divendres, 24 d’agost de 2012

El pare Mariver





Tothom qui em coneix sap que tinc ànima camosina. A Camós hi vaig passar la part més tendra de la meva infància. Els meus pares eren mestres del poble, i jo vaig viure uns quants anys a la casa del mestre. En aquell temps no teníem vàter i sempre que havíem de fer les necessitats utilitzàvem una petita comuna situada a tocar l'escala. Tot el que anava a la fossa  femava l'hort que teníem a tocar l'escola dels nens.   

Aquest estiu l'Arxiu  Comarcal del Pla de l'Estany ha posat a disposició de tothom el fons de mossèn Verdura, el pare Mariver. Haig de subratllar que aquest fons és a l'Arxiu gràcies a que un servidor el va donar, l'any 1997. Feia poc temps que havia mort mossèn Verdura i vaig preguntar a mossèn Fluvià de què se n'havia fet dels papers del mossèn. Es va donar la casualitat que mossèn Fluvià havia substituït a mossèn Verdura a Camós en les funcions religioses. "Vine el dia que hi vaig a fer missa, i et deixaré la clau de la rectoria".  Així ho vaig fer. Encara ara sabria descriure com vaig trobar la rectoria. ¿Us podeu imaginar la caiguda de Constantinoble, el Sacco di Roma  o el saqueig dels bàrbars de la Ciutat Eterna? El mateix, en escala petita, va succeir a Camós. Mossèn Verdura, que era un home que tenia molta cura de les seves coses no s'ho mereixia. No senyors! A Camós més d'un espavilat hi va anar a rapinyar i a emportar-se el que va voler...

  Tot el terra de l'estudi de la rectoria era ple d'objectes trencats, papers rebregats i esperdigats. D'aquell naufragi en vaig recuperar diverses bobines, caràtules dels seus cassets que el mossèn elaborava de manera artesanal, un númerador ràpid fabricat amb les seves mans, un parell de ventiladors petits i destartelats, i, oh, sorpresa, un plec dels guions radiofòncis de mossèn Verdura. Vaig entregar el que vaig creure més interessant a l'arxiver Josep Grabuleda. 



Numerador ràpid, enginyat per mossèn Verdura.

Jo crec que és bo dipositar en serveis públics com l'Arxiu aquest tipus de documentació. No crec en la dispersió de materials en arxius de tipus privat. És més, crec que tots els ciutadans tenim el dret moral de fer créixer el nostre Arxiu públic amb aquella documentació que té relació amb la nostra comarca. 

Del pare Mariver en guardo alguns records, que em porten sempre les seves cançons i aquells singles que escoltava a Camós. O aquells  murals foscos amb què el mossèn penjava amb un cordill per ensenyar doctrina. La seva música em fa reviure la meva infància: la baixada de terra de ca la Pitotoua: el lloc on vaig aprendre a anar amb bicicleta, els xiprers i soldats que trobava vora aquesta casa, la vegada que el meu veí (un galiàs que ho arreglava tot sovint amb els punys) va matar un gat despistat d'una pedreda, la font de Salt Dalmau, la de Santa Teresa, en Tago i els seus gossos banyant-se al Revardit, la maqueta amb fullola de l'escola de Camós, la vegada que vaig descobrir els esgüells d'un porc que degollaven a can Serra, el racó de l'armari on el pare guardava segells usats pel Dòmund,  l'olor nauseabunda d'un cavall  mort exposat en una fossa a prop de Santa Magdalena de Novas, un animal exposat a sol i a serena. En Salvador Serra, l'avi Vadó, a qui molestàvem cantant "En Serra de la Verra...", les coques de sucre, la senyora Lionor despatxant darrere el marbre del taulell, el forner amb la mobylette carregada de feixines, el barber que esperava clients assegut a la cadira i de cara a la plaça, observant com el temps s'escolava lentament. Els nens que jugaven a guanyar terreny amb ferros i que sabien que jo no sabia dir la "r" i que per això sempre m'aturaven i em deien: "Àngel, digues, un carro carregat de rocs passa per la carretera i fa carric, carrac...". I els seus somriures i riallades que jo no entenia mai... El meu pare portant ampolles de llet amb el sis-cents a una família necessitada de dalt la muntanya, la meva àvia amb davantal a la cuina de l'escola al costat d'una colla de nenes que l'ajudaven. Les mongetes seques i l'hamburguesa dels dimecres, els colors variats dels globus del bateig del meu germà petit. Els duros que van volar cap a la Plaça... La tia Nita que venia a ajudar a casa. El pont de can Milleres i la vegada que el riu Matamors es va desbordar i que no es va emportar el sis-cents de casa per miracle. Les siluetes gegants del pessebre davant l'escola. La competició que feia amb la meva germana de comptar tots els arbres de Nadal que anàvem de Banyoles a Camós. La vegada que vaig anar a captar bateig a cal Mestre Coix... 
A Camós vaig descobrir que la vida era amarga i dolça a la vegada, una barreja de gustos, olors i colors ben variada. 


