dijous, 26 d’abril de 2012

Les Rodes

Tots necessitem un paisatge sentimental al qual aferrar-nos. Un paisatge que ens parla, que ens posa la pell de gallina, que ens amaga secrets. És el paisatge que han trepitjat els nostres avantpassats. Aquells que ja no hi són, però que sembla que intuïm la seva presència quan hi passegem, quan tresquem pels carrers, turons, places on ells van xerrar, plorar i estimar. Jo tinc dos paisatges sentimentals. Un agafa un meandre del Borró i arriba fins a Tortellà, passa per can Patorra i enfila el camí de la Mare de Déu del Mont. Les meves arrels paternes són garrotxines, de rosari i pistola amagada. De fugida cap Olot. És un paisatge desconegut, erm de records.

L'altra paisatge sentimental el trobo a la plaça de les Rodes de Banyoles. A can Nyiga.  És un paisatge diferent. Un paisatge urbà. És el paisatge sentimental més proper, el que més coneixo. Sense haver-hi estat em sembla veure el besavi traient la semal amb els fems per portar-los als camps de l'horta d'en Díez. Em sembla escoltar el xec, xec, de les estisores dels gitanos de can Xabó o els ramats de can Canova. Aquells xais que trobaven sempre aquelles ovelles sense equivocar-se de mare. Aquelles vaques que sortien cap a l'abeurador totes soles. Els de can Gifra del carrer de la Barca aixecant el puny.  La meva àvia simulant un desmai davant del meu avi, perquè baixés del camió que se l'emportava voluntari cap a combatre aquelles feixistes que havien desembarcat a Roses. Al final, res de res, tots els camions van haver de girar cua perquè no s'havia produït cap desembarcament. El Canarias (aquell vaixell feixista que un submarí republicà va enfonsar i que es troba representat en una escultura del pont Major de Girona) només havia bombardejat la costa catalana. També recordo la Por que va fer sortir la germana de la Maria Soley amb un caliquenyo; i la Magdalena Aulina i el cotxe del metge Bofill. I el rebesavi fent de paborde i portant Sant Martirià a l'Estany per demanar una bona estapatxada. I en tinc molts, de records de les Rodes. Un cabàs que evoca aquesta vella fotografia on no hi manquen bèsties ni persones.

En temps de vacances sembla que molta gent té la necessitat d'agafar l'avió, de comprar-se una guia exòtica, de buscar la felicitat a les quimbambes. A mi no em cal. Si camino per la plaça de les Rodes m'imagino la meva besàvia amb aquell fus enfilant el fil de la meva felicitat. Sí, una parca romana amb davantal i mocador.  


diumenge, 15 d’abril de 2012

Paraula viva


Gargotejo la silueta de l'església de Sant Pere de Cornellà del Terri. A dins, hi ha en Joan Oceller que escolta missa. La missa es prorroga perquè en Joan allarga la sessió amb el grup de Paraula Viva, el grup d'oració que comenta les paraules de l'evangeli. A fora fa una mica de fresqueta i xerro amb en Miquel Margarit, en Pito de cal Carreter, que diu que can Pansa és la casa que té una petita fornícula amb una inscripció dedicada a la Verge del Roser. I penso en les paraules que en Joan, que està dins de l'església, em va dir sobre quan anava a cantar caramelles: "Féu-nos mercè, Verge del Roser..." I penso en l'avi Pansa, que va fer de trabucaire juntament amb el comandant Miques (era el comandant Misses?). Ells van atemorir a més d'un passavolant i van esquilar la cartera a més d'un negociant. En Miquel em diu que l'Oceller, quan juga a cartes, és molt bo: "té bona memòria, ell sempre està pel joc i no està pels altres". Descobreixo la silueta d'en Joan, que marxa estès cap a la plaça, aquesta plaça on fa pocs dies van aixecar el Maig. Li toco l'espatlla i li comento que tinc ganes que em comenti la llegenda dels llops a can Tarrers d'Ollers i la cançó que comenta un robatori d'olives a can Ginabreda d'Espasens. Quedem pel dijous que ve. Serà llavors quan escoltaré les seves paraules vives, aquestes paraules que  reguen de memòria tota la Vall del Terri.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Maurici Duran

