dissabte, 31 d’agost de 2013

Dones pageses

El proper número de la revista Garrotxes estarà dedicat a les dones pageses. Aquest número tindrà una col·laboració meva, el perfil de la Núria de Camós. Vull dir la Núria Duran, de can Masó Petit. És la dona pagesa més mediàtica del Pla de l'Estany i de retruc de mig Catalunya. Qui és que ens ha explicat com l'ex-president Pujol va acabar a cavall d'una truja? O qui ens va comentar la vegada que va agafar gelos del seu marit, com va escriure una nota de comiat i es va amagar a sota el llit del matrimoni per tal de simular que havia tocat el dos de casa seva. La Núria ens fa riure quan explica històries perquè no té vergonya de res, com la vegada que a l'aplec de Pujarnol ens va comentar el recorregut d'una xíndria rostos avall, avall. Perquè la Núria, abans de posar-se el públic a la butxaca, hi fica la vergonya. 

divendres, 30 d’agost de 2013

Carta per a en Tago




Remenant els papers d'en Tago (Santiago Franch), he trobat aquesta carta escrita l'any 1979 per una nena. La nena l'hi envia un dibuix amb diverses endevinalles. Tal com veureu amb prou feines se'n recorda del seu nom, ja que l'anomena: "Jaime Franchs". Segurament va ser una de les moltes trobades d'en Tago amb passavolants, autoestopistes, o famílies volanderes. La carta, però, no de deixa de ser entranyable. Ella mateixa em diu moltes coses sobre el personatge, en Tago, i les amistats que va entaular al llarg de la seva vida.  


A Banyoles hi ha personatges amb altaveus que, quan obren la boca per parlar d'en Santiago Franch, només posen èmfasi en subratllar la seva violència, la seva religió exacerbada i les seves simpaties amb moviments feixistes. A mesura que hom s'endinsa en la vida d'en Tago  hom se n'adona que la personalitat d'en Tago és tot això, i molt i molt més. I que reduir la figura d'aquest popular personatge als seus exabruptes intolerants, és, també, un manera feixista d'interpretar la nostra història. 

En Tago, el personatge popular, perviu encara entre nosaltres. 




"Miércoles, dia 7, 1979, julio

Comienza

Amigo Jaime Franchs?

Me gustaría mucho que viniera el domingo en quinze. Tenemos un gato muy bonito. La perra está a punto de hacer perritos pequeños y su padre se llama Marlitos. Le hace una pregunta y cuando venga me dirá saber si es verdad? ¿El lago de Bañolas era un volcán? ¿A que no adivina estas adivinanzas?

Pam d'aquí, pam d'allà i pam que li penja.
Una cosa rodona com un garbell i llarga com un budell.
Una caseta blanca que s'obra i no es tanca.
Un camp llaurat, on cap punta de reia no hi ha tocat.
Verde me sembraron, maduro me cortaron y amarillo me molieron.
Un animal que té quatre cames y té l'esquena com dues muntanyes.
Una escombra, quatre maces, dos miralls, dos repunxons...

M. Rosa Salarich "

dimecres, 28 d’agost de 2013

Herois estiuencs


Ara fa dos diumenges uns vailets van saltar la tanca d’una casa privada i van banyar-se a la piscina. N’hi havia algun que no sabia nedar i es veu que li va anar de poc que no s’hi quedés. Sort de la intervenció d’un veí, en Joan, que va aconseguir treure-li l’aigua dels pulmons,

 Tenim altres casos de nens salvats d’una mort sota les aigües. Hem sabut per la premsa el cas ocorregut a la caseta de Fusta, un indret on el socorrista va salvar la vida d’un altre menor després de practicar-li el boca a boca i de treure-li també l’aigua dels pulmons.

 A començaments d’estiu, a la piscina exterior del Club Natació, vaig ser testimoni d’un altre cas. Vaig observar com la socorrista de la piscina es tirava a l’aigua vestida i com salvava un marrec de pocs anys que havia caigut a l’aigua davant el descuit dels seus progenitors. El nen va sortir de la piscina amb la cara ja emblavida. La socorrista es diu Mònica.

