dijous, 5 de desembre de 2013

Biblioteca de Porqueres

No és una casualitat que la biblioteca més còmode i espaiosa que hi ha actualment al Pla de l'Estany estigui a Porqueres. No és una casualitat. Des de fa anys, que els polítics de Porqueres treballen per dotar als porquerencs i porquerenques uns bons serveis. I amb la biblioteca de Porqueres l'han encertat. És una biblioteca amb molt d'espai, que hom s'hi sent molt a gust. Una biblioteca amb un nom escaient, com ha de tenir tota biblioteca que vol aferrar-se al territori. Carles Fontserè. Heu fet bingo. Els polítics banyolins haurien d'adonar-se que una biblioteca és molt més que un magatzem de llibres acumulats. Ara vénen les presses, ara que Porqueres ens ha passat per davant es parla de fer una nova biblioteca per a Banyoles. A veure quin dia arribarà un espai nou que la dignifiqui i que li dongui l'espai que necessita. La ciutat de Banyoles fa anys que ho clama a crits. 


dimarts, 3 de desembre de 2013

Gat escaldat

El refranyer és ple d'expressions que es poden aplicar perfectament a la vida real. N'hi ha algunes, però, que per raons particulars hom les sent més vives: "Gat escaldat té por de l'aigua tèbia..." És veritat: la por ens fa esclaus i ens deixa com uns autèntics estaquirots. 

diumenge, 1 de desembre de 2013

Pedralligat

Si l'Ernest Costa hagués nascut segles enrere hauria sigut un d'aquells aventures amb salacot que s'hauria endinsat en selves remotes a descobrir civilitzacions perdudes. Ell, però, viu al segle XXI i es passeja per les terres de l'Ebre, recull topònims, històries, oficis perduts, fotografia arbres centenaris, postes de sol, i capvespres rutilants... I llavors tot ho classifica com un expert arxiver, amb la complicitat de la seva muller, que l'ajuda i que l'acompanya sovint en les seves excursions.

 Tenir-lo entre nosaltres, al Pla de l'Estany, és un goig i escoltar-lo tal com vam fer l'altra dia, a prop del Fluvià, com ens detallava amb vivesa sobre el camí ramader, sobre l'espinavessa, el pi bord, les muntanyes que tallen l'horitzó i la bauma obrada de Sant Miquel de la Roca, va ser tot un privilegi. Recordo que quan baixàvem cap a Sant Miquel vaig fer un comentari al voltant del conglomerat, aquesta pedra tan característica vora el Fluvià. Ell, de seguida, va captar el meu interès i em va dir que ja em trucaria per confirmar-me el nom local d'aquesta pedra. Al cap de pocs dies vaig rebre la trucada entusiasmada de l'Ernest: "Àngel, el nom local per anomenar el conglomerat és el de pedralligat. I aquesta paraula també l'he recollida a Vilada, al Berguedà, tu...". 

És un privilegi tenir a prop l'Ernest i sobretot veure l'entusiasme amb què recull el saber popular de la nostra gent per tota la geografia. Escoltar-lo a ell em dóna coratge a continuar els treballs de recerca que tinc començats, a saltar els obstacles, a sortejar les mosques vironeres... Gràcies, Ernest.

divendres, 22 de novembre de 2013

Briolf


Anem a Briolf amb el CECB. Molta gent. "Aquí hi ha molts professors, no caminarem gaire", sento que diu un que té mandra d'escoltar les explicacions dels guies. A Roca em crida l'atenció una bonetera propera a la casa. El boneter europeu o evònim europeu (Euonymus europaeus), és una espècie de planta en forma d'arbust o arbret caducifoli. Aquesta planta també s'anomena bonetera, o barretets de capellà, per la semblança del seu fruit amb el casquet rígid, rodó, de quatre becs cap amunt usat pels eclesiàstics i, antigament, pels estudiants i els graduats.





Ens aturem a la capella de Loreto, "que us bastí mossèn Raset" en agraïment a un miracle. Ex-vot del Collell perdut i abandonat. Qui té un record, ara, per mossèn Raset?  El camí fa pujada i seguim el rastre de sang d'un senglar. Aquí tot és feréstec, el Ser, que s'escola cap a Serinyà amb les petjades del diable. Ara fa temps un excursionista m'observà que havien de ser les "petjades del diable" i no les del "dimoni" o d'en "Banyeta". Llamp que el partís, com si tots aquests noms no fossin sinònims... Sempre m'havia imaginat l'església de Sant Esteve de Briolf enclotat, vora el Ser. No podia ser. Aquí la pedra s'aferra a la muntanya, les parets centenàries, als nummulits, a les pintures barroques i les ànimes damnades de vora l'altar abandonat. La pica s'aguanta, el cor algun dia baixarà. El cloquer abandonat i aquesta Torre que toca l'església.... Tot té un encant, decrèpit i llastimós. És una llàstima que hàgim abandonat indrets tan interessants i curiosos com aquest. Què hi diu la gent de Sant Miquel? Hi ha hagut mai cap iniciativa per a dignificar aquest indret? A Briolf la negror d'aquest antiga llar de foc, amb la seva xemeneia ennegrida, et porta al vell rector de Briolf, l'autor d'un interessant llibre de Santa Maria del Collell. Quan l'observes et sembla notar l'escalfor de la llenya que crema i mossèn Raset a prop de la campana,  escrivint uns versos sota la lluma d'una bona candela.  





dimarts, 12 de novembre de 2013

Llamp me mau!

Avui, un amic meu me n'ha dit una de molt bona, la transcric tal com me l'ha deixada anar...

"Llamp meu mau, a Camós haig d'anar a parlar de dones pageses? No ho cardarem pa bé...
 Jo de dones no hi entenc pa ni papa... No les entenc ni les he entès mai. Els homes som molt més transparents. Vull dir que amb això dels sentiments anem pel dret, i se'ns veu el plumero de seguida. Llamp me mau, jo li va passar al meu avi, al cel sia, amb una dona que el va rebre amb pijama i que la va liar grossa a la balconada de la plaça. Ell, pobre, que només repartia carbó... La fresca li havia dit que li feia mal el queixal i s'hi va posar bé perquè l'avi li mirés la boca... El meu avi va entendre una altra cosa, ell va tirar pel dret i buscava un altre llavi sense dents; i llavontes la senyora la va liar gorda... La molt puta va sortir al balcó a cridar com una boja, que aquell l'home l'havia intentat violar i que tomba i que gira.... Pobre avi... Estomacat pels feixistes, empresonat pels rojos i ara cardat per una malparida balconera. Sort de la meva àvia, un terratrèmol, la capitana de Santa Maria, la reina del safareig... Ella va posar les coses al seu lloc i va fer la vida impossible a aquella harpia fins que la va fer fora de Banyoles. Allò era un bufarut de mala llet. 
Ara tot és memòria, des-tabú familiar... 
Però que dieu, que haig de parlar de dones pageses? Aquelles dones ferrenyes que han portat el rem de la casa? No ho cardaré pa bé... 
A mi deixeu-me parlar d'en Paupadones de Falgons, aquell home que s'amagava a les corts de les masies per després pujar a les cambres a palpar les mestresses. No feia pa re. Només tocava... Però el dia que va palpar l'home d'una casa de Falgons llavontes sí que les va passar ben putes. Me l'agafen pel ganyot i me'l lliguen a la mòlta de l'era. Allà s'hi va estar un dia, per lo menos... Sense menjar ni beure. I el més emprenyat de tot plegat, però, no era la mala llet que havia tastat de l'hereu de la casa, no. Era la dona que de tant en tant se'n fotia d'ell des del badiu. Una dona amb un bon pitram. Lligat a la mòlta el pobre Paupadones va lamentar força estona la seva funesta fortuna."

dimecres, 6 de novembre de 2013

Quantes històries...

