diumenge, 29 de setembre de 2013

Col·loqui al Darder

Ahir vaig participar en un interessant col·loqui al museu Darder al voltant de les dones d'aigua i la literatura oral. En un moment determinat vam centrar massa el discurs en la dictomia de la llengua oral/ llengua escrita. 
Tots vam arribar a la conclusió que la literatura oral ja no té el protagonisme que va tenir temps enrere, quan la gent cantava amb tanta facil·litat, quan les famílies es recloïen a l'escó a explicar històries. Els temps han canviat, però un munt de noves maneres d'explicar històries han resorgit amb força.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Fades o bruixes?

 Sovint m'he preguntat com és que a la Mota (Palol de Revardit) hi podem localitzar tantes places de bruixes? Com és que en aquest indret la tradició ens guarda tants motius etnopoètics relacionats amb bruixes i bruixots?


Restes del dolmen de la Mota


Anoteu els motius etnopoètics que hi ha a la Mota:  "El bruixot de Riudellots", "l'avi Garcia," "la Matabous"... (Sense comptar amb la patètica i artificial "NIt de Misteri" que des de fa temps alguns habitants de Palol de Revardit s'han inventat...) I què podem dir de la gorga de les Bruixes molt a prop de Riudellots de la Creu?

I com és que a Pujarnol (Porqueres) s'esdevé un fet semblant?

Si estudiem bé aquests dos indrets podrem comprovar com aquests dos punts ens guarden els dos únics dolmens coneguts al Pla de l'Estany. No és una casualitat que en aquests dos indrets la tradició hi situï tantes llegendes protagonitzades per bruixes i bruixots.  Tant a la Mota com a Pujarnol hi tingueren lloc diversos cultes pagans i cultes als morts en temps remots.  

Dolmen de Pujarnol

Al llarg de la història el cristianisme va combatre molts d'aquests indrets on se celebraven aquesta mena de ritus i pràctiques. Una prova d'això n'és la capella de Sant Dalmau que s'aixeca a la Mota mateix. El cristianisme va voler combatre i substituir molts d'aquells ritus pagans que el poble tenia ben arrelat i assumit.


La Mota i Pujarnol evoquen sense cap mena de dubte als ritus i pràctiques que van adorar els esperits de la natura. Tots dos indrets són punts on l'aigua hi ha brollat de manera permanent. L'aigua i els seus esperits fou objecte de nombroses pràctiques paganes. 

El cristianisme va convertir moltes d'aquells esperits i indrets de culte en personatges malèfics que s'havien de combatre. Calia combatre alguns d'aquells indrets de cultes pagans amb històries protagonitzades per personatges malèfics. Així, doncs, podem entendre les places de bruixes que tenen aquests dos indrets, la Mota i Pujarnol. També podem entendre com les bruixes de Pujarnol s'escandalitzen quan el segon geperut els recorda el diumenge, perquè el "diumenge" del nostre entranyable i envejós geperut té la mateixa funció que la capella de Sant Dalmau de la Mota. 

A la Bretanya, per exemple, qui dansa en les places de bruixes són les "korrigans", unes fades anomenades "petits genis" o "petites dones". En aquestes places, les fades no s'escandalitzen quan el geperut (oh, rondalla universal!) els sorprèn tot dient "diumenge". Elles només castiguen el geperut que no és enginyós i que no sap fer cap rima amb l'últim dia de la setmana. Elles gratifiquen el geperut enginyós, a qui donen fortuna perquè és capaç de dir: "Et le dimanche aussí, / et voilà la semaine finie!" De fet, les "korrigans" bretones i les nostres bruixes tenen moltes semblances. Les nostres, però, els pesa massa la llosa que el cristianisme els imposà. De fet, les nostres bruixes, les nostres "korrigans" no són res més que l'evocació d'aquells esperits de la natura, les nimfes de l'època clàssica, les dríades protectores dels arbres, les parques que regeixen i que tallen els fils de les nostres vides.

dijous, 19 de setembre de 2013

L'olfacte d'en Pinotxo

 Caldria recollir en un llibre les anècdotes de cacera. En Climent, el rei del Moixernó que viu a Sant Esteve de Llémena, me'n va explicar unes quantes. Ell sempre ha tingut fal·lera per la cacera i encara hi va sempre que pot, a la cacera del senglar. Abans havia caçat conills i guilles. Tenia un gos molt bo, en Pinotxo. Un gos amb un nas molt bo. Un dia se li va presentar un caçador amb un feix de bitllets a la mà per comprar-li l'animal. Per res del mon se'l van vendre. En Pinotxo, a diferència del que són moltes persones, fou un gos dolç i lleial. Quan olorava una peça no la deixava anar. Podia seguir el seu rastre per tota la muntanya, fins que l'hi feia seti i llavors, el caçador només havia de disparar i cobrar-la. 


diumenge, 15 de setembre de 2013

Or o segó?