Tornem a Camós, aquesta vegada gràcies a un dels autors més interessants del Pla de l'Estany: En Maurici Duran. Fou un escriptor que retratà de manera magistral la transformació i la desaparició dels costums i tradicions del món rural. D'aquells masos que s'anaven abandonant fins espatllar-se. Dels masovers que venien a Banyoles a treballar a les Saques. Aquest món que desapareix i que tant bé novel·la l'Antoni Pladevall a Terres de Lloguer. De fet, el protagonista d'aquesta novel·la que llaura amb el seu tractor amb tanta mala llet un camp de golf sembla haver llegit tots els llibres d'en Maurici. Avui he descobert amb joia que la bibliografia d'en Maurici és molt més extensa que la que em pensava.


Dites amb les quals en Maurici Durant estructura el seu llibre:
Quan siguis pel gener, abriga't bé. Febrer abeurat mig any assegurat. Si el març no marceja, tot l'any bogeja. Per l'abril cada gota en val mil. Pel maig cada dia un raig. Pel juny, la falç al puny. El juliol amb menys foc bull el perol. Per l'agost a les set és fosc. Pel setembre vi per vendre. Quan l'octubre està finit mor la mosca i el mosquit. Novembre humit et farà ric. Per Nadal cada ovella al seu corral.
I ara que estem en Setmana Santa deixeu-me reproduir algunes línies del llibre que estic actualment llegint. El títol és prou eloqüent: Adéu, els pagesos! El tall s'escau a la setmana i el trobo esplèndid.
"La Quaresma, que comença el Dimecres de cendra i finalitza a l'acabament de la Setmana Santa, és un període de temps del qual també em plauria parlar. Abans, els dejunis i l'abstinència ens tenien angoixats a tots, i més en aquell temps de catecisme, quan els pecats eren pecats.
     Abans, seguint unes tradicions arrelades des de temps immemorial, en els sostres de les cases camperoles o darrere mateix de la porta de la cuina es penjava un ninot que representava una vella amb set peus. Simbolitzava la Quaresma, i cada un dels set diumenges, en tornar de missa matinal, es tallava amb unes tisores un peu, i així es podia saber quantes setmanes de Quaresma restaven, dies de dejunis i sacrificis. Un ninot fet de paper, molt concretament del full de la Butlla de l'any anterior, encara que en discórrer el temps també se'n féu algun de paper de diari. Era un costum del qual ja no es parla, quan de veritat, en sortir ara els diaris tant complets de paperada, es podrien fer ninots per parar un tren. I de grossos.
      Els establiments que aleshores venien bacallà simbolitzaven la Quaresma amb un bacallà ben gros penjat al bell mig del sostre de la botiga, i en la part inferior del bacallà també es penjaven set arengades. Cada dissabte al vespre i en presència de clients era despenjada una arengada i, juntament amb cebes, alls i altres menges considerades aleshores vulgars, es feia un petit àpat a peu dret."



"La Quaresma abans es trobava llarga, i les menges esmentades eren considerades de molt poca qualitat i pròpies d'una estació de l'any. Ara, sembla mentida, la Quaresma ens resulta curta, ens passa de pressa i, si de cas, el que enyorem són les arengades i el bacallà de veritat, dues menges molt saboroses. Bacallà ben fet, amb pebrot i tomata, i per endavant una arengada cuita a la brasa i estesa sobre una torrada untada d'oli, tant els dissabtes com els diumenges. Aquesta sí que seria de veritat una Quaresma passable i atraient."
I podria seguir, el llibre és una delícia. Espero que Camós li hagi dedicat algun carrer, perquè en Maurici bé se'l mereix.