Divendres passat vaig a Vic a presentar una ponència en el marc de la trobada que cada any organitza el Grup d'Estudis Etnopoètics.  Ara que acabo de preparar el Powerpoint me n'adono (Déu del cel!) quanta feina vaig cuinar el curs 2009-2010. Quanta feina vam fer aquell curs amb les llegendes del Pla de l'Estany... I me n'adono que sense el treball en equip res hauria sigut possible. Sense la confiança d'en Jordi Colomer i sense la complicitat de la Doli Guix i la Laura Batrons res s'hauria cuinat, cap llavor hauria fructificat. Sense la Yoli del Darder, la Montse de l'Escola de Natura i en Xavi i l'Eva de la Biblioteca Comarcal res hauria estat possible. Déu del cel... Ara que em sembla no veure cap complicitat enlloc, ara que les fades se m'han convertit totes en bruixes, descobreixo de bell nou tota la feinada que vam cuinar en aquell, ja llegendari, curs. Quantes, quantes històries!










dilluns, 4 de novembre de 2013

Una de Pujals


De rondalles i cançons

tu et penses que jo no en sé...

En tinc les butxaques plenes

i un sac que te’n desfaré.
Toca’t el ral!

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Josep Casassa i les mosques


 Divendres passat vaig viure un moment ben emocionant amb l'emissora de l'escola Annexa J.P. Fa anys que estic recollint i espigolant les històries que mossèn Casassa, fill de Sarrià de Ter, va escriure. I divendres em va produir un gran goig poder escoltar la llegenda que va escriure aquest escriptor gironí sobre el patró de Girona. A mossèn Casassa el van matar l'any 1936 perquè era capellà. Fora de la seva família poca gent s'ha interessant mai pels seus treballs folklòrics. La Guerra Civil encara provoca amnèsia a molta gent i la ciutat de Girona ha preferit reiventar-se el llegendari abans de pouar-lo de la tradició. 

Casassa no tenia l'estil d'en Sagarra, ni pintava paisatges com en Ruyra. Casassa tampoc no dominava el lèxic com en Josep Pla (vegeu com omet la paraula "narius" del seu text per escriure "els forats del nas"), ni tenia el domini de la ploma del gironí  Miquel de Palol, l'autor de Camí de Llum per posar un altre exemple. Casassa no va ser un gran escriptor. I segurament que no ho va voler ser mai, d'escriptor.  Casassa era un folklorista i recollia històries. I punt. I les històries l'emocionaven, i per això va tastar tantes arts: va dibuixar i pintar,  va escriure poesies i obres de teatre i va recollir un munt d' històries de la gent gran. 

 El gran mèrit de Casassa fou el de recollir la veu del poble, el saber escoltar els avis i àvies que va conèixer a les primeres dècades del segle xx i recollir les seves històries. Divendres vam escoltar la seva veu a l'emissora i tots els nens i nenes de l'Annexa van escoltar el so de les mosques vermelles, verdes i negres de la seva llegenda volant sobre la ciutat de Girona.  
 
“Quan els gavatxos vingueren a assetjar la ciutat de Girona, després de moltes baralles, entraren dins la ciutat escorcollant tots els temples. Entraren a Sant Feliu i robaren tot el que els vingué a la mà, profanant el cos incorrupte del màrtir Sant Narcís. El tiraren per terra i l’arrossegaren per l’església. Però mentre això feien, sortí del cos ferit del sant unes mosques que eren d’un tamany entre les de bou i les vironeres. I n’hi havia de tres colors: negres, verdes i vermelles. Aquestes mosques pessigaven els cavalls dels francesos i, a cada pessic, mataven un cavall. I això mateix feien quan pessigaven a un francès.
 
Diu que els llocs on pessigaven eren els forats del nas. Més mai no s’ha sabut quines eren les mosques que pessigaven: si les negres, les verdes o les vermelles... El lloc on n’hi havia més era als voltants del temple de Sant Feliu i el carrer que porta el nom del carrer de les Mosques. Morien tants francesos que la pesta i la fam els obligà a marxar cap a França on havien vingut. I mai més els francesos han pogut veure a sant Narcís.”

Una llegenda de mossèn Casassa il·lustrada a l'escola CEIP STA MARGARIDA de Quart:
 

 
 

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Puig Montner



Una  boira espessa acotona tota la vall de Sant Miquel. Golany sembla el Far, el mascaró de proa de la Vall de Campmajor. Els amics de Sant Miquel de Campmajor pugen a puig Montner, aquest volcà apagat que tenim al costat de Golany. Durant anys la gent d'aquesta contrada va traginar per aquests corriols de muntanya sense saber que el Montner era un volcà: l'únic volcà que té el Pla de l'Estany. No per aquest fet, però, van ser més desgraciats i menys feliços...
 
Aquest escriptor festiu s'ha apuntat a la sortida, és clar. 

 Els camins són fangosos i cal anar amb compte allà on poses el peu. Els senglars estan contents amb les nombroses basses i piscines que tenen en aquest país humit i embardissat. Diuen que a cada bassa hi ha una pedra enfonsada amb la qual s'hi refreguen els porcs a mena de massatge. Avui hem coincidit amb la colla de Sant Miquel que va a cacera cada dissabte. En Pito Cavallé era qui dirigia tota l'operació. Ells anaven cap a Guixeres mentre que nosaltres hem enfilat cap a Falgons. Arribem a Bastarra, la casa on hi va viure en Pericus, àlies "Paupadones", l'home que s'amagava a les cambres de les cases veïnes per palpar la mestressa adormida.




El lloc es feréstec i apartat. La vegetació deixa un marc per descobrir la vall, clara, i el Mont, al fons. Enfilem cap al Montner. Abans, però, esmorzem al collet de Bastarra, un indret on hi ha una petita fita que ens recorda les fronteres termals. Pel camí trobem ja algunes pedres volcàniques. Anem per bon camí. 