Caldrà, però, que els polítics locals n’agafin nota i facin tot el possible per a sensibilitzar la població. Banyoles és una ciutat d’aigua i hem de fer el possible per evitar situacions perilloses com les que hem viscut.

Aquest estiu a Banyoles podíem haver lamentat la mort de tres nens ofegats. La valentia i la professionalitat d'una heroïna i de dos herois ho ha evitat.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Dites gironines

Algunes dites recollides l 'any 1920 per Gregori Capella a Salt i al pla de Girona:

"A l'home vell, muda-li l'aigua i et deixarà la pell."

"Barca parada no guanya nyòlits."

"Burra magra, carrega't de nafres o de mosques."

"Canvis de pensament com els burros els pets."

"Qui paga a faldades, paga dues vegades."

"Qui serveix el comú, no serveix a ningú."

"Terra negra fa bon pa."

diumenge, 25 d’agost de 2013

Fill del firal

A Banyoles els gitanos de can Xavó van esquilar mules i eugues a les Rodes durant molts diumenges i van fer emprenyar els devots de la vila, aquells que pregonaven que calia seguir la llei de no feinejar en dies festius. La feina del diumenge, el dimoni se la menja. També es va queixar algun veí molest pel pèl que aixecaven quan esquilaven en dies de tramuntana. Els gitanos de les Rodes tenien les seves creences pròpies. Tot i ser unes bellíssimes persones i no moure mai murga, però, els seus treballs dominicals no van ser mai ben vistos. Una notícia a Vida banyolina (11.2.1923) ho comenta: 


Altre abús es comet a la plaça de les Rodes els diumenges, esquilant animals, amb lo que, a més de no observar el descans dominical, resulta que en dies de vent, és molt lo que’s molesta als veïns i tranzeunts.

Era el temps en què els carros de fems encara es trabucaven a ple carrer, gairebé sota els porxos de la Plaça.  Aquell temps en què els tractants de bestiar tragaven vi com un fenent mentre els jugadors de catxo botzinaven i cardaven tabola a l’abeurador, als hostals de la Plaça i als Turers. Aquell temps en què els alets de la Plaça i de les Rodes trapellejaven per tota la vila i se les fotien a cops de roc.
-Poiosos de les Rodes! Mal llamp us esquenapeli!
Les Rodes sempre ha estat l’espai marginal al qual Magdalena Aulina va voler ordenar i instruir. El nostre firal. Allà on el tuf del bestiar sempre ha estat present. L’indret de Banyoles més proper a la torba de l’estany. Els xaix i ovelles que la campaven per la plaça i les vaques que anaven a abeurar soles a l’estany marcaven cada dia un itinerari ple de tifes. No hi vaig néixer però em considero fill de les Rodes, de can Nyiga.

-Nyiga, Nyinguet, aixeca el camp i posa’t dret!

Per això tot el que es cou en aquesta plaça m’emociona. I també em sap greu aquesta pàrquing mal dissenyat i l'estat actual de les Rodes. Aquest espai no guarda cap plafó que recordi les activitats d'aquest firal. 

 Les classes més humils de Banyoles hi van viure, a les Rodes. A prop de l’Estany,  allà on hi havia cuinats la Barca, hi va néixer el meu avi: en Pepet Gifra. I amb ell comença el meu Macondo i tots els meus Aurelianos Buendía banyolins. 

I al final del carrer, l'Estany, i la resta del món al darrere.


divendres, 23 d’agost de 2013

"Enterreu-me sota els fems!"

Hi ha una manera de ressuscitar, antiga com anar a peu i serveix tal com serveixen totes les taral·les. Ho va recollir un home i està escrit en algun paperot dispers de l’antic Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Transcric la llegenda tal com la vaig recollir, perquè voli, ara, en aquest oceà d'informació que és Internet.

