divendres, 28 de desembre de 2012

La superstició arrelada

He llegit l'article d'Eva Vàzquez del Suplement setmanal de Cultura del diari El Punt-Avui titulat "El diable de la ignorància". L'articulista fa referència al llibret divulgat darrerament per Jordi Curbet i Pep Vila en un quadern de l'Institut d'Estudis del Baix Empordà titulat: El diari de Pere Jaume, director espiritual i exorcitzador d'una noieta de Palafrugell (1820-1824). L'article comença:

"El 25 d'octubre de 1820, el capellà Pere Jaume va certificar que una nena de Palafrugell a punt de fer els quinze anys acabava de ser envestida per un siti o circol diabòlic immediatament després de confessar-la. Les proves eren innúmeres, i van continuar sent-ho els quatre següents, fins que la pacient va morir en un estat físic i mental deplorable..."

Si hom llegeix l'article li entren ganes de conèixer de primera mà el diari del capellà de Palafrugell i conèixer els exorcismes que es van practicar a la pobre dissortada. Alguns d'ells, com banyar-la amb calç, no feren res més que agreujar la malaltia de la pobra noia. Aquests cas decimonònic m'ha fet recordar els exorcismes als qual participà el Poeta de Catalunya i també el cas que va tenir lloc a les primeries del segle XX a Banyoles. Diversos veïns i veïnes van acusar a una pobra dona  d'haver-los perjudicat fent servir arts de bruixeria. Va ser necessària la intervenció del jutge municipal per apaivagar els ànims  acusatoris dels veïns. 

 Ironies del destí, el mateix suplement abans citat porta el cas de la pel·lícula del director rumanès Christian Mungiu: "Mas allá de las Colinas" basada en un fets reals que van tenir lloc a l'estiu del 2005: Al monestir ortodox de Tanacu, a Moldàvia, va aparèixer morta una monja de vint-i-tres anys lligada a una creu. Després dels fets, un grup de cinc monges i el patriarca de la congregació varen ser acusats de practicar un ritual exorcista. Sembla mentida que al segle XXI la superstició sobrevisqui encara com una mala herba.

El mo-monstre-de-Banyoles

Alba Pueyo, estudiant de periodisme, em va fer diverses preguntes relacionades amb la llegenda del drac de Banyoles. Us passo l'enllaç del seu bloc perquè veieu com el drac encara cueja a la nostra vila. 

















diumenge, 16 de desembre de 2012

La Tonta

Divendres vaig anar a la presentació del darrer número de la revista les Garrotxes, el número deu. Es tracta d'un número amb un dossier dedicat a capellans, monges i escolans. Va ser una presentació molt interessant on en Guerau Palmada ens va descriure diversos articles publicats en aquesta revista que tenen lloc a la Vall del Terri. 

Des de fa anys l'editorial les Gavarres, un projecte  projectat pel periodista Àngel Madrià,  publica unes revistes interessantíssimes:  les Gavarres, les Garrotxes, les Alberes... Són unes revistes que recullen les petites històries de la nostra gent. Són revistes que guarden històries petites, menystingudes pels historiadors que nos surten de les aules, però que són ben valuoses i que formen part del nostre patrimoni. 

En aquest darrer númeró de les Garrotxes hi trobareu un article  mol interessant dedicat a mossèn Francisco Puigmal, el rector de Sant Aniol d'Aguja. Fou tot un personatge conegut amb el malnom de La Tonta. Fou contrabandista, melòman, i capellà de gran caràcter. Aquest article m'ha fet pensar en mossèn Salvador, el nostre mític rector de Rocacorba del qual s'expliquen històries que van de l'acudit a llegenda. Tots dos capellans van compartir un temps i el gust per la música. Segurament que la música els va acompanyà en aquells indrets solitaris. Són dos capellans que van trescar per aquests corriols de muntanya que ara es troben perduts enmig d'un bosc de bardissa. Tots dos van saber viure en aquells sots feréstecs de muntanya i tots dos van saber deixar una fonda empremta a la memòria col·lectiva. 

dissabte, 1 de desembre de 2012

Un senyor a la Plaça

Ara fa uns mesos un senyor a la Plaça em va aturar per comentar que anava a publicar un article a la Revista de Banyoles. "No et farà res, suposo, però et volia comentar que volia publicar un article sobre un poema inèdit que parla del Mal Caçador de Fares." Jo li vaig respondre que encantat de la vida, i que estaria molt encuriosit en poder-lo llegir. No sé si en Joan Vilardell va escriure mai aquell article que no va publicar mai i que tenia en  projecte . Potser no podrem saber mai com va arribar aquell poema a les seves mans, però a mi em quedarà la imatge d'en Joan, un senyor educat amb qui ja no podrem entaular cap conversa a la Plaça de Banyoles. 

Els homes que han estimat, defensat i estudiat la comarca  se'ns en van sense que els hi hàgim agraït prou. Són autors com en Joan, que no surten a la caixa tonta, ni són mediàtics, ni toquen en un grup de pop però són imprescindibles per entendre el que hem estat i també el que som. Ells escriuen articles, s'asseuen en arxius, viatgen arreu i observen amb mirada humanista tot el que els rodeja. Ens fan fruir petits moments que no tenen preu: com el que tinc ara, assegut a la butaca de casa, observant com el sol declina i fullejant aquest vell programa de la festa de Santa Llogaia del Terri on en Joan va publicar un magnífic article dedicat a Sant Galderic.