 

 

 
 

Des del mirador del Montner, i amb molt de compte per no estimbar-nos, observem el paisatge meravellós que se'ns obre al davant. Des del Montner és possible obirar les dues valls, la vall de Campmajor i la vall de Mieres. Entre aquestes pedres creix l'orella d'ós, una herba que serveix també per a fer ratafia. M'ho va ensenyar la Maria Coll, "la Maria dels Alls". 


 

 
En una clariana veiem el Llebrera i el Collell. Hi ha pocs indrets a la vall que es pugui veure el santuari tant bé. La serra de Ginestar, la barrera natural que, segons la llegenda, aïlla la vall de Sant Miquel del pla de Banyoles es descobreix molt nítida. A mà esquerra, Sant Julià del Mont. Vora el cingle creix una moixera de tons platejats. Caminem en un sòl volcànic.Algunes bombes volcàniques van arribar es veu fins a la Mota. Aquí he vist vàries places carboneres. En Quim de les Ermites ben segur que va carbonar en aquests paratges. Parlar d'ells és evocar els maquis, Rocacorba i el carbonar. Els plecs de Golany davallen com un llençol rebregat i verdós cap a la vall. La bardissa s'ho menja tot. Les siluetes dels excursionistes contrasten amb les de les aulines entortolligant-se cel amunt.
 

 
 
 
Pugem el puig Montner. Algú ha tingut el detall de plantar cartells de fusta pirogravats per informar als excursionistes. El país és ple de gent trempada que ens regala detalls de manera desinteressada. Dalt el Montner, en una clarianda envoltada de roures i aulines, l'Elisabet Saus ens explica alguns detalls del volcà. 
 
"L'activitat eruptiva del volcà de puig Montner es va caracteritzar per l'alternança de fases estrombolianes i hidrovolcànica. L'activitat estromboliana es caracteritza per l'explosivitat fruit de l'escampament del gas barrejat en el magma, generalment de composició bàsica."
 
Tornem, sense pressa. Arribem al collet de Portelles. Aquí no puc de deixar de pensar en les nombroses històries de bandolers que em van explicar els meus amics de noranta anys. Als lladres que esperaven agotnats el moment precís per robar els que venien de la fira de Sant Lluc d'Olot. Me n'adono que fa estona que estic caminant pels molts indrets mítics que apareixen en el llibre "Quin món tan perdut! Històries d'en Xico i d'en Tonet", el meu darrer treballa. Un llibre ple d'històries pouades en la memòria de dos amics que ja no són entre nosaltres. Baixem cap al Corral, i allà, en les runes d'aquest mas en Lluís, "pitit, pitit", "La mare que em va parets!" en Lluís Soldevila, que va néixer en aquesta casa "manyaga". Des de l'entrada de la casa descobria a les roques de Montner la figura de pedra d'una pastora, una pastora que filava amb un fus i que pasturava el seu ramat. La figura de pedra era un referent pels veïns i per la gent de la casa  per tal saber l'hora que els raigs de sol marcaven a la pedra. I al voltant d'aquesta figura de pedra s'explicà una llegenda que segurament té nombroses semblances amb la història de Roca Pastora del Mont. Ara, però, ningú no la recorda aquesta història. 

I vora el Corral trobem la font que em va referenciar en Lluís i ens enfanguem, perquè el Corralot sempre ha tingut molta aigua. Ara és ple de tubs abandonats i l'indret abandonat és força descurat. I tornem cap als cotxes tot passant per can Baldirot. I llavors veig l'avi Baldirot, el forçut herculí de Falgons capaç de recórrer grans distàncies amb grans pesos a l'esquena. I torno a casa esgotat, però content per trepitjar el paisatge d'un món perdut que estimo i que viu amb mi. No és diferent de tal com me l'havia imaginat. Aquesta excursió em corrobora com val la pena creure en aquest projecte de recuperar la memòria de la nostra gent. Avui no he parat d'escoltar el cant del tudó i la veu d'en Xico i d'en Tonet: "Dolcíssim Jesús, quim món tant perdut!" 


 
 



dimarts, 22 d’octubre de 2013

Maleïts rumors

En els pobles petits els rumors corren com la pólvora i estigmatitzen al pobre desgraciat que n'és víctima. Hom no sempre es pot defensar amb arguments assenyats i argumentar la pròpia versió dels fets. La murga, imbècil i mediocre, sempre àvida de carnassa, celebra amb un bullying col·lectiu com la guillotina del menyspreu recau sobre l'acusat. Aquí tot és vàlid per acarnissar-se contra el presumpte delinqüent. Perquè la murga no contempla la presumpció d'innocència, ni vol entendre les causes ni les raons que sovint han desfermat el desastre. No distingeix la veu de la defensa. Ella actua tal com va predir Le Bon, deixeble de Freud, sense pensar, com una massa forassenyada i descentrada.  I quan escric tot això penso en alguna víctima de la Guerra Civil i a tots aquells rumors que va portar davant les tàpies del cementiri de Girona a tants dissortats defensors de la legalitat republicana. Tots ells condemnats per aquells maleïts rumors que van fer circular alguns dels seus veïns amb total impunitat. I el més greu de tot plegat és comprovar com aquells rumors i com aquella inèpcia institucional perdura encara en els nostres dies. L'escriptor valencià Manuel Vicent ho va deixar magníficament detallat en la seva columna del País referint-se als màrtirs beatificats aquest passat cap de setmana: 

" El olor a cera e incienso perfuma los pies de escayola de los mártires beatificados; però los enterrados en los barrancos reciben el aroma de las plantas silvestres, la lavanda, el anís, el tomillo y el espliego.


diumenge, 6 d’octubre de 2013

Fira del Cop d'Ull Infantil

Ho he dit a en Joan Oliveras, que va fer l'EGB amb mi i que avui hem coincidit a la Plaça Major: quan érem petits flipàvem amb els madelmans, els landrovers dels geipermans i els skaters i no vam tenir ni la meitat de les joguines que han tingut els nostres fills. La majoria d'aquelles joguines arribaven sempre pels Reis. Rarament arribaven amb un aniversari i encara menys amb la caiguda d'una dent. Els angelets encara no s'havien convertit en Ratoncitos Perez. 

Les joguines dels nostres avis eren ben diferents de les nostres. Els sants de les capses de cerilles, les boles que es venien a Plaça, algun aro i baldufa, i poc cosa més. La resta de les seves joguines eren elements de la natura: pinyols, canyes, branques de sabuc. Elements prou útils per a fer un xiulet, una escopeta i una bona petadora. 

Els nens d'ara neden en l'abudància. I per verificar-ho només cal passejar per la Fira del Cop d'Ull Infantil. Parades amb joguines gairebé per estrenar. Joguines que han sortit d'un caprici o febrada infantil i que fan nosa a l'armari. Ho sé perquè a casa ha passat. Pares i mares, avis i àvies, adolescents amb camiseta "The faker" es passegen per la fira. 

