dimecres, 27 de juny de 2012

Saber escoltar


Convocats per la plataforma Salvem Sotamonestir en un acte previ diversos ciutadans, de manera lliure i sense adscripció a cap partit, vam assistir al ple aquest passat dilluns.

Foto de Ramon Esteban (El Punt-Avui)

  L'interès: la ciutat dels nostres fills, l'estima del territori i dels petits detalls que el patrimoni ens regala. I també l'interès per salvaguardar un paisatge determinat que estimem i admirem. El paisatge té també els seus valors. Uns valors que hem de saber valorar i defensar. 

         És bo que els polítics s'expliquin i donguin arguments a les seves decisions. Però no és bo que aprovin projectes tan importants com aquest sense escoltar la ciutadania.  I em consta que l'equip de govern no ha escoltat les propostes de la Susanna Cros de la Plataforma Salvem Sotamonestir. He seguit amb interès les intervencions de la Susanna en el programa "El baixant de Plaça" i a "la Tribu". Les seves paraules sempre m'han semblat  molt assenyades i raonables.

L'alcalde de Banyoles hauria de saber que la majoria dels que estàvem asseguts escoltant el ple aquest dilluns no vam esbroncar les intervencions de cap membre del govern de la nostra ciutat. I també li vull recordar, senyor alcalde, que la legitimitat democràtica que té i que representa s'erosiona i s'eslloma quan agafa brots autoritaris. Fou una manca de respecte cap als ciutadans que vostè limités les intervencions del públic només a cinc preguntes i que abandonés el ple amb ciutadans i ciutadanes amb la mà aixecada. Avui he sabut que diversos policies, vestits de paisà, estaven dins la sala de plens. Senyor alcalde, desconfia vostè dels ciutadans i ciutadanes de Banyoles? De qui té por?

En Jordi Gratacós ,que va assistir al ple, ha escrit un comentari que ens hauria de fer reflexionar a tots. En Soco, si no el coneix, és un dels artistes més interessants que ha donat la ciutat de Banyoles i tots els que tenim fills i vivim a  Banyoles hem d'estar-li ben agraït per haver dignificat l'arribada dels Reis Mags d'Orient a la nostra ciutat. En Soco ha escrit diversos comentaris a la notícia d'aquest mitjà que atribueix la propietat de cal Laqué al senyor Lluís Pau. 

- "Ahir vaig anar al ple municipal, un espectacle estrany... No se si portaré mai els meus fills a veure'n un, és un mal exemple del que és la democràcia."

Els polítics del nostre Ajuntament haurien de preocupar-se que en Soco, jo i segurament molts altres banyolins marxéssim del ple amb aquesta sensació. Vull recordar-li que l'índex d'abstenció a les darreres eleccions muncipals va ser alarmant, un fet ben preocupant per a la nostra salut democràtica. Un fet que hauria de preocupar no només als polítics banyolins  que tenen responsabilitat en el govern de la nostra ciutat sinó també als que estan a l'oposició.

Espero que la propera carta als reis que faci vostè, senyor alcalde, demani que els ciutadans i ciutadanes de Banyoles poguem entrar a un ple municipal i que poguem dir als  nostres fills:

-Escolta bé, que això és democràcia!  

dimarts, 26 de juny de 2012

Pensant en Sotamonestir

"Enclaustrats", article de Pep Matas publicat al Punt-Avui (18.6.2012)  Val la pena llegir-lo i reflexionar-hi. 