"Quan arribi al cel, arribaré a casa meva", cantava mossèn. "Quan arribi al cel, arribaré a Camós", canto jo. Nostàlgia de la meva infància... 

Una cançó del pare Mariver.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Cogullada estiuenca



            M'agrada  banyar-me a l'Estany i  veure, cap al tard, com la llum solar declina d'intensitat i com les ombres s'apoderen, de mica en mica, de les muntanyes de la serra de sant Patllari. L'aigua de l'Estany és un bàlsam per tots els banyolins i banyolines, el refresc idoni per combatre i alliberar-se d'aquesta xafogor que ens abraça aquests dies. L'Estany és el marc perfecte per passar-hi l'estiu. Els polítics de Banyoles sempre ens diuen que els turistes no es queden a dormir a la ciutat, i que cal potenciar el turisme, bla, bla, bla... Que jo sàpiga, a Banyoles, no hi ha hagut cap iniciativa perquè els turistes residents a la nostra ciutat puguin banyar-se al Club o als Banys Vells de manera gratuïta. Ells haurien de ser els primers en saber que no cal anar a Copacabana ni a cap platja de l'Adriàtic per refrescar-se envoltats d'un marc ben idíl·lic. 
Els que van fer el vídeo d'en Manolo Carrasco ho sabien i van triar el nostre Estany com a marc pel videoclip: Sigueme. Ja té tres milions de visites al YOU TUBE, poca broma, doncs. Jo, ara fa uns anys, me'ls mirava des de l'aigua com gravaven el videoclip al Club Natació i vaig estar uns quants dies taral·lejant la cançó d'aquest triunfito. No sé com encara no m'he presentat al concurs de karaoke que fan al Club Natació.
            Els socis del Club aprofitem l'estiu al màxim i vagaregem vora l'Estany gairebé cada dia. Hem d'aprofitar la quota, no gens barata, que paguem cada any. Sembla mentida, però, que molts banyistes prefereixin la piscina exterior a l'Estany. Banyar-se a l'Estany és un acte ciutadà que hauria de ser obligatori per tots els qui vivim a la ciutat.  Lluny queden els temps en què ens banyàvem al paratge dels Estudiants o ens llançàvem a l'aigua com un tarzan des d'una planta del bosc de can Morgat. Encara ho haurem de fer algun dia, com un acte de rebeldia  i de nostàlgia...
           Diversos sons ens acompanyen. L'avís del club que avisa que vénen hidroavions a carregar aigua a l'Estany té una sonoritat acústica ben singular i ben noucentista.  Els hidroavions que he vist enguany són més tipus stuka que bombarders Lancaster. Quan érem petits pujàvem amb bicicleta fins al puig d'en Colomer o al puig de la Fontpudosa per veure com s'enlairaven aquells hidroavions que posaven la seva panxa a l'Estany. Un altre senyal acústic són els petards que fan voleiar als gavians i que aixequen una fumerola blanca al mig de l'aigua.
            La novetat d'aquest estiu a Banyoles és arribar-se vora l'Estany els diumenges i passejar pel mercat artesanal de la Ramona. Qui hauria d'haver dit que la carpa Ramona, morta i dissecada ja fa anys, inspiraria un fira artesanal...  Algun firaire conegut em diu que no es compra gairebé res. Un altre se'm mostra més optimista. Opinions de tota mena. Tant caps, tants barrets, ja se sap. Les parades són de lloguer i estan molt ben dissenyades. Enhorabona per la iniciativa, tot i que l'autèntica novetat estiuenca d'aquest any són els gelats de can Janaret de l'hotel Mirallac. Us aviso que el gelat de mojito crea una addició ben sana. Agafeu, però, una taula si podeu perquè els gelats es desfan ràpid amb la que ens cau a sobre. A veure si farà tradició anar a fer un gelat a can Janaret ara que els de can Boadella han tancat i ens han deixat sense tortades.

