dissabte, 25 de febrer de 2012

El gust de la bescaula

La Victòria Robert Noguer, la dona d'en Joan Giró, ens ha deixat als noranta-un anys. Avui he anat a la Torre i he trobat la Maria, amb la ràdio a les mans i amb un llibre de memòries de tres ex-combatents del Terç de Montserrat (el seu home hi va combatre). Ella m'ha donat la notícia que la Victòria era morta. La Victòria era la més gran d'una família de quatre germans. Va néixer a can Reparada de Camós, una casa veïna de can Carxofa. Va anar a col·legi a Camós. Els de Corts i els de Camós s'apedregaven tal com ho feien els de Pujals amb els de Cornellà: a cops de terrossa. Quan anava a entrevistar el seu home la Victòria sempre em deia: "A Pujals hi ha molt de tema!" i em somreia. Em somreia com una nena que acaba de dir una gran veritat. Mentre entrevistava en Joan ella seguia tots els detalls de la conversa i sovint hi posava cullerada. En una ocasió la vaig gravar i recordo que em va dir que a can Reparada es feien el pa i que el desenfornaven amb una d'aquelles pales llargues. Abans d'enfornar reservaven una mica de llevat per poder fer una bescaula. Ara ja ningú sap què és una bescaula. El diccionari Alcover Moll defineix la bescaula com una "coca llarguera que fan quan pasten i que l'enfornen sense esperar que tovi, i serveix per menjar en el dinar mentre esperen que el pa siga sec." I m'han vingut ganes de tastar-ne una, avui, de bescaula. I també m'han vingut ganes d'ensenyar a aquest puput despistat que saltironejava per l'era de la Torre que una de les coses més agradables i més boniques d'aquest món és escoltar persones com en Joan i la Victòria; escoltar persones com ells que et fan estimar el gust d'una coca que no has tastat mai.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Ah Maria!

De petit em van ensenyar que quan havia d'entrar a les cases havia de dir: "Ah, Maria!". Ho vaig aprendre no pas perquè m'ho inculquessin sinó era el que veia que deien els meus pares i els meus familiars. Amb el temps aquell "Ah, Maria!" ha desaparegut per un "Bon dia!" o un "Bona tarda!".
Hi havia també un joc supersticiós per aquells que tenien un mussol a l'ull i se'l volien treure. Havien de trucar i obrir la porta i dir:
-Ah, Maria...
I esperar que la  resposta dels que estaven dins la casa fos...
-Qui hi ha?
I llavors respondre:
-A darrere la porta el deixo estar!
I arrencar a córrer que no et veiessin... Era un joc infantil que més d'un del meu poble el va fer servir. Una superstició prou arrelada i prou absurda per pensar que aquesta fórmula era més eficient que unes cures de camamilla.