Ahir vaig assistir a la inauguració de les escultures de la Duaita Prats al museu Darder de Banyoles. Tots els assistents vam trobar ben normal l'absència del regidor de cultura de l'ajuntament de Banyoles en aquest acte. Us haig de recomanar l'exposició perquè val la pena descobrir les dones d'aigua que ens ha regalat aquesta escultora i periodista garrotxina. El que més em va cridar l'atenció va ser descobrir la "xicota del drac de Banyoles", una escultura amb escata de drac ben sorprenent.  O la cara d'una aloja de travertí a l'inici de l'exposició amb dos bols, un ple de polsim daurat i un altre amb segó. I un cartell ben explícit: "Tu què et mereixes, or o segó?"


divendres, 13 de setembre de 2013

Quim de les Ermites vs. Pere de les Hermanites

M’ha sorprès que vàries persones, avesades al treball de camp, no hagin tingut mai cap notícia d’en Quim de les Ermites. Potser això passa perquè hom pregunta sempre el que li interessa i deixa de banda el que no li és d’interès. Si t'interessen els topònims relacionats amb llops, els teixos perduts en retalls de bosc i els pous de glaç espatllats segurament no goses preguntar sobre aquell bosquerol llegendari que va governar la muntanya de Rocacorba durant dècades. Perquè parlar d’en Quim de les Ermites és parlar del “senyor de Rocacorba”. I no exagero. Parlar d’ell es comentar mil i una anècdotes de cacera, i també parlar d’alguns episodis foscos de la Guerra Civil, dels emboscats i dels maquis. Orfe de ben petit en Quim va ser afillat per la seva tia, que vivia a can Mitjà de Rocacorba. Va créixer i viure lliure a la muntanya. Va carbonar a Rocacorba i la cacera fou la seva gran afició. Quan el cos li va fallar en Quim es ventà un tret. Vivia a Mieres. En Quim és conegut a Banyoles, a la vall del Llémena, a Mieres, a Santa Pau i a molts altres indrets. Alguns el confonen amb en Pere de les Hermanites. La facil·litat per confondre les ermites amb hermanites, dues paraules amb rima idèntica, fa que moltes persones hagin barrejat ja els dos personatges.

En Pere de les Hermanites fou un mosso de ca l’Estany de Sant Miquel de Campmajor que va acompanyar una filla d’aquest mas a l'ordre religiosa que tenia cura dels ancians a l’asil de Banyoles. Fou mosso fidel fins als seus darrers dies i passà amb el seu carro a captar per l’asil banyolí per molts racons de la província de Girona durant forces anys. De Banyoles a Camós, de Vilademuls a la costa, del Collell, Santa Pau i Olot, moltes persones recorden el carro i la figura fràgil d’en Pere tot recollint diners i aliments pels vellets de l’asil. A Banyoles en Pere fou un personatge ben popular. Tenim bones fotografies d’en Pere exhibint les peces de roba que ell mateix es feia amb saca per la festa de  Sant Antoni. I la seva imatge amb  fanalet esperant l’arribada dels tres reis com la d’un nen il·lusionat és tendre i evoca una ànima innocent i pacífica.  En Pere i en Quim foren dos personatges ben diferents i  antagònics que la gent ara confon. Tots dos, però, perviuen encara a la nostra memòria col·lectiva. 

dimarts, 10 de setembre de 2013

Ben dit i mal comprès!

"Una dona anà a confessar-se. Digué al bon sacerdot que son espòs li donava mala vida, transcorreguent per ella molt penosa i martiritzada la senda del matrimoni.
-I de què fa el vostre home? -li preguntà el confessor..
-Cadirer, senyor, cadirer...
-Digueu, digueu sense temença l'ofici del vostre marit, bona dona -tornà a dir l'ingenu capellà, no entenent pas les paraules de la penitent.
-Cadirer, senyor! Cadirer, senyor! -repetí la incompresa muller.
-Digueu-ho d'una vegada, lo que pregunto i no em feu esperar més...
-Cadirer, senyor! Cadirer, senyor! -repetí per tercera volta.
-Què diré! Què diré! -exclamà desesperat el zelós confessor-. Si tant dolent és l'ofici del vostre marit, no me'l digueu, mes jo no us puc pas absoldre fins a saber-lo. Aneu-vos-en, i quