horta d'en Díez. Em sembla escoltar el xec, xec, de les estisores dels gitanos de can Xabó o els ramats de can Canova. Aquells xais que trobaven sempre aquelles ovelles sense equivocar-se de mare. Aquelles vaques que sortien cap a l'abeurador totes soles. Els de can Gifra del carrer de la Barca aixecant el puny.  La meva àvia simulant un desmai davant del meu avi, perquè baixés del camió que se l'emportava voluntari cap a combatre aquelles feixistes que havien desembarcat a Roses. Al final, res de res, tots els camions van haver de girar cua perquè no s'havia produït cap desembarcament. El Canarias (aquell vaixell feixista que un submarí republicà va enfonsar i que es troba representat en una escultura del pont Major de Girona) només havia bombardejat la costa catalana. També recordo la Por que va fer sortir la germana de la Maria Soley amb un caliquenyo; i la Magdalena Aulina i el cotxe del metge Bofill. I el rebesavi fent de paborde i portant Sant Martirià a l'Estany per demanar una bona estapatxada. I en tinc molts, de records de les Rodes. Un cabàs que evoca aquesta vella fotografia on no hi manquen bèsties ni persones.

En temps de vacances sembla que molta gent té la necessitat d'agafar l'avió, de comprar-se una guia exòtica, de buscar la felicitat a les quimbambes. A mi no em cal. Si camino per la plaça de les Rodes m'imagino la meva besàvia amb aquell fus enfilant el fil de la meva felicitat. Sí, una parca romana amb davantal i mocador.  


diumenge, 15 d’abril de 2012

Paraula viva


Gargotejo la silueta de l'església de Sant Pere de Cornellà del Terri. A dins, hi ha en Joan Oceller que escolta missa. La missa es prorroga perquè en Joan allarga la sessió amb el grup de Paraula Viva, el grup d'oració que comenta les paraules de l'evangeli. A fora fa una mica de fresqueta i xerro amb en Miquel Margarit, en Pito de cal Carreter, que diu que can Pansa és la casa que té una petita fornícula amb una inscripció dedicada a la Verge del Roser. I penso en les paraules que en Joan, que està dins de l'església, em va dir sobre quan anava a cantar caramelles: "Féu-nos mercè, Verge del Roser..." I penso en l'avi Pansa, que va fer de trabucaire juntament amb el comandant Miques (era el comandant Misses?). Ells van atemorir a més d'un passavolant i van esquilar la cartera a més d'un negociant. En Miquel em diu que l'Oceller, quan juga a cartes, és molt bo: "té bona memòria, ell sempre està pel joc i no està pels altres". Descobreixo la silueta d'en Joan, que marxa estès cap a la plaça, aquesta plaça on fa pocs dies van aixecar el Maig. Li toco l'espatlla i li comento que tinc ganes que em comenti la llegenda dels llops a can Tarrers d'Ollers i la cançó que comenta un robatori d'olives a can Ginabreda d'Espasens. Quedem pel dijous que ve. Serà llavors quan escoltaré les seves paraules vives, aquestes paraules que  reguen de memòria tota la Vall del Terri.