 

Si es mata un home i, calent encara se’n fan trossos i se l’enterra dins una caixa al femer, viuen i són els mals esperits encarnats. Hi hagué, per temps, un home molt ric que no tenia família i prometé al seu mosso que si el matava, el trossejava i l’enterrava al femer, el faria hereu. 




El mosso accedí i així ho féu. Al cap d’un temps es trobà a mancar l’amo i davant la justícia el mosso confessà lo que havia fet. 




El desenterraren i ja els ossos se remenaven quan cridaren al senyor rector, que aconsellà que tiressin aquells ossos dins d’un forn encès. Ho feren i oïren una veu a dins del forn que deia:
-Poa-te’ls, dona!

Era la veu de l’amo que haguera sigut esperit encarnat.”









Recollit pel seminarista Gregori Capella a Girona, l’any 1920 del reverent Francisco Roca de Sant Martí Sapresa. 

dijous, 22 d’agost de 2013

Gregori Capella i Rigau

Avui he fullejat a la biblioteca Pública de Salt un llibre que us recomano: Del bressol a la cuneta. Pere Sureda Coromines. Salt 1904- Orriols 1936 publicat l'any 2009 per CCG Edicions. L'autor és Pere Joan Sureda, fill d'un saltenc assassinat l'any 1936 per aquells salvatges pistolers que es van fer amos durant un temps del nostre país. Un regidor de la Lliga de Salt, un home que no va fer mal a cap persona, una persona d'una moralitat integra. Un home religiós que va morir assassinat per les seves creences i conviccions. El llibre, magníficament escrit pel seu fill, reconstrueix amb tot detall la trajectòria vital d'en Pere fins a la seva darrera hora. El volum conté nombroses referències als eclesiàstics assassinats durant la Guerra Civil a la reraguarda. Un d'ells m'ha deixat profundament trasbalssat. Es tracta d'un dels folkloristes al qual estic treballant darrerament: Gregori Capella i Rigau. Igual que mossèn Casassa, igual que mossèn Burgas, igual que mossèn Doltra, Gregori Capella fou un d'aquells capellans que van escriure i recollir històries de la nostra gent gran. Caldrà algun dia calibrar l'abast de la tragèdia que va suposar pel folklore català l'assassinat sistemàtic d'aquells capellans que van treballar i enriquir el folklore del nostre país. Molts d'aquells capellans havien iniciat els seus treballs en l'Agrupació Folklòrica del Seminari de Girona i van participar amb entusiasme en els concursos i recerques que organitzà l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya dirigit pel gironí Tomàs Carreras i Artau. "M'ho han pres tot" -va dir el professor Carreras al final de la guerra en descobrir el seu arxiu cremat i saquejat. El 16 d'agost de 1936 un grup de milicians s'acostà al castell de Figueres i s'emportà tres sacerdots de Perelada: mossèn Joan Janoher, Mossèn Alexandre Fernández i mossèn Gregori Capella. Els mataren a la carretera que va de Roses a Cadaqués, al pont de la Gorga. Mossèn Gregori Capella tenia trenta-cinc anys.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Dones d'aigua al Darder

¿Què tenen les dones d'aigua que atrauen tant les nostres artistes? Carme Bosch, l'any 2005 , en el marc de la mostra  "Girona, temps de Flors", va trobar el lligam de les dones d'aigua amb la Genciana, la Tanarida, la Rèvola, la tarongina, el lliri de Sant Bru... La instal·lació de la Carme va ser molt interessant tot i que va ser una llàstima el penós catàleg editat per l'Ajuntament de Girona per l'ocasió. 