"És sensacional que ens interessem tant per aquest claustre medieval, com també ho és que es dediquin recursos (més se n'hi poguessin destinar) als grans monuments, als més emblemàtics, del nostre territori. En canvi, no ho és tant que molts altres elements del nostre patrimoni cultural segueixin estant encara gens o poc valorats o, en el millor dels casos, valorats com a elements menors. El nostre territori, densament poblat des d'antic, està esquitxat de testimonis materials de gran interès patrimonial; per exemple, i només en són una part, les construccions vinculades a l'aprofitament tradicional dels recursos naturals: molins, forns, rajoleries, canals i aqüeductes, mines, pous de glaç, rescloses... És un llegat que reflecteix les formes de vida i de treball dels nostres avantpassats, molt més per cert que els grans monuments que apareixen a les guies, i és un actiu que hauríem de valorar més que no ho fem i posar al servei del desenvolupament econòmic, al servei de la nostra oferta turística. Alguns d'aquests elements han merescut l'atenció de la societat i s'han salvat de la desaparició gràcies al treball d'associacions i institucions. La restauració d'un dolmen, la recuperació d'un petit pont, la neteja i senyalització d'un camí medieval, d'una petita ermita..., la llista d'elements patrimonials salvaguardats es va allargant, certament. En queden, però, molts més que reclamen atenció si no els volem perdre de forma irreversible. No és un tema que hàgim de delegar a les administracions públiques, escasses com estan de recursos, sinó més aviat una qüestió de consciència col·lectiva, d'anar apreciant la seva importància i qualitat. No ens enclaustrem en la idea que patrimoni és igual a monument. Patrimoni, de pater, és tot allò que els nostres pares ens van deixar i que hem de procurar transmetre als que vindran."





dissabte, 23 de juny de 2012

Sotamonestir

Hi ha un paisatge que dilluns aniré a fotografiar, sense presses. És el paisatge de sota Monestir. Dilluns, a les vuit, el govern de la nostra ciutat votarà el pla que preveu la urbanització d'aquesta zona de Banyoles: l'única illa verda pràcticament que tenim. Pels que no sabeu d'on baixa tot plegat us recomano un article molt ben escrit d'en Ramon Esteban al Punt Diari.

 A mi em trobareu aquest dilluns, a les vuit de la tarda, davant de l'Ajuntament, donant suport a la iniciativa ciutadana que s'oposa a la urbanització d'aquesta zona. A Banyoles es veu que hi ha un miler d'habitatges buits. Cal urbanitzar més? Can Cisó de Guèmol, una de les cases més emblemàtiques de fora del terme, ja fa anys que està agonitzant. La Puda, un dels balnearis amb més història del nostre país i que va portar milers de turistes a la ciutat ja fa temps que és una vaixell a punt de ser desballestat. Tot això, però, sembla que no interessa recuperar ni conservar. 

Dilluns els voltors immobiliaris que fa anys que volten per Sotamonestir es posaran definitivament sobre el campanar.  Pisos, cases, carrers, voreres, tones de ciment... A on? En hortes que fa segles que són conreades per la mà de l'home. Molts d'aquests horts que fa segles que han estat conreats pels nostres avantpassats desapareixeran per sempre més. Jo, que m'emociono quan veig una d'aquestes canalitzacions, i que cada vegada que passo pel camí Fondo per anar cap al Monestir m'aturo per admirar aquest grandiós edifici que simbolitza l'origen de la nostra ciutat em pregunto què redimonis està passant al nostre govern de la nostra ciutat? Com redimonis poden ser tan poc sensibles a aquest paisatge i aquest patrimoni que encara tenim entre nosaltres? Hem de dir NO! com el poeta de Xàtiva! Diguem, ben fort: NO! 