Avui hem muntat parada a la Cop d'Ull. Ja tocava. Els meus fills estaven d'allò més il·lusionats. Per començar aquesta Fira comença amb un "tonto l'últim", és a dir, que qui matina pot muntar la parada de joguines allà on vol de la Plaça. Per això hi ha pares que a quarts de sis ja munten les parades. Qui arriba tard, li toca un racó poc concorregut. Nosaltres ens hem posat davant d'una caixa de la qual més val no fer-ne propaganda. Els meus fills estaven d'allò més il·lusionats. Jo he recordat que a prop d'on hem muntat la parada hi vivia la Neus, una dona soltera que solia venir a dinar a casa convidada i que sempre ens regalava Cavalls Forts i caramels. La Neus era una fan d'en Raphael i sempre s'emocionava quan el veia cantar. Recordo que també ens va regalar algun disc d'havaneres que a casa cantàvem com si fóssim indians. El que recordo, però, més de la Neus és que sempre em regalava segells. Molts segells eren de Mèxic, el país on el seu xicot va anar a viure exiliat després de la guerra. Ella no el va seguir, i es va quedar a Banyoles a tenir cura dels seus pares. El seu xicot va refer la seva vida a Mèxic i es casà. Ells dos no van perdre el contacte i de de tant en tant s'escrivien. Guardo els segells de la Neus com un preuat tresor i m'imagino totes les cartes d'enyorança que tots dos es van escriure. Ara encara em sembla que escolto els plors de la Neus, a la cuina de casa, evocant la seva trista història d'amor i eixuplagant-se amb la meva padrina que cuinava un olorós i deliciós rostit. 

La Plaça i voltants s'ha emplenat de parades i passavolants. Els preus  fan que sempre hi hagi algú que s'aturi a la parada i que et compri un Gormiti, una de les Bessones, o bé qualsevol giny mecànic amb piles.  A les primeres hores, una tropa de mestres amb bosses, diners en sobres de plàstic, han començat a comprar llibres i jocs eductius. Els docents aprofiten els preus regalats per renovar les joguines i llibres de les seves aules.  Llibres amb lletra de pal i lligada. Potser caldria tenir present totes aquestes mestres que feinegen en diumenge perquè estimen la seva feina.  En Josep Pinatella carrega una bossa plena de cavalls pels seus carros que fa amb les seves pròpies mans. En una parada, estic a punt de comprar un obra d'en Capote. Al final no ho faig, perquè recordo que ja el tinc en una edició de Proa. Porta per títol: "Desdejuni a can Tiffany". La Fira del Cop d'Ull em recorda que tinc aquesta lectura pendent, però em fa mandra sempre llegir tots aquells llibres que ja he vist en pel·lícula. 

 Les joguines que es venen solen estar sempre amb molt bon estat i els preus són ben econòmics. Sempre hi ha però algú capaç de regatejar-te el preu d'una figura que té un preu regalat.

 La gran quantitat d'activitats que se celebraven avui no han privat que la Fira de Cop d'Ull infantil fos tot un èxit. Podíem haver anat a Besalú, a la fira d'editorials independents, a la Fira de l'All de Cornellà del Terri o bé anar a veure el castell de Palol, a la sortida organitzada pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Avui, però, tocava plantar parada a la fira del Cop d'Ull. 

Hem tornat a casa ben refets, perquè teníem el dinar ja fet a la nevera i també perquè els dos nens havien fet forces vendes. És tot un plaer veure com els teus fills es fan amo d'una parada i com tornen canvi amb tanta desimboltura.

 La Fira, però, podria explotar-se d'allò més. Tota aquesta energia que tenen els nens i nenes per muntar una parada podria venir acompanyada d'algun acte cultural o lúdic, com un petit concert de música infantíl que amanís la vetllada. O un concurs de dibuix d'una joguina. O bé una exposició que evoqués les joguines d'abans, al Tint. Senyor regidor de cultura de Banyoles, oi que que es podria lligar algun acte cultural amb aquest esdeveniment. Ei, senyor regidor... Ei, desperti... Au va...




 


diumenge, 29 de setembre de 2013

Col·loqui al Darder

Ahir vaig participar en un interessant col·loqui al museu Darder al voltant de les dones d'aigua i la literatura oral. En un moment determinat vam centrar massa el discurs en la dictomia de la llengua oral/ llengua escrita. 
Tots vam arribar a la conclusió que la literatura oral ja no té el protagonisme que va tenir temps enrere, quan la gent cantava amb tanta facil·litat, quan les famílies es recloïen a l'escó a explicar històries. Els temps han canviat, però un munt de noves maneres d'explicar històries han resorgit amb força.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Fades o bruixes?

 Sovint m'he preguntat com és que a la Mota (Palol de Revardit) hi podem localitzar tantes places de bruixes? Com és que en aquest indret la tradició ens guarda tants motius etnopoètics relacionats amb bruixes i bruixots?


Restes del dolmen de la Mota


Anoteu els motius etnopoètics que hi ha a la Mota:  "El bruixot de Riudellots", "l'avi Garcia," "la Matabous"... (Sense comptar amb la patètica i artificial "NIt de Misteri" que des de fa temps alguns habitants de Palol de Revardit s'han inventat...) I què podem dir de la gorga de les Bruixes molt a prop de Riudellots de la Creu?

I com és que a Pujarnol (Porqueres) s'esdevé un fet semblant?

Si estudiem bé aquests dos indrets podrem comprovar com aquests dos punts ens guarden els dos únics dolmens coneguts al Pla de l'Estany. No és una casualitat que en aquests dos indrets la tradició hi situï tantes llegendes protagonitzades per bruixes i bruixots.  Tant a la Mota com a Pujarnol hi tingueren lloc diversos cultes pagans i cultes als morts en temps remots.  

Dolmen de Pujarnol

Al llarg de la història el cristianisme va combatre molts d'aquests indrets on se celebraven aquesta mena de ritus i pràctiques. Una prova d'això n'és la capella de Sant Dalmau que s'aixeca a la Mota mateix. El cristianisme va voler combatre i substituir molts d'aquells ritus pagans que el poble tenia ben arrelat i assumit.


La Mota i Pujarnol evoquen sense cap mena de dubte als ritus i pràctiques que van adorar els esperits de la natura. Tots dos indrets són punts on l'aigua hi ha brollat de manera permanent. L'aigua i els seus esperits fou objecte de nombroses pràctiques paganes. 

El cristianisme va convertir moltes d'aquells esperits i indrets de culte en personatges malèfics que s'havien de combatre. Calia combatre alguns d'aquells indrets de cultes pagans amb històries protagonitzades per personatges malèfics. Així, doncs, podem entendre les places de bruixes que tenen aquests dos indrets, la Mota i Pujarnol. També podem entendre com les bruixes de Pujarnol s'escandalitzen quan el segon geperut els recorda el diumenge, perquè el "diumenge" del nostre entranyable i envejós geperut té la mateixa funció que la capella de Sant Dalmau de la Mota. 