 Aquest mes de setembre una altra artista, la Duaita Prats, exposa les seves dones d'aigua al museu Darder  de Banyoles. Tota recreació artística concebuda a partir d'un personatge imaginari és ben lloable i ben interessant, sobretot si al darrere hi ha un treball pacient de documentació i de recerca com és el cas del treball de la Duaita. Us convio a conèixer l'exposició. Segur que valdrà la pena! 




diumenge, 18 d’agost de 2013

Llegendes i romanços de cec, de Bohumil Hrabal




"És possible sentir la llegenda de cada persona, no només entre la família i els parents pròxims i llunyans, sinó que cadascú es crea una llegenda sobre si mateix. D'aquesta manera cada persona pot explicar tota una pila de llegendes per, amb l'ajuda de la saba de la imaginació i la mentida amorosa, polir i interiorment arrodonir i completar algun esdeveniment que traspassa la seva existència i que s'adreça cap a la trascendència. Els banquets de noces i d'enterrament són els llocs apropiats per a la tradició oral de les llegendes familiars. Però el lloc pincipal on és fabriquen les llegendes i s'arrodoneixen i es completen interiorment són les tavernes amb els parroquians habituals que durant anys i decennis saben explicar llegendes dels presents i dels absents, o fins i tot de persones inexistents, en el sentit de gradació i de revaloració, com passa al tuti, quan sempre qui explica ha de ser matat amb el trumfo per qui es prepara a explicar. Així a la taverna és possible assabentar-se de llegendes increïbles, no només pel que fa al seu fons, sinó també a la forma, i pel seu nombre creixent, especialment quan com a participants tenim la possibilitat de ser testimoni dels primers punts de suport de la realitat, en els quals posteriorment treballa la imaginació col·lectiva durant un temps fins que neix la llegenda, a la qual ja no és possible afegir o treure res, una obra arrodonida i completada interiorment, com un artefacte, com una anècdota, com un retrat. És possible suposar que en el món existeixen, com a mínim, tantes llegendes com persones."

Post Scriptum

Llegenda

Bohumil Hrabal

divendres, 16 d’agost de 2013

Estem cardant l'ànec!




Miro el programa de Festes d'Agost d'enguany. El dissenyador del cartell de Festes ha tornat a fer una mena de transcripció fonètica per reproduir la nostra parla i el nostre vocabulari. Ho fan els de Xisca de Gardi, ho han fet els de Promoció Econòmica amb unes samarretes que es venen a l'oficina de turisme, ho van fer els dissenyadors d'Aphònica i els qui es van enginyar la fotonovel·la de la Ramoneta...

Entre tots plegats estem abusant del "vocanyolí", les paraules i expressions genuïnes de la gent de Banyoles i ja cansa als ulls veure sempre les mateixes expressions banyolines repetides en un mateix cartell... Més valdria que algú de l'Ajuntament subvencionés algun filòleg per tal que recollís tot aquest saber popular abans no quedi soterrat sota l'estàndard de tevetrès.

'Nem pa bé, i ja comencem a cardar l'ànec! Si els artistes no teniu més imaginació ja podeu anar Terri avall! Altra temps era aquell en què anunciàvem la nostra xacolata. Allò sí que era ben pringat! En aquell temps, en comptes de fer capgrossos de blauets haurien cardat un bon botiguer! I hauríem fet un ball de passada de cal Cristo. No aquests balls de passada d'ara, bullits i repetits. Lo mateix de sempre... I hauríem cantat que en Cervera té una dent i que el dimoni no l'entén... I el regidor de cultura es faria visible i mouria la cua del nostre borrico... Llamp, me mau... Tot plegat un fart de re! Vuits i nous i cartes que no lliguen... 

dimecres, 14 d’agost de 2013

Déu te servi de mals vents!

