dimecres, 23 de gener de 2013

En Pepet Escuraxemeneies


A vegades hi ha històries que t'emocionen i que t'arriben dins, ben endins, que et fan espurnar els ulls quan camines carrer de Girona avall. Són històries senzilles, humanes. Són veus baixes, que diria l'escriptor Manuel Rivas. La història me l'ha contada la Leonor Masó,  filla de cal Lleter de Corts i parla d'un home baixet que es guanyava la vida traient el sutge de les xemeneies. Per això era conegut a Banyoles com en Pepet Escuraxemeneies.

"En Pepet Escuraxemeneies va ser un home molt enamorat de la seva dona.
-Té, seu reina -l'hi deia sempre.
Tractava a la seva dona molt bé. I ella sempre deia:
-El meu Pepet, tan maco i tan blanc...
I era ben negre, molt moreno de cara. Tots dos eren molt bona parella. Vivien al carrer de Girona."



dilluns, 7 de gener de 2013

dimarts, 1 de gener de 2013

El fanalet d'en Pere

En Pere de les Hermanites fou un personatge popular banyolí que amb la seva popular tartana passà durant molts anys a captar a moltes cases de la comarca per l'asil de Banyoles. Recollia diners i tots els aliments que la gent bonament li regalava. És per això que moltes persones encara gratament el recorden. Fa pocs mesos una dona de Santa Pau el memorava, perquè en Pere fins i tot s'acostà a aquest poble de la Garrotxa tan allunyat de Banyoles amb la seva tartana. A Camós, el poble on els meus pares feien de mestres, era sempre ben rebut i sempre era convidat a un cafè tal com ell li agradava. Amb la tassa a les manes en Pere sempre asseverava:
         -El cafè per ser bo ha de ser negre com el carbó, amargant com el fel, i calent com l'infern!
         Si hi ha infern, però, en Pere de les Hermanites no s'hi escalfa, perquè personatges com ell van directament al cel, i Sant Pere els rep amb la millor garnatxa. En Pere fou un personatge bondadós que treballà com a mosso a ca l'Estany, una casa de Sant Miquel de Campmajor.  Una casa on, segons la tradició, van trobar-hi una peça de roba dels encantats de Golany. Diuen que la van portar a analitzar a Barcelona i que no van aconseguir esbrinar el teixit amb el qual  havia estat sargit. Això m 'ho va explicar en Joan Coll, fill de can Vila de Pujarnol que era amic d'un estadant d'aquesta casa de Sant Miquel.

Però com anà a petar en Pere a l'asil? Segons sembla una noia de ca l'Estany es va fer monja de les Hermanites i en Pere va acceptar la proposta dels seus pares d'acompanyar-la i entrar a l'asil com a mosso. Aquest fet ja demostra la bonhomia del personatge. 
Jo el recordo vagament, com en Bartomeu i el seu carretó, com tants altres personatges populars que vaig descobrir al carrer de Santa Maria.  Són imatges que no se m'esborraran mai, com la fotografia que ara publico des de Lletres de Travertí i que he tret d'un exemplar de l'Horizontes de l'any 1970. Re, fa quatre dies... 

 Des de Lletres de Travertí donem veu i recordem a personatges populars que perduren i perduraran a la memòria col·lectiva. En el llibre que vaig publicar sobre les memòries d'en Tonet i d'en Xico vaig incloure-hi una fotografia memorable: la imatge d'en Pere de les Hermanites desfilant dalt d'una burra per la festa de Sant Antoni amb un vestit fet de saca que ell mateix havia fet amb les seves pròpies mans. Té un posat agrest, com la d'un noble que està a punt de passar revista a la seva tropa. 

La fotografia que més em commou és aquesta d'en Jaume López, la d'en Pere aguantant aquest fanalet, fet segurament per ell mateix,  esperant l'arribada a Banyoles dels tres Reis Mags d'Orient. I ara només em falta dir amb veu alta:

Visca, visca, els tres Reis d'Orient!


 Visca en Pere de les Hermanites!