dijous, 17 de maig de 2012

Un gec per tota la vida!

La meva tia  recorda que la meva àvia solia cantar la canço de traginer, un poema de Josep Maria de Sagarra.

Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me'n vaig a la rectoria;
les campanes van tocant
però jo no les sentia.
Arri, Joan!
la núvia s'està esperant!
(...)

La cançó destil·la més aviat una amargor i la padrina la cantava més aviat per referir-se a una persona carregada de problemes. La tornada de la cançó era molt útil i la meva padrina s'hi esplaiava: Arri, arri, Joan...  

Anem a fixar-nos en l'expressió "un gec per tota la vida". Una expressió que la padrina la utilitzava de manera ben habitual.
-Què, Maria, ja saps que en Pericus i la Rosita ja s'han casat.
-Ha, un gec per tota la vida...

Però què era un gec? Segons el diccionari Alcover Moll un "jac" o "gec" és una "peça de vestit que cobreix el tors de l'home i va posada damunt el guardapits o de la camisa". En castellà, una "chaqueta". "Antigament el jac era curt, arribava només a la cintura; avui és un poc més llarg i equival a l'americana."

El gec també pot referenciar una "pallissa": "Si ho tornes a fer et fumaré un gec que ni la teva mare et reconeixerà". A Banyoles he sentit sovint l'expressió "clavar-l'hi un gec d'hòsties". Ara que tot se'n va en orris hauríem de portar a la Plaça Major de Banyoles a tots els "agregats a l'embusteria" i clava'ls-hi un bon gec.



dilluns, 7 de maig de 2012

Sembrar i recollir

Navegant per Internet he descobert algunes iniciatives que m'agradaria compartir amb tots vosaltres.

En primer lloc m'agradaria comentar el bloc de l'Arseni i la Carme, dos jubilats amb els quals coincideixo sovint en diverses sortides culturals per la comarca del Pla de l'Estany. La Carme va participar en el grup de lectura de la biblioteca de Banyoles que va comentar el meu llibre que recull les històries d'en Xico i d'en Tonet. Ara he vist que l'Arseni i la Carme han anat a l'ajuntament de Sant Miquel de Campmajor a preguntar sobre alguns d'aquests indrets que apareixen en el llibre. En Carme i l'Arseni són dues persones inquietes i l'interès que demostren per conèixer aquest paisatge descrit en el llibre hauria de fer reflexionar a molts polítics de casa nostra, aquests representants del poble que haurien de vetllar per donar a conèixer molts d'aquests racons que la Carme i l'Arseni volen trepitjar. El llibre Quin món tan perdut! és també una invitació a conèixer el territori a partir d'un material etnopoètic ben interessant.

La segona iniciativa l'he descoberta gràcies al COIET, el Centre Ocupacional I Especial de Treball. M'ha fet molta il·lusió escoltar totes les llegendes que vaig escriure per una guia de l'Ajuntament de Banyoles per promocionar el turisme a la nostra ciutat de la veu de moltes persones que treballen en aquest Centre.  Gràcies al COIET i a Ràdio Banyoles he pogut sentir de bell nou moltes d'aquestes històries que van sortir del meu escriptori. Vull donar les gràcies a en Ferriol Masó per aquesta interessant iniciativa i a totes les persones que hi han participat.


Aquests dos exemples em demostren que molt del material etnopoètic que he anat recollint i divulgant en aquests darrers anys es manté viu i dinàmic gràcies a moltes d'aquestes propostes. I també que paga la pena sembrar tantes hores de feina per recollir respostes tan entranyables i emocionants com aquestes dues.