A Banyolas


 Quinze jorns fa, hermosa vila,
que dins ton si m'abrigallas,
y quinze jorns que'm pregunto
al contemplar tas montanyas,
tas salzeredas ombriuas,
tas hortas ben cultivadas,
tos boscos d'oliverars,
tos boscos d'esmeragda
hont sajulida y ridolta
ab campanetas s'enllassan;
ton llach d'ayguas crestallinas,
espill de brunyida plata
d'hont naixen mormoladors
cent riuhets que t'afalagan;
tos fills, tan braus pel traball,
com per defensar la pàtria;
tas ninas, tan enciseras
puntejant-ne la sardana,
com donant-ne al desvalgut,
l'almoyna, al Senyor tan grata;
la fe, ab son calor sagrat
embellint los teus estatjes;
la indústria, tan floreixenta,
las lletras, tan fomentadas.
Si la encisera Suïssa
se n'és aquí traspassada
o si n'ets un tros de cel
que de tas virtuts en gràcia,
n'ha cedit lo bon Jesús,
a la terra catalana.


En breu pel bull de ciutat,

deixaré ton bell hostatje:

lo teu cel tan rialler;

tas fontetas sempre claras;
ton oreig encisador;
tas hermitas veneradas,
y eixos cors caballerosos
que tan y tan m'han honrada.
Mes com lo vent joganer
al passar pel mitj l'ubaga,
las llavoretas que besa,
a llunyas terras traspassa,
a la noble pàtria mia
portaré la remembransa,
dins lo més íntim del cor,
dins lo més fondo del ànima.

Bella terra de Banyoles,

ramellet de flors prehuadas,

puig que ab tan gentil noblesa

a tos hostes afalagas:
Déu prosperi ton treball!
Déu te do bonas anyadas!
Déu te servi de mals vents!
Déu te do goig de sa gràcia!

Dolors Moncerdà 








dimarts, 13 d’agost de 2013

L'aiguat de Sant Ferriol

L'Aurora, la filla d'en Pito Vilardell, m 'acompanya fins al molí de Ravós. El seu pare em comenta com ha canviat el mas. Sembla que només reconeix la porta forana.  Les vam passar molt putes amb els aigats del Terri. Els aiguats del Terri sempre han sigut traidors i han vingut de nit, sense avisar. L'aiguat més recordat és l'aigat de Sant Ferriol. L'aigua va fer estralls i s'emportà pallers i gairebé tots els moliners del Terri van anar riu avall. Els parents d'en Pito es van enfilar al terrat de la casa i van pregar al cel perquè aquell torrent acanalat no se'ls emportés. Mentre al seu costat escoltaven els crits dels animals i de les persones que la força de l'aigua arrossegava ells imploraven al cel la seva salvació. 

En Serraïnat

Pels boscos propers a Biert, a sota Rocacorba, hi ha un mas, can Serraïnat que guarda una història que el meu avi solia explicar amb especial gràcia i que aixecava rialles a tota la concurrència. Es tracta de la història d'en Serraïnat. 

Diuen que en Serraïnat, oh gran clarivident!, va tenir una certesa: li quedaven pocs dies de vida. Llavors l'home es va vendre la casa i els animals i amb quatre dies s'ho va polir tot. Devia anar a Pujarnol, a jugar al catxo, i anar al Flora a fer un bon tiberi. Però resulta que l'home va errar de comptes. Els dies passaven i ell era més viu que un esquirol a dalt d'un pi. L'home, pobre com una rata, no li va quedar més remei que anar a captar per a poder sobreviure. I quan passava per carrers i places cridava:

-Doneu una caritat al pobre Serraïnat
que massa viure l'ha enganyat!

La figura d'en Serraïnat sempre la lligo a la Plaça de Banyoles. Aquí  sempre m'imagino en Serraïnat amb la seva peculiar lletania... "... massa viure l'ha enganyat!" 

