diumenge, 23 de juny de 2013

Maruja Arnau, Josep Pla i el Rellotger de Creixells

La Maruja Arnau era una gironina que recollia històries i que va fer treball de camp fins als seus darrers dies. La vaig anar a veure al seu pis de Santa Eugènia ara fa uns anys, quan tenia cura de la seva mare i ella, ja gran, vivia envoltada de papers, històries i fotografies que recollia en les seves escapades pels nostres pobles. La Maruja Arnau se n'anà d'aquest món sense tenir el reconeixement merescut que la cultureta gironina li devia. ¿Potser incomodava el seu passat com a falangista i el seu paper dins el Movimiento? No ho sé, però la Maruja es va merèixer un reconeixement que no va tenir mai.  

 Ara fa mesos un investigador va demanar al personal d'un arxiu gironí de què se n'havia fet del seu arxiu. Ningú va saber donar-li cap resposta. Tampoc ho sé jo.  A casa tinc el guió de la conferència que va fer a Banyoles sobre llegendes del Pla de l'Estany i que em va regalar molt amablement el dia que la vaig anar a veure. 

Aquests darrers dies he tornat a pensar en Maruja Arnau. Josep Pla en el seu llibre El Rellotge de Creixells cita un treball premiat de la Maruja: "Una xacra de tot temps" (premi mas de Xexàs dels VII Premios Ciudad de  Olot de l'any 1973). Els dos treballs esbossen les històries d'aquell famós lladre decimonònic i la seva quadrilla.  Pla referencia el treball de Maruja Arnau amb unes paraules immerescudes i desafortunades: "Més aviat em semblen pàgines vagues, incertes, inconcretes en la majoria dels casos, falses, vull dir, donades per persones que parlen del que han sentit a dir, sense la més petita seguretat, simplement perquè ho han sentit dir i per per compliment i per fer una de les coses que ens agrada més als empordanesos: fer una mica el fatxenda." 





Josep Pla s'equivoca de ple i m'ha fet recordar en tots els informadors esquius que m'han desdenyat les històries que recullo protagonitzades per fades, follets i ànimes en pena. Homes i dones que no donen importància als relats etnopoètics per la seva manca de veracitat. El recull d'Arnau és un recull etnopoètic i no pas un esbòs biogràfic i històric del bandoler com hauria desitjat trobar el senyor Pla. Després d'haver llegit el seu llibre, però,  m'atreveixo a dir que el treball d'Arnau l'hi serví segurament de matèria prima per a escriure les seves pàgines dedicades al famós lladregot. Són molt poques les històries o novetats que aporta Pla en relació amb el treball de Maruja. Si tenim en compte l'astúcia i el domini del senyor Pla pel collage i l'art de l'escriptura és fàcil capir que al senyor Pla va utilitzar el treball de Maruja Arnau tal com li va donar en gana.  No cal fer moltes càbales per veure com segurament utilitzà les històries que més li agradà  per a reescriure-les de nou i al final del llibre (oh, genial jugada) criticar el seu treball. Això, és clar, no és res més que una hipòtesi, però també un ocasió vàlida per vindicar el treball pacient que Maruja Arnau va fer a les nostres comarques, una autora que treballà incansablement per a rescabalar les narracions de la nostra gent, aquelles que tant irritaven al senyor Pla. 

diumenge, 9 de juny de 2013

Visca el rostoll!

Té cognom de mític futbolista, aquell que va posar aquell cap a Kaiserlauten i va portar el Barça a jugar i a guanyar la seva primera copa d'Europa. Ella, però, no ha viscut mai entre bambelines, ni ha fet el paperet a cap polític. Ell és del rostoll. Una mica com jo i com tots els que ens sentim garrotxins en un pla amb un estany amb monstre inclòs. Som de pagès  i n'estem orgullosos.  La setmana  passada va venir a trobar-me per repartir més paraules d'en Xico i d'en Tonet. M'ho va dir amb paraules textuals: "El teu llibre agrada molt a llocs una mica de rostoll...". 

Havíem quedat una setmana abans per telèfon. I ell em va localitzar tal com fa la gent del rostoll, preguntant on coi viu la gent.  El vaig trobar davant de casa observant la façana amb precaució i cautela.  El vaig convidar a entrar i vam estar més d'una hora garlant i intercanviant anècdotes. Ell em va corroborar un fet que ja sé des de fa temps. Per tots els dominis de mossèn Salvador es llegeixen les històries dels emboscats, les històries d'aquells dos amics desapareguts que van trescar per corriols de muntanya. I ell encara me'n va regalar una, una que no té preu, que ve també del rostoll. 

"Diu que mossèn Salvador pujava amb la seva burra cap a Rocacorba des de Canet d'Adri. Hi anava amb aquell ermità que l'acompanyava i que portava les seves pertinences, amb un bossa d'hòsties per a la missa. L'ermità menava la burra, i amb aquestes que en un revolt l'animal va perdre l'equilibri i es va estimbar. L'ermità va cridar:
-Mossèn, les hòsties...
I mossèn Salvador, alìes Gamarús o mossèn Sabata, pronuncià unes paraules que han passat a la posterioritat i que encara es recorden:
-Tu deixa't d'hòsties i salva la burra."

Visca, visca el rostoll. 

diumenge, 2 de juny de 2013

Sants

El dia de Sant Jordi em vaig regalar un llibre preciós embolicat en plàstic, encara per estrenar. El vaig comprar en una parada de la Plaça Catalunya de Girona a una hora del matí quan els depredadors de llibres encara no havien fet la seva particular ronda per les parades. El llibre és un facsímil d'un autor santanderí, Ceferino Araujo, un pintor i crític d'art que dedicà trenta anys (1864-1894) a recollir material gràfic del seu temps. El resultat, un preciós manuscrit vuitcentista: Recuerdos de algunas estampas populares de finales del siglo pasado y una parte de éste. El començament del llibre m'ha cridat especialment l'atenció. El primer paràgraf m'ha recordat les imatges dels cartrons de les capses de cerilles que els nostres avis i àvies banyolines anomenaven "sants".  

"Los niños, cuando yo lo era, llamabamos santos á todas las estampas cualquiera que fuese su asunto, y con especialidad á las aleluyas que teniamos para nuestros juegos. Sin duda el que muchas de ellas representaban efectivamente los santos y vírgenes de mayor veneración era el motivo de haber hecho extensivo el nombre á todo grabado. Pero no eran precisamente estas imágenes las que mas llamaban nuestra atencion; preferiamos en primer lugar los pliegos de soldados vistosamente iluminados; y los trenes de artilleria. Teniamos tambien El Mundo al revés, en que todo anda trocado, los peces pescan á los pescadores, el caballó guía el coche de que tira el cochero, etc."






 El primer paràgraf d'aquest llibre m'ha recordat aquelles imatges que anaven a moltes capses de cerilles i que eren retallats per àvids marrecs per col·leccionar-los. Els nens d'aquell temps anaven a jugar bola amb feixos de de cartrons a les mans. Els feien servir com si fossin monedes, aquells sants i se'ls intercanviaven amb el mateix deliri amb què els nostres fills s'intercanvien els invizimals.