A la Bretanya, per exemple, qui dansa en les places de bruixes són les "korrigans", unes fades anomenades "petits genis" o "petites dones". En aquestes places, les fades no s'escandalitzen quan el geperut (oh, rondalla universal!) els sorprèn tot dient "diumenge". Elles només castiguen el geperut que no és enginyós i que no sap fer cap rima amb l'últim dia de la setmana. Elles gratifiquen el geperut enginyós, a qui donen fortuna perquè és capaç de dir: "Et le dimanche aussí, / et voilà la semaine finie!" De fet, les "korrigans" bretones i les nostres bruixes tenen moltes semblances. Les nostres, però, els pesa massa la llosa que el cristianisme els imposà. De fet, les nostres bruixes, les nostres "korrigans" no són res més que l'evocació d'aquells esperits de la natura, les nimfes de l'època clàssica, les dríades protectores dels arbres, les parques que regeixen i que tallen els fils de les nostres vides.

dijous, 19 de setembre de 2013

L'olfacte d'en Pinotxo

 Caldria recollir en un llibre les anècdotes de cacera. En Climent, el rei del Moixernó que viu a Sant Esteve de Llémena, me'n va explicar unes quantes. Ell sempre ha tingut fal·lera per la cacera i encara hi va sempre que pot, a la cacera del senglar. Abans havia caçat conills i guilles. Tenia un gos molt bo, en Pinotxo. Un gos amb un nas molt bo. Un dia se li va presentar un caçador amb un feix de bitllets a la mà per comprar-li l'animal. Per res del mon se'l van vendre. En Pinotxo, a diferència del que són moltes persones, fou un gos dolç i lleial. Quan olorava una peça no la deixava anar. Podia seguir el seu rastre per tota la muntanya, fins que l'hi feia seti i llavors, el caçador només havia de disparar i cobrar-la. 


diumenge, 15 de setembre de 2013

Or o segó?

Ahir vaig assistir a la inauguració de les escultures de la Duaita Prats al museu Darder de Banyoles. Tots els assistents vam trobar ben normal l'absència del regidor de cultura de l'ajuntament de Banyoles en aquest acte. Us haig de recomanar l'exposició perquè val la pena descobrir les dones d'aigua que ens ha regalat aquesta escultora i periodista garrotxina. El que més em va cridar l'atenció va ser descobrir la "xicota del drac de Banyoles", una escultura amb escata de drac ben sorprenent.  O la cara d'una aloja de travertí a l'inici de l'exposició amb dos bols, un ple de polsim daurat i un altre amb segó. I un cartell ben explícit: "Tu què et mereixes, or o segó?"


divendres, 13 de setembre de 2013

Quim de les Ermites vs. Pere de les Hermanites

M’ha sorprès que vàries persones, avesades al treball de camp, no hagin tingut mai cap notícia d’en Quim de les Ermites. Potser això passa perquè hom pregunta sempre el que li interessa i deixa de banda el que no li és d’interès. Si t'interessen els topònims relacionats amb llops, els teixos perduts en retalls de bosc i els pous de glaç espatllats segurament no goses preguntar sobre aquell bosquerol llegendari que va governar la muntanya de Rocacorba durant dècades. Perquè parlar d’en Quim de les Ermites és parlar del “senyor de Rocacorba”. I no exagero. Parlar d’ell es comentar mil i una anècdotes de cacera, i també parlar d’alguns episodis foscos de la Guerra Civil, dels emboscats i dels maquis. Orfe de ben petit en Quim va ser afillat per la seva tia, que vivia a can Mitjà de Rocacorba. Va créixer i viure lliure a la muntanya. Va carbonar a Rocacorba i la cacera fou la seva gran afició. Quan el cos li va fallar en Quim es ventà un tret. Vivia a Mieres. En Quim és conegut a Banyoles, a la vall del Llémena, a Mieres, a Santa Pau i a molts altres indrets. Alguns el confonen amb en Pere de les Hermanites. La facil·litat per confondre les ermites amb hermanites, dues paraules amb rima idèntica, fa que moltes persones hagin barrejat ja els dos personatges.

En Pere de les Hermanites fou un mosso de ca l’Estany de Sant Miquel de Campmajor que va acompanyar una filla d’aquest mas a l'ordre religiosa que tenia cura dels ancians a l’asil de Banyoles. Fou mosso fidel fins als seus darrers dies i passà amb el seu carro a captar per l’asil banyolí per molts racons de la província de Girona durant forces anys. De Banyoles a Camós, de Vilademuls a la costa, del Collell, Santa Pau i Olot, moltes persones recorden el carro i la figura fràgil d’en Pere tot recollint diners i aliments pels vellets de l’asil. A Banyoles en Pere fou un personatge ben popular. Tenim bones fotografies d’en Pere exhibint les peces de roba que ell mateix es feia amb saca per la festa de  Sant Antoni. I la seva imatge amb  fanalet esperant l’arribada dels tres reis com la d’un nen il·lusionat és tendre i evoca una ànima innocent i pacífica.  En Pere i en Quim foren dos personatges ben diferents i  antagònics que la gent ara confon. Tots dos, però, perviuen encara a la nostra memòria col·lectiva. 

dimarts, 10 de setembre de 2013

Ben dit i mal comprès!

"Una dona anà a confessar-se. Digué al bon sacerdot que son espòs li donava mala vida, transcorreguent per ella molt penosa i martiritzada la senda del matrimoni.
-I de què fa el vostre home? -li preguntà el confessor..
-Cadirer, senyor, cadirer...
-Digueu, digueu sense temença l'ofici del vostre marit, bona dona -tornà a dir l'ingenu capellà, no entenent pas les paraules de la penitent.
-Cadirer, senyor! Cadirer, senyor! -repetí la incompresa muller.
-Digueu-ho d'una vegada, lo que pregunto i no em feu esperar més...
-Cadirer, senyor! Cadirer, senyor! -repetí per tercera volta.
-Què diré! Què diré! -exclamà desesperat el zelós confessor-. Si tant dolent és l'ofici del vostre marit, no me'l digueu, mes jo no us puc pas absoldre fins a saber-lo. Aneu-vos-en, i quan torneu sapigueu-me'l dir. I així despedí la penitenta malcompresa."