I seria bo que algun dia algun dels nostres "teatrerus" vagajarés per la Plaça tot fent de Serraïnat. Llamp me mau, quanta llegenda condensada voleiaria sota les voltes...

dilluns, 12 d’agost de 2013

La font, altra volta

Vaig a can Gifre i trobo en Lluís Soldevila, que em recorda quan engegava les cabres i les baixava de Golany. La font raja i no fa gens de calor. A aquesta hora s’hi està com un rector... Noto l’absència dels dos amics. El safareig es ple de calabutins, que en diu en Lluís. Fins a la primera pedra de Golany tot és d’en Plantés. I evoca el Montner, aquest volcà que està al costat de Golany, i la pedra coneguda com “la Pastora”. Una pedra que ara no s’atalaia però que temps enrere fou un bon punt de referència de caçadors i bosquetans. Relacionada amb aquesta pedra potser s’explicava una història semblant a la que s’explica a la Mare de Déu del Mont de Roca Pastora. Una història que Jacint Verdaguer va donar a conèixer en les seves rondalles. En Lluís Soldevila em recorda un home, en Tià de la Fàbrega de Mieres, un mas que es troba anant a Ruïlles. Els rendells quan piquen, quan van per feina són ben encantats. Doncs batien a la Fàbrega i en Tià era un home incapaç de matar una mosca o un mosquit. Al braç se li va posar un mosquit i ell el va agafar amb els dits i el va deixar anar, bufant-lo, com si fes volar una ploma o un angelet:
-Vés, pobret, vola, vola...
-Estàs ben tocat dels collons –li van dir els altres batedors.
I en Lluís em somriu mentre dóna de menjar als gats tot reclamant-los amb la seva veuassa: Nituuuuuuussss, bandidussssss.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Retallades

Preparem el nou curs escolar patint les retallades que el Departament d'Ensenyament, dirigit per la banyolina Irene Rigau ens encoloma. Amic Joan Olivas: com pots lloar la "banyolitat" d'aquella que ha fet les majors retallades en educació?

 Tenim, ara, mestres que no cobren les hores de pati ni les hores de reunions... Sales d'operacions que es tanquen, pacients en llistes d'espera interminables.

Així va el país. La crisi colpeja els serveis bàsics i imprescindibles mentre fa pessigoles a departaments que, si desapareixessin, ningú trobaria a faltar...

El Departament de Cultura i l'excelsa Diputació, per exemple, protegeixen un camp ple d'ineptes i de funcionaris que es dediquen a viure bé i a no fer pràcticament res...

És conegut i vox-populi gironina, el funcionari practicant que surt a fer visites en les seves hores de feina. N'hi ha d'altres que allarguen l'hora d'esmorzar com si estiguessin de vacances. N'hi ha d'altres que miren pel·lícules amb els auriculats posats com aquell qui es troba al sofà de casa. 

 L'altra dia vaig engegar el televisor i vaig veure com havien avançat el telenotícies per emetre els cops de pilota d'en Messi i companyia... El futbol és l'opi del nostre poble, l'opi que ha d'amagar totes aquestes retallades delirants que ens estant regalant. 

Poseu-vos la bufanda, crideu ben fort, que mentre en Neymar i en Messi cobren els seus cops de pilota a preu d'or la Generalitat de Catalunya ja ens ha retallat un servei bàsic. 

Un vent acanalat...

Aquest estiu ha tornat a la Nit de Misteri de Palol el nostre inefable professor d'Arbó. Fa anys que el professor d'Arbó ve a donar una xerrada en aquesta fira  que atrau visitants d'arreu. I el professor d'Arbó no garla de manera altruista sinó que s'emporta una bona picossada de l'entitat que organitza aquest esdeveniment. El fet no seria denunciable si no fos que qui subvenciona aquesta entitat és l'ajuntament de Palol de Revardit, representada pel senyor Jordi Xargay, alcalde de Palol i president del Consell Comarcal del Pla de l'Estany. Mentre el Consell Comarcal té aturada la col·lecció Contes de Llegenda el senyor d'Arbó aterra a la nostra comarca i fa calaix per explicar les seves bajanades. Jo, que he treballat per aquesta col·lecció sense rebre mai un cèntim, veig amb preocupació com el Consell Comarcal té aturada aquesta col·lecció. Ara fa dos anys algú del Consell Comarcal del Pla de l'Estany va tenir una idea brillant: demanar als autors que havien publicat un llibre a la col·lecció "Contes de Llegenda" que col·laboressin de manera altruista en la Marató de Donants de Sang del Pla de l'Estany i que s'hi presentessin a explicar el seu conte. Naturalment cap d'ells hi va acudir, i la idea em va semblar desproporcionada i digna per emmarcar en el museu dels descerebrats. El Consell Comarcal del Pla de l'Estany, que no ha tingut mai cap interès en promocionar els contes d'aquesta col·lecció, volia estalviar-se els diners que cada any donava en aquest esdeveniment.  Jo, però, vaig dir al  funcionari del Consell que va fer de mitjancer que com a coordinador de la col·lecció em presentaria en aquell acte i que hi participaria sense cap problema.