            Els ninotaires de la Revista de Banyoles han escrit que a l'estiu tothom es recorda de la Puda. La veritat és que l'estiu a Banyoles és obligat recordar la font i el balneari abandonat de Puda, i les seves cansalades (dolç, com de pa de pessic que s'hi servia) i aquells passeigs que la nostra gent es regalava amunt i avall. Llamp me mau, i tant que sí! Per recordar la Puda hauria de ser també reivindicar-la i clamar al nostre Ajuntament perquè dignifiqui aquest indret per a la ciutat d'una vegada per totes.                        
El paisatge que envolta l'Estany és esplèndid tot i que cada vegada em fa més basarda mirar cap a Lió. Des de l'Estany, aquest estiu, la Mare de Déu del Mont apareix gairebé sempre enteranyinada per la calitja. Rocacorba continua siguent la nau eterna que ens acompanyarà per sempre més. Allà sempre hi veig mossèn Salvador a la punta de la nau congriant la pedregada i tirant la seva espardenya a les bruixes. En Lero va inventar-se una interessant connexió subterrània de la cova on es va trobar la imatge de la Marededéu de Rocacorba amb el nostre Estany. Em van avisar uns amics de l'estelada a pujar-hi aquest dimecres i fer-hi una xerrada sobre la seva història. Però el temps és massa curt i hom li agrada fer ara com aquest grill que ha entrat al pati de casa i que canta només a hores selectives.

            Avui és la Mare de Déu d'Agost i l'Olivas fa anys, enhorabona, Joan! Per molts anys! És una gran sort poder comptar amb gent com ell i en Saubí, persones amb una memòria ben prodigiosa. Persones generoses que saben compartir els seus records i vivències amb els demés. També fa anys que van assassinar de la manera més covarda, en un dia com avui, el rector de Falgons: mossèn Bartomeu Vicens. "Pujarem al cel el dia de la Marededéu..." es veu que van dir als seus botxins. Ara que estic fent un treball de camp a la Vall del Terri me n'adono que les cicatrius de la Guerra Civil encara resten obertes al Pla de l'Estany. Aquest estiu he plorat llegint les cartes que l'Andreu Campasols, alcalde de Cornellà del Terri durant la Guerra,  va escriure als seus familiars des de la presó abans que els feixistes l'afusellessin. Les cartes estan dipositades a l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Al Pla de l'Estany haurien de ser de lectura obligatòria als nostres instituts.
           
La Tirona ja navega a l'Estany tot i que mai tindrà l'encant ni la màgia d'aquella primera barca que va ser avarada a l'Estany amb silueta d'oca. 




L'altra dia vaig anar a la pesquera a veure-la. Set euros el viatge. Hauran d'allargar el passeig i les explicacions perquè el negoci prosperi... L'avaren a prop on van morir ofegats una bona colla de francesos... La barca és de la Casa de la Vila i de la casa de la Vila també deuen haver sortit els diners per pagar aquells primers blocs quadrats de ciment que havien d'aguantar la barca en temps de tramuntana i que, a hores d'ara, naveguen Estany endins.       

            Encara hi ha gent que té por de banyar-se a l'Estany.  Ells s'ho perden. Que ningú reclami, al final de la seva vida, haver-se perdut un plaer com aquest. A Banyoles tenim un plaer que, per exemple, els de Girona no es podran regalar mai a l'Onyar ni al Ter. Aquest plaer es embalar-se en una passera i regalar-se una coguiada com Déu mana a l'aiga de l'Estany. I ho dic així, tal com ho dèien els nostres avis, perquè la capbussada sigui encara més fresca!  

dissabte, 11 d’agost de 2012

Converses d'Estiu

Us referencio l'entrevista que em va fer en Ruben Donnici del COIET, en el marc de les Converses d'Estiu de ràdio Banyoles.