Sixt Vilà (1923)

diumenge, 8 de setembre de 2013

Metzinera

"Penjaren una gran fetillera i metzinera, i la van escorxar viva perquè de nit venia sense companyia, pujava sola, i arrencava les dents i els queixals dels que havien estat penjats en pals ben alts. La boja enganyadora tenia una llum amagada dintre d'una olla ben enginyosa, i quan sentia que algú passava i s'acostava, la descobria. Des de lluny semblava un espantós cap de diable, amb els raigs que sortien per cinc forats ben amidats, que semblaven els ulls, el nas i una gran boca amb foc. Amb semblant joc tots s'espantaven i s'apressaven a fugir. Ella no es torbava gens, sinó que acabava els seus maleficis. Porc ple de vicis, un mal matí va trobar el seu sant Martí: la pell hi deixà per fer-ne bots!"
Espill
Jaume Roig

divendres, 6 de setembre de 2013

Venint de Girona

Durant dècades els vailets de Banyoles i de Cornellà del Terri van amanir una rivalitat que sovint no sempre acabava bé. Els marrecs de Banyoles cantaven aquesta cançó amb la tonada de la popular cançó Carrascal:

"Les noies de Banyoles
totes van a pixar al riu, riu.
I les de Cornellà diuen, diuen,
que del riu baixa lleixiu...
Carrascal..."

Segurament que per algun motiu la gent de Cornellà també es va enginyar una manera de combatre els banyolins.

Enumerant els pobles de Girona a Banyoles...

Venint de Girona...
Girona, Cornellà, Borgonyà, Mata, Banyoles.

I presentar-los de manera diferent, verbalitzant el nom d'un poble i obtenint un curiós joc lingüístic: 

Venint de Girona...
Girona, Cornellà i Borgonyà mata Banyoles.

La variant encara no ha esborrat tots els cops de mandró que es van regalar els nostres avantpassats.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Tossut com un marrà

L'altra dia vaig veure una curiosa discusió amistosa davant el taulell d'un bar de Girona. Dos amics es disputaven la factura per tal de convidar a l'altre. Un d'ells recordo que va dir:
-Ets més tossut que la banya d'un bou.
No havia escoltat mai aquesta expressió, però a Banyoles és molt viva l'expressió " tossut com un marrà" o "més tossut que la banya d'un marrà". Dues expressions ben vives que encara tossudament fem servir.  

diumenge, 1 de setembre de 2013

Kitsch - L'Home Sol

Pont Major

El pont de l’Aigua, Pont Major, el pont del Dimoni... L’antic accés a Girona, la Clau del Regne. El barri de Pont Major continua guardant un aire antic, i vell que em fa pensar en els folkloristes que hi van néixer i trescar. En Camils Geis, per exemple, i el seu amic de Sarrià de Ter, en Josep Casassa. Tots dos vivien a un cop de fona l’un de l’altre. Encara podeu anar al Centre Cívic de Pont Major i admirar els interiors modernistes de l’antiga destil·leria Regàs. Josep Casassa hi va treballar de xerric. Dóna gust entrar-hi i fer-hi un tomb. I al costat, la biblioteca Just Casero. Sarrià i Pont Major tenen dues bones biblioteques ben properes i totes dues fan una funció important als veïns de la zona.
Una de les llegendes més comunes i escrites de Girona és la llegenda del pont de l’Aigua. La va recollir Pere Alsius i nombrosos escriptors del segle xix i començaments del xx. La llegenda serveix també per explicar nombrosos megàlits escampats i dispersos en les nostres comarques.

El pont em serveix també per a visionar altres records que m’ha tramès o que he llegit. Les antorxes humanes de l’accident de tren de l’any 1938 llançant-se a l’aigua del Ter buscant el miracle de la salvació i les fures que la Guàrdia Civil de Sarrià va confiscar d’en Pito Vilardell i que va fotre riu avall. A Pont Major, mentre la borinor dels cotxes atordeix als vianants  un munt d’imatges antigues m’embolcallen.  





dissabte, 31 d’agost de 2013

Dones pageses

El proper número de la revista Garrotxes estarà dedicat a les dones pageses. Aquest número tindrà una col·laboració meva, el perfil de la Núria de Camós. Vull dir la Núria Duran, de can Masó Petit. És la dona pagesa més mediàtica del Pla de l'Estany i de retruc de mig Catalunya. Qui és que ens ha explicat com l'ex-president Pujol va acabar a cavall d'una truja? O qui ens va comentar la vegada que va agafar gelos del seu marit, com va escriure una nota de comiat i es va amagar a sota el llit del matrimoni per tal de simular que havia tocat el dos de casa seva. La Núria ens fa riure quan explica històries perquè no té vergonya de res, com la vegada que a l'aplec de Pujarnol ens va comentar el recorregut d'una xíndria rostos avall, avall. Perquè la Núria, abans de posar-se el públic a la butxaca, hi fica la vergonya. 

divendres, 30 d’agost de 2013

Carta per a en Tago




Remenant els papers d'en Tago (Santiago Franch), he trobat aquesta carta escrita l'any 1979 per una nena. La nena l'hi envia un dibuix amb diverses endevinalles. Tal com veureu amb prou feines se'n recorda del seu nom, ja que l'anomena: "Jaime Franchs". Segurament va ser una de les moltes trobades d'en Tago amb passavolants, autoestopistes, o famílies volanderes. La carta, però, no de deixa de ser entranyable. Ella mateixa em diu moltes coses sobre el personatge, en Tago, i les amistats que va entaular al llarg de la seva vida.  


A Banyoles hi ha personatges amb altaveus que, quan obren la boca per parlar d'en Santiago Franch, només posen èmfasi en subratllar la seva violència, la seva religió exacerbada i les seves simpaties amb moviments feixistes. A mesura que hom s'endinsa en la vida d'en Tago  hom se n'adona que la personalitat d'en Tago és tot això, i molt i molt més. I que reduir la figura d'aquest popular personatge als seus exabruptes intolerants, és, també, un manera feixista d'interpretar la nostra història. 

En Tago, el personatge popular, perviu encara entre nosaltres. 




"Miércoles, dia 7, 1979, julio

Comienza

Amigo Jaime Franchs?

Me gustaría mucho que viniera el domingo en quinze. Tenemos un gato muy bonito. La perra está a punto de hacer perritos pequeños y su padre se llama Marlitos. Le hace una pregunta y cuando venga me dirá saber si es verdad? ¿El lago de Bañolas era un volcán? ¿A que no adivina estas adivinanzas?

Pam d'aquí, pam d'allà i pam que li penja.
Una cosa rodona com un garbell i llarga com un budell.
Una caseta blanca que s'obra i no es tanca.
Un camp llaurat, on cap punta de reia no hi ha tocat.
Verde me sembraron, maduro me cortaron y amarillo me molieron.
Un animal que té quatre cames y té l'esquena com dues muntanyes.
Una escombra, quatre maces, dos miralls, dos repunxons...