dimarts, 19 de juny de 2012

Els encantats

Ara que s'acaba el curs se'm gira una feina de maria santíssima... Tots els temes que he aparcat o que s'han cuinat a foc lent durant aquest any s'han d'acabar. A l'estiu jo no faig vacances, sinó que treballo a tot drap. 
Fa temps que tenia acordarda una trobada amb en Josep Masdevall per anar a fotografiar els encantats de Serinyà i descobrir les cares de pedra de la cinglera. I ahir, per fi, ho vam poder fer realitat. Una mica amb presses, tal com anem tots plegats en aquest final de curs tan delirant. 
 En Josep és una mena de persona il·lustrada, amb tres llicenciatures, Belles Arts, Filologia Catalana i Geografia. De tant en tant ens trobem i fem petar la xerrada, sobretot quan em convida a veure alguna de les seves performances. Ahir em va trucar per anar a fotografiar les cares dels Encantats, aquestes cares de pedra que ensenyen la testa a sol i a serena. Els organitzadors d'aquesta nova fira de personatges fantàstics de Serinyà li han encarregat el cartell per a promocionar la fira. De fet, vaig ser jo qui  va comentar-li que la bora dels Encantats guarda uns personatges de pedra ben interessants. Cap autor esmenta aquestes cares. Va ser la pista de la llegenda que va recollir Sixt Vilà, la llegenda dels "Encantats" de Crespià, la que em va fer pensar en descobrir algunes cares de pedra a la cinglera. I cada vegada que enfilava la pujada cap a Besalú amb el meu Saxo sempre girava el cap per descobrir  la fesomia d'algun condemnat de pedra a la paret de la cinglera. Les llegendes d'encantats són molt esteses per tot el territori català. Ahir vam descobrir tres cares i en aquesta fotografia n'hi ha dues. Sou capaços de trobar-les?




Ara ja ningú bateja baumes, muntanyes i cingleres amb el nom d'encantats. Però va haver-hi un temps que els nostres avantpassats ho van fer. Tenien una manera ben diferent de mirar el paisatge de la que tenim nosaltres.  I folkloristes pacients com mossèn Casassa,  van saber recollir les històries de la nostra gent, la veu per exemple d'en X. Puigdemont de Serinyà, l'any 1918: 

"A peu de la cova prehistòrica de Serinyà hi ha un cingle on nien els mussols, xibeques o babeques i altres ocells de nit. Se'n diu el cingle dels Encantats perquè antigament hi havia la Por, ànimes encantades i tota clase de fantasmes i animals quimèrics. I alguna peça de roba estesa." 

Queda clar que l'informador desconeix l'argument de cap llegenda referida a l'indret ja que esmenta una bona col·lecció de personatges ben diversos sense concretar cap motiu. Repetim: "la Por" (va donar molt de joc a Banyoles per espantar al personal), "ànimes encantades", "fantasmes" i "animals quimèrics"; i finalment la "peça de roba estesa", una al·lusió directa a les dones d'aigua. No ens ha d'estranyar tampoc que l'informador esmenti les dames verdes: les nostres encantades (no encantats), ben presents a la cova de les Encantades que podem localitzar al final del pla de Martís, ja de cares al Fluvià. Elles són protagonistes també de diverses llegendes recollides per diversos autors: Pere Alsius, Joan Amades... I la paraula fantasma és també per a Pere Alsius una al·lusió directe de les dones d'aigua, que les defineix com unes dones d'aigua trapelles i malcarades, que fan la guitza als traginers que enfilen els corriols que voregen Fluvià amunt, ja a Parets d'Empordà. 


L'absència d'una llegenda amb argument pot originar qualsevol conjetura i aquest fet es podria aprofitar per aquests i aquestes que volen projectar una fira de personatges fantàstics a Serinyà. Les cares de pedra ens poden donar alguna pista sobre l'argument de la història que va batejar la cinglera. Estem en el terreny de l'especulació però si atenem la tradició podem dir que les històries d'encantats fan referència a personatges malvats, uns mortals que han estat condemants a pagar pels seus pecats: la seva lascívia, la seva golafreria, el seu egoisme. Convertits en pedra pels segles dels segles, fins que l'erosió esborri de la memòria col·lectiva les seves figures. S'entendria potser l'al·lusió que fa l'informador a les "ànimes encantades", és a dir persones que han patit un "encantament". És la mateixa història dels Encantats de l'estany de Sant Maurici, la història ja citada abans dels encantats de Sant Miquel de la Roca, recollida per Sixt Vilà i una història ben present a tota la nostra geografia.





