dissabte, 17 de novembre de 2012

Lola Turró i Sitjà

Aquest mes de novembre se'ns en van algunes de les persones que ens han ajudat a conèixer i a estimar els-qui-no-hem-conegut. Amb la mort de la Lola Turró, la meva tia àvia, s'ha escolat una generació.  Primer va ser en Jaume, a qui no vaig conèixer, després la Maria, l'àvia carbonera; més tard la tia Margarideta i ara la Lola. Una generació que va viure i patir una guerra,  que va fer bugades als nostres recs, que va ballar sardanes als nostres carrers i places, la que va passar les denes del rosari amb devoció, la que va compartir els somnis de la Magdalena Aulina. Una generació que va fer vida als nostres carrers. La que va desfilar cap a la Font Pudosa, la que va explicar històries que no provenien de la caixa tonta... 

Ahir les cames em van portar a les Rodes. A peu, i després de fer un parell d'encàrrecs vaig arribar-me a una plaça plena de llum. Els infants jugaven als gronxadors, grups de joves feien rotllo vora els bars. Al mig de la Plaça vaig imaginar-me que un munt de veïns sortien de les cases per anar a dir l'últim adéu a la Lola. Eren de cal Rajoler, de can Mompió, de ca la Teresa i de ca l'Armanter, de cals gitanos, de can Xurriaques, de can Cadaballà, de can Piu, de can Pito, de can Mare, de can Seraia, de cal Roig, de can Sagnari; de can Xap xap, de ca la Teta, de can Figa i de can Colom. De can Pericus, de can Canova, de can Magrill, de can Raspa i de ca la Lletera. De totes les cases que em va ensenyar la tia en van sortir veïns i veïnes per fer el seu particular homenatge a una persona bona i generosa:  la Lola Turró, la Lola de can Nyiga. 


dijous, 8 de novembre de 2012

Tonet de can Gifre


Tots marxem. Tard o d'hora: és llei de vida. Hi ha persones, però que no se n'haurien d'anar mai. Són persones generoses, agraïdes, que saben compartir tots els seus records i les seves vivències. Aquestes els hauríem de tenir sempre entre nosaltres i no se n'haurien d'anar mai. En Tonet de can Gifre en seria un d'aquests. 

Avui estic trist. En Tonet de can Gifre ens ha deixat per sempre. Fa pocs dies el vaig anar a veure al Trueta i amb prou feines em va poder dir res. Com en Xico, en Tonet va perdre la facultat de comunicar-se pocs dies abans de deixar-nos. Avui és una dia trist perquè ens ha deixat l'home al qual tots els santmiquelencs referenciaven quan recomanaven alguna persona per endinsar-se en el passat de la vall de Campmajor. 

Avui, però, ha fet un dia de cel clar, nítid, com si els cingles de Golany, nets i polits, volguessin dir l'últim adéu a l'antic estadant de can Gifre. Ell em deixa el record d'aquells matins memorables vora la font. Aquests matins on vaig fruir de la seva companyia i de les seves històries. Amb en Xico al costat vaig enviar el món a fer punyetes per conèixer retalls de les seves vides. 

Ens queda, però, el consol de saber que podem gaudir de les seves històries. Perquè la nostra gent sap destriar el gra de la palla. Per això molta gent demanava a en Tonet que firmés el llibre Quin món tan perdut! Ells, a diferència d'aquests que ens governen i d'aquests que exerceixen de talibans culturals, hi sabien descobrir la seva veu, perquè la seva veu és viva a les pàgines del llibre. I això és el més important. Saber descobrir i valorar les  veus d'aquests mestres. 

Necessitem que persones com ells entrin a les nostres escoles i als nostres instituts. Encara no entenc per què l'escola de Sant Miquel no va convidar mai en Tonet a trepitjar les seves aules quan ell, gairebé cada dia, pujava cap a can Gifre amb el seu Opel blau. Hauria d'haver hagut un control docent a la trenca de Sant Miquel per haver fet  possible que la mainada de la vall conegués la història viva del poble, aquell home que enfilava cap al seu mas a fumar amb pipa i a deixar una pela de taronja en forma d'estrella. Hem de combatre aquesta miopia docent que allunya aquests savis dels nostres centres educatius. Ara, però, ja és massa tard. 

Hem de recalcar  la importància que ha tingut per a la nostra ciutat aquestes persones generoses. Només una ciutat  mediocre pot tenir entitats i institucions que donen l'esquena a projectes que volen aplegar històries com les d'en Xico i d'en Tonet. Lletres de Travertí continua, amb més empenta que mai, amb el record de personatges com en Xico i en Tonet.

Queden els records. Els matins memorables sota Golany. I les paraules recollides en un llibre.  

Descasi en pau, en Tonet Gifre

Amic Tonet, et trobaré a faltar.