M. Rosa Salarich "

dimecres, 28 d’agost de 2013

Herois estiuencs


Ara fa dos diumenges uns vailets van saltar la tanca d’una casa privada i van banyar-se a la piscina. N’hi havia algun que no sabia nedar i es veu que li va anar de poc que no s’hi quedés. Sort de la intervenció d’un veí, en Joan, que va aconseguir treure-li l’aigua dels pulmons,

 Tenim altres casos de nens salvats d’una mort sota les aigües. Hem sabut per la premsa el cas ocorregut a la caseta de Fusta, un indret on el socorrista va salvar la vida d’un altre menor després de practicar-li el boca a boca i de treure-li també l’aigua dels pulmons.

 A començaments d’estiu, a la piscina exterior del Club Natació, vaig ser testimoni d’un altre cas. Vaig observar com la socorrista de la piscina es tirava a l’aigua vestida i com salvava un marrec de pocs anys que havia caigut a l’aigua davant el descuit dels seus progenitors. El nen va sortir de la piscina amb la cara ja emblavida. La socorrista es diu Mònica.

Caldrà, però, que els polítics locals n’agafin nota i facin tot el possible per a sensibilitzar la població. Banyoles és una ciutat d’aigua i hem de fer el possible per evitar situacions perilloses com les que hem viscut.

Aquest estiu a Banyoles podíem haver lamentat la mort de tres nens ofegats. La valentia i la professionalitat d'una heroïna i de dos herois ho ha evitat.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Dites gironines

Algunes dites recollides l 'any 1920 per Gregori Capella a Salt i al pla de Girona:

"A l'home vell, muda-li l'aigua i et deixarà la pell."

"Barca parada no guanya nyòlits."

"Burra magra, carrega't de nafres o de mosques."

"Canvis de pensament com els burros els pets."

"Qui paga a faldades, paga dues vegades."

"Qui serveix el comú, no serveix a ningú."

"Terra negra fa bon pa."

diumenge, 25 d’agost de 2013

Fill del firal

A Banyoles els gitanos de can Xavó van esquilar mules i eugues a les Rodes durant molts diumenges i van fer emprenyar els devots de la vila, aquells que pregonaven que calia seguir la llei de no feinejar en dies festius. La feina del diumenge, el dimoni se la menja. També es va queixar algun veí molest pel pèl que aixecaven quan esquilaven en dies de tramuntana. Els gitanos de les Rodes tenien les seves creences pròpies. Tot i ser unes bellíssimes persones i no moure mai murga, però, els seus treballs dominicals no van ser mai ben vistos. Una notícia a Vida banyolina (11.2.1923) ho comenta: 


Altre abús es comet a la plaça de les Rodes els diumenges, esquilant animals, amb lo que, a més de no observar el descans dominical, resulta que en dies de vent, és molt lo que’s molesta als veïns i tranzeunts.

Era el temps en què els carros de fems encara es trabucaven a ple carrer, gairebé sota els porxos de la Plaça.  Aquell temps en què els tractants de bestiar tragaven vi com un fenent mentre els jugadors de catxo botzinaven i cardaven tabola a l’abeurador, als hostals de la Plaça i als Turers. Aquell temps en què els alets de la Plaça i de les Rodes trapellejaven per tota la vila i se les fotien a cops de roc.
-Poiosos de les Rodes! Mal llamp us esquenapeli!
Les Rodes sempre ha estat l’espai marginal al qual Magdalena Aulina va voler ordenar i instruir. El nostre firal. Allà on el tuf del bestiar sempre ha estat present. L’indret de Banyoles més proper a la torba de l’estany. Els xaix i ovelles que la campaven per la plaça i les vaques que anaven a abeurar soles a l’estany marcaven cada dia un itinerari ple de tifes. No hi vaig néixer però em considero fill de les Rodes, de can Nyiga.

-Nyiga, Nyinguet, aixeca el camp i posa’t dret!

Per això tot el que es cou en aquesta plaça m’emociona. I també em sap greu aquesta pàrquing mal dissenyat i l'estat actual de les Rodes. Aquest espai no guarda cap plafó que recordi les activitats d'aquest firal. 

 Les classes més humils de Banyoles hi van viure, a les Rodes. A prop de l’Estany,  allà on hi havia cuinats la Barca, hi va néixer el meu avi: en Pepet Gifra. I amb ell comença el meu Macondo i tots els meus Aurelianos Buendía banyolins. 

I al final del carrer, l'Estany, i la resta del món al darrere.


divendres, 23 d’agost de 2013

"Enterreu-me sota els fems!"

Hi ha una manera de ressuscitar, antiga com anar a peu i serveix tal com serveixen totes les taral·les. Ho va recollir un home i està escrit en algun paperot dispers de l’antic Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Transcric la llegenda tal com la vaig recollir, perquè voli, ara, en aquest oceà d'informació que és Internet.

 

Si es mata un home i, calent encara se’n fan trossos i se l’enterra dins una caixa al femer, viuen i són els mals esperits encarnats. Hi hagué, per temps, un home molt ric que no tenia família i prometé al seu mosso que si el matava, el trossejava i l’enterrava al femer, el faria hereu. 




El mosso accedí i així ho féu. Al cap d’un temps es trobà a mancar l’amo i davant la justícia el mosso confessà lo que havia fet. 




El desenterraren i ja els ossos se remenaven quan cridaren al senyor rector, que aconsellà que tiressin aquells ossos dins d’un forn encès. Ho feren i oïren una veu a dins del forn que deia:
-Poa-te’ls, dona!

Era la veu de l’amo que haguera sigut esperit encarnat.”









Recollit pel seminarista Gregori Capella a Girona, l’any 1920 del reverent Francisco Roca de Sant Martí Sapresa. 

dijous, 22 d’agost de 2013

Gregori Capella i Rigau

Avui he fullejat a la biblioteca Pública de Salt un llibre que us recomano: Del bressol a la cuneta. Pere Sureda Coromines. Salt 1904- Orriols 1936 publicat l'any 2009 per CCG Edicions. L'autor és Pere Joan Sureda, fill d'un saltenc assassinat l'any 1936 per aquells salvatges pistolers que es van fer amos durant un temps del nostre país. Un regidor de la Lliga de Salt, un home que no va fer mal a cap persona, una persona d'una moralitat integra. Un home religiós que va morir assassinat per les seves creences i conviccions. El llibre, magníficament escrit pel seu fill, reconstrueix amb tot detall la trajectòria vital d'en Pere fins a la seva darrera hora. El volum conté nombroses referències als eclesiàstics assassinats durant la Guerra Civil a la reraguarda. Un d'ells m'ha deixat profundament trasbalssat. Es tracta d'un dels folkloristes al qual estic treballant darrerament: Gregori Capella i Rigau. Igual que mossèn Casassa, igual que mossèn Burgas, igual que mossèn Doltra, Gregori Capella fou un d'aquells capellans que van escriure i recollir històries de la nostra gent gran. Caldrà algun dia calibrar l'abast de la tragèdia que va suposar pel folklore català l'assassinat sistemàtic d'aquells capellans que van treballar i enriquir el folklore del nostre país. Molts d'aquells capellans havien iniciat els seus treballs en l'Agrupació Folklòrica del Seminari de Girona i van participar amb entusiasme en els concursos i recerques que organitzà l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya dirigit pel gironí Tomàs Carreras i Artau. "M'ho han pres tot" -va dir el professor Carreras al final de la guerra en descobrir el seu arxiu cremat i saquejat. El 16 d'agost de 1936 un grup de milicians s'acostà al castell de Figueres i s'emportà tres sacerdots de Perelada: mossèn Joan Janoher, Mossèn Alexandre Fernández i mossèn Gregori Capella. Els mataren a la carretera que va de Roses a Cadaqués, al pont de la Gorga. Mossèn Gregori Capella tenia trenta-cinc anys.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Dones d'aigua al Darder