Avui he pensat en tot el que em va comentar ahir en Masde d'aquest paisatge: tot aquesta memòria propera a la bora dels Encantats. He pensat en can Serra i cal Borni, i les Comaleres, un derivat segurament de coma. En Masde ha evocat un paisatge que és, sense cap mena de dubte, un dels llocs més màgics del Pla de l'Estany. Jo avui he pensat en els cotxes que ahir ens tocaven el clàxon, passant rabent a tot drap, segurament sense saber que estàvem fotografiant uns gegants de pedra enquistats a la cinglera. Seria una llàstima que els responsables d'aquesta fira que vol promocionar Serinyà amb fades, follets i tota mena d'imaginari fantàstic fes el mateix, que passés rabent i no sabés valorar aquest patrimoni tan ric que tenim ben a prop de casa nostra. 

diumenge, 17 de juny de 2012

Tirar-se a l'Estany

 Avui, quan he portat a veure el meu fill a veure la final del campionat del món de  triatló, he pensat en totes aquelles persones que s'han tirat a l'Estany, no pas per guanyar medalles i campionats sinó per protagonitzar l'últim acte de les seves vides. Un temps ben diferent del que hem viscut avui, amb l'Estany ple d'esportistes d'elit, periodistes, voluntaris, entusiasmat públic, polítics a la tribuna amb barret de palla i la pesquera Marimon i Santa Rosa ocupades per la organització d'aquest esdeveniment.
Ara fa una colla d'anys enrere, quan molta gent de la vila no sabia nedar, anar-se a tirar-se a l'Estany era sinònim d'anar-se a suicidar. La crida de l'aigua fou per a diversos banyolins i banyolines l'última imatge abans d'abandonar aquest món. L'any 1900 Sanch Nova publica una notícia ben tràgica: "La setmana passada un vehí d'aquesta, después d'haver-se begut oli de vitriol, (acíd sulfúric) se tirà a l'estany. L'home estaba ab una gran misèria..." Un any més tard, una dona coneguda a la vila com la Tomata, fou trobada morta, ofegada a l'Estany, entre "Lió y ca'n Murgats". El diari no porta el seu nom, només el seu motiu, la Tomata. Una funesta tradició, la d'aquesta vila, la de batejar els seus ciutadans i ciutadanes amb malnoms sovint ben ofensius.

L'avi d'en Jaume Farriol fou també un d'aquests banyolins que es va tirar a l'Estany. I en Jaume  ens ho comenta en el seu llibre: Una vegada era jo. Memòries de nen per a gent gran (2003) de manera magistral, amb aquella sensibilitat que només persones que dominaven la ploma com ell ens ho podien fer. 






El llibre val la pena llegir-lo. Si teniu ànima banyolina us recomano de tot cor que l'aneu a comprar i que el llegiu sense presses. Heus aquí el paràgraf que em va emocionar en el seu moment quan el vaig llegir i que avui, quan observava aquests iron men que nedaven, pedalejaven i corrien a tot drap vora l'Estany he volgut memorar. 

L'estany, a vegades, té un color gris plom i és ras i brillant com una safata metàl·lica. En dies d'hivern, quan fa fred de valent i l'aire del nord és una fina làmina d'acer entre cella i cella, i caragola les orelles fins a fer mal, la gent hi passa pels volts capbaixa i arronsada. Llavors, l'estany esdevé una superfície inhòspita. Hi ha dies humits que el sol té dificultats per travessar el paravent de boires baixes que el cobreixen. No abelleix d'anar-hi a passejar i es converteix en un espai retirat i sense presències humanes. Abans, en aquell temps que va morir l'avi, la gent no hi anava a fer esport ni gaires passejades perquè tenia altra feina i els dies grisos i turmentats per rampells de tramuntana, tot el vol de l'estany era un desert gent hospitalari. Va ser una matinada d'aquestes, inclement i solitària, quan encara no havia sortit el sol, que l'estany va veure morir l'avi. I durant molt de temps, els de casa seva no s'hi van acostar més.


