diumenge, 30 de setembre de 2012

Sotagolany

Torno a can Gifre, l'última casa de la parròquia de Sant Miquel. A la font. L'indret on vaig pujar tantes vegades amb en Xico a fer petar la claca amb en Tonet. Déu del cel, com trobo a faltar aquelles vetllades en què tots tres desgranàvem paraules i records...
El paisatge és igual que abans. L'aigua de la font continua brollant generosa. Els cingles de Golany es descobreixen nítids amb aquesta llum de tardor, com si un gegant els hagués passat la vaieta i els hagués abrillantat. I aquí em sembla que noto la presència dels amics absents. Les paraules que vam compartir. Ara, en Tonet amb prou feines puja a Sotagolany, les cames li fallen i ja no té ganes d'arribar-se fins aquí dalt. Només en Lluís Soldevila, que em va fer el favor de retreure'm la meva absència perllongada en aquest paradís, hi puja per menar l'hort d'en Tonet. El mena com un hortalà dels d'abans.  Fa poc que hi he pujat, sí, per emplenar el cotxe de garrafes d'aigua i també per confirmar aquella certesa que tant poca gent sembla entendre. La felicitat ens la regalen petits detalls, petits moments de lentitud. Recordo aquell periodista que va pujar aquí dalt, amb presses, i amb el mòbil, i amb una agenda atapeïda que el feia anar de corcoll per anar cap a Olot... I fa poc la desfilada de persones que es diuen Campmajor que van arribar a la Vall amb presses per desaparèixer poc després d'una xefla organitzada a l'Alberg.
Deu ser la musa del down-shifting que em crida des de fa temps... No ho sé... Jo, des aquí dalt, m'enorgulleixo de no  tenir-ne, de mòbil i de fruir la lentitud que s'hi respira, i d'admirar aquesta planta, (així anomenarien aquest arbre els meus amics) reflectida al baci de la font i recordar aquella font de paraules que ens vam regalar tots tres.