¿Què tenen les dones d'aigua que atrauen tant les nostres artistes? Carme Bosch, l'any 2005 , en el marc de la mostra  "Girona, temps de Flors", va trobar el lligam de les dones d'aigua amb la Genciana, la Tanarida, la Rèvola, la tarongina, el lliri de Sant Bru... La instal·lació de la Carme va ser molt interessant tot i que va ser una llàstima el penós catàleg editat per l'Ajuntament de Girona per l'ocasió. 

 Aquest mes de setembre una altra artista, la Duaita Prats, exposa les seves dones d'aigua al museu Darder  de Banyoles. Tota recreació artística concebuda a partir d'un personatge imaginari és ben lloable i ben interessant, sobretot si al darrere hi ha un treball pacient de documentació i de recerca com és el cas del treball de la Duaita. Us convio a conèixer l'exposició. Segur que valdrà la pena! 




diumenge, 18 d’agost de 2013

Llegendes i romanços de cec, de Bohumil Hrabal




"És possible sentir la llegenda de cada persona, no només entre la família i els parents pròxims i llunyans, sinó que cadascú es crea una llegenda sobre si mateix. D'aquesta manera cada persona pot explicar tota una pila de llegendes per, amb l'ajuda de la saba de la imaginació i la mentida amorosa, polir i interiorment arrodonir i completar algun esdeveniment que traspassa la seva existència i que s'adreça cap a la trascendència. Els banquets de noces i d'enterrament són els llocs apropiats per a la tradició oral de les llegendes familiars. Però el lloc pincipal on és fabriquen les llegendes i s'arrodoneixen i es completen interiorment són les tavernes amb els parroquians habituals que durant anys i decennis saben explicar llegendes dels presents i dels absents, o fins i tot de persones inexistents, en el sentit de gradació i de revaloració, com passa al tuti, quan sempre qui explica ha de ser matat amb el trumfo per qui es prepara a explicar. Així a la taverna és possible assabentar-se de llegendes increïbles, no només pel que fa al seu fons, sinó també a la forma, i pel seu nombre creixent, especialment quan com a participants tenim la possibilitat de ser testimoni dels primers punts de suport de la realitat, en els quals posteriorment treballa la imaginació col·lectiva durant un temps fins que neix la llegenda, a la qual ja no és possible afegir o treure res, una obra arrodonida i completada interiorment, com un artefacte, com una anècdota, com un retrat. És possible suposar que en el món existeixen, com a mínim, tantes llegendes com persones."

Post Scriptum

Llegenda

Bohumil Hrabal

divendres, 16 d’agost de 2013

Estem cardant l'ànec!




Miro el programa de Festes d'Agost d'enguany. El dissenyador del cartell de Festes ha tornat a fer una mena de transcripció fonètica per reproduir la nostra parla i el nostre vocabulari. Ho fan els de Xisca de Gardi, ho han fet els de Promoció Econòmica amb unes samarretes que es venen a l'oficina de turisme, ho van fer els dissenyadors d'Aphònica i els qui es van enginyar la fotonovel·la de la Ramoneta...

Entre tots plegats estem abusant del "vocanyolí", les paraules i expressions genuïnes de la gent de Banyoles i ja cansa als ulls veure sempre les mateixes expressions banyolines repetides en un mateix cartell... Més valdria que algú de l'Ajuntament subvencionés algun filòleg per tal que recollís tot aquest saber popular abans no quedi soterrat sota l'estàndard de tevetrès.

'Nem pa bé, i ja comencem a cardar l'ànec! Si els artistes no teniu més imaginació ja podeu anar Terri avall! Altra temps era aquell en què anunciàvem la nostra xacolata. Allò sí que era ben pringat! En aquell temps, en comptes de fer capgrossos de blauets haurien cardat un bon botiguer! I hauríem fet un ball de passada de cal Cristo. No aquests balls de passada d'ara, bullits i repetits. Lo mateix de sempre... I hauríem cantat que en Cervera té una dent i que el dimoni no l'entén... I el regidor de cultura es faria visible i mouria la cua del nostre borrico... Llamp, me mau... Tot plegat un fart de re! Vuits i nous i cartes que no lliguen... 

dimecres, 14 d’agost de 2013

Déu te servi de mals vents!

A Banyolas


 Quinze jorns fa, hermosa vila,
que dins ton si m'abrigallas,
y quinze jorns que'm pregunto
al contemplar tas montanyas,
tas salzeredas ombriuas,
tas hortas ben cultivadas,
tos boscos d'oliverars,
tos boscos d'esmeragda
hont sajulida y ridolta
ab campanetas s'enllassan;
ton llach d'ayguas crestallinas,
espill de brunyida plata
d'hont naixen mormoladors
cent riuhets que t'afalagan;
tos fills, tan braus pel traball,
com per defensar la pàtria;
tas ninas, tan enciseras
puntejant-ne la sardana,
com donant-ne al desvalgut,
l'almoyna, al Senyor tan grata;
la fe, ab son calor sagrat
embellint los teus estatjes;
la indústria, tan floreixenta,
las lletras, tan fomentadas.
Si la encisera Suïssa
se n'és aquí traspassada
o si n'ets un tros de cel
que de tas virtuts en gràcia,
n'ha cedit lo bon Jesús,
a la terra catalana.


En breu pel bull de ciutat,

deixaré ton bell hostatje:

lo teu cel tan rialler;

tas fontetas sempre claras;
ton oreig encisador;
tas hermitas veneradas,
y eixos cors caballerosos
que tan y tan m'han honrada.
Mes com lo vent joganer
al passar pel mitj l'ubaga,
las llavoretas que besa,
a llunyas terras traspassa,
a la noble pàtria mia
portaré la remembransa,
dins lo més íntim del cor,
dins lo més fondo del ànima.

Bella terra de Banyoles,

ramellet de flors prehuadas,

puig que ab tan gentil noblesa

a tos hostes afalagas:
Déu prosperi ton treball!
Déu te do bonas anyadas!
Déu te servi de mals vents!
Déu te do goig de sa gràcia!

Dolors Moncerdà