Vaig arribar al pavelló de la Draga. La meva actuació, acordada amb el Consell Comarcal no apareixia en el programa. Vaig entrar al pavelló, nerviós, era la primera vegada que actuava en un espai tan gran.  A la dreta hi havia els donants de sang, ben atesos per la organització i a l'esquerra, un petit escenari. A baix, un rotllo de pares i mares observaven les danses que organitzaven els seus fills. Vaig parlar a l'escenari amb el funcionari amb qui havia acordat la meva actuació. Ells va dir als pares i mares que no marxessin, que l'Àngel Vergés els explicaria diverses llegendes. Vaig posar el meu llapis USB i vaig entrar el meu powerpoint de les dones d'aigua. Vaig començar a explicar llegendes i històries. A baix, els pares estaven amb els seus fills i no m'escoltaven. Cap d'ells havia vingut a escoltar-me i tots garlaven aliens al que jo estava explicant. Aleshores vaig tenir una revelació, vaig agafar el micro talment com ho faria en David Bisbal i vaig engaltar una frase cèlebre, una estracanada de la casa, un estirabot de can Gifre, una bravada d'all de les Rodes, una cop de saca de carbó de Santa Maria, una cabàs de xisca de Camós. Vaig agafar alè i vaig pronunciar la descripció d'un pet que m'han tramès de generació en generació els membres de can Gifre: "Un pet és un vent acanalat que passa per les vies merdoses, s'infla, es desinfla, pet, put i fuig." I tot seguit vaig deixar el micro i vaig tocar el dos.

divendres, 9 d’agost de 2013

"Comptar ovelles"

Amb aquesta expressió algú va definir els meus treballs de camp. Des d'aleshores ençà un corcó d'insomni delirant m'ha perseguit. Tot es va originar amb la confessió d'anar a entrevistar en Pipa, el conegut pastor que la campa per Vilademuls i que ha sigut objecte d'un reportatge preciós. "Comptar ovelles" és la manera despectiva amb què algú es va enginyar per definir les meves absències anant a recollir memòria, anant a fer entrevistes, a rescabalar fets de la Guerra Civil, a treure personatges de l'anonimat...
 
I ara més que mai, "anar a comptar ovelles"esdevé un bàlsam, un sedant, la galeria de tots els somriures que em falten.  I les ovelles agafen noms i se situen al nostre territori, com la Núria de Pujals dels Pagesos (pocs i malentesos) que m'aixeca somriures, i en Josep Soler que em memora les històries de la Mota, i la Maria de can Masonet que m'ensenya el camí de missa que davalla cap a un pou de glaç, i en Darnés de Palol de Farga que em reviu les històries d'aquell bruixot que anava a Olot amb un canut de canya, i la tia Nita que memora les suors que va passar dins la fàbrica de can Molforts, i en Lluís Soldevila, l'home que encara puja a can Gifre a carregar aiga de la font i que tot és pitit, pitit, menys ell, que és gegant i ferreny com la mare que el va parets. Com les carícies dels meus fills, totes les històries, totes aquestes "taral·les" (així descriu les rondalles i llegendes la Maria de can Masonet, filla de Fellines) conflueixen i envigoreixen la meva ànima.