dimecres, 13 de juny de 2012

Tirona

Sembla ser que la barca de l'Estany, l'Anna, serà batejada amb el nom de Tirona. Es tracta d'un nom que es refereix a la popular barca amb cap d'oca, una barca que fou tremendament popular al segle XIX i començament del segle XX. Em costa imaginar-me la barca de dos pisos amb aquest nom. Sembla ser que a Banyoles hem perdut la carta de navegar, perquè aquest nom, a més de referenciar una barca emblemàtica, remet també a una diada tràgica, a un funest dia per a tots els banyolins. Un dia en què vint persones van perdre la vida al nostre Estany. Un dia per no oblidar, perquè els països civilitzats, els pobles civilitzats han de saber assumir les seves responsabilitats: per les coses bones i per les dolentes. El nostre llac és un bé comunal i els nostres representants i els seus assessors han de saber el que veritablement fan i proposen. Retirar la placa amb els noms i cognoms de les persones ofegades, per exemple,  no va ser una decisió encertada en el seu moment que ja va molestar i aixecar les protestes del cònsol francès.
No comparteixo de cap de les maneres que el nom d'aquesta barca porti el nom de Tirona i la meva humil veu es suma a la mateixa indignació expressada per en Jordi Xena a Ràdio Banyoles en el seu programa "El Baixant de Plaça". No costa res agafar el diccionari,  l'Alcover Moll per exemple, i llegir que tirona és una oca a l'Empordà, a Arenys d'Empordà i al Conflent. Sí, sí, també al Conflent, amics meus. Hauríem de ser sensibles i obrar amb sentit de responsabilitat. Sembla ser que el nom de Tirona ha estat escollit pels escolars de Banyoles d'un llistat atorgat per una comissió "d'experts". ¿Em pregunto de què redimonis són "experts" aquests representants escollits per l'Ajuntament? Mira que hi ha noms bonics i variats per confegir una bona llista per tal de batejar a una barca... Quina manera de complicar-se la vida.
Estimo l'Estany, els meus avantpassats van portar-hi les relíquies de Sant Martirià per demanar la beneurança de la pluja i cada estiu m'hi banyo i m'hi sento més a gust que si em banyés al mar. El meu oncle cada any va a pescar al Vilar per la Festa de la Mare de Déu d'Agost. I com a banyolí que em sento i com a ciutadà d'aquesta ciutat que guarda aquest preciós tresor, vull expressar la meva més ferma protesta per la decisió de batejar amb el nom de "Tirona" la nova barca de l'Estany.

dilluns, 4 de juny de 2012

Terri Avall


 La presentació el dissabte de l'últim número de la revista "Garrotxes" en la qual hi he col·laborat amb un perfil biogràfic, el d'en "Menció de la República", va ser un autèntic esdeveniment a la ciutat de Banyoles. I és indignant que el regidor de cultura de la nostra ciutat no fes acte de presència. El seu nom era als flyers de l'acte que l'editorial Gavarres va distribuir per la nostra ciutat. Vam estar uns quants minuts esperant el regidor i fins i tot un dels presents a l'acte en va deixar una de ben divertida: "Amb el temps que hem esperat ja estaríem a Cornellà". O una altra expressió que va deixar una dona que tenia al meu costat i que és una altra perla: "Ja està bé... Deu minuts cada un fa moltes hores...". Vaig trobar que era ben enginyosa la primera sortida, la de detallar el temps d'espera d'aquesta manera, com si anéssim cap a Girona. I aquesta sortida em va fer pensar en altra expressió: la que es deia per descriure una persona que anava perdent salut o fortuna lentament: "anar Terri avall". "Aquell va Terri avall..." era una expressió per indicar que algú patia una malaltia que l'anava deteriorant a poc o poc o era una persona a qui el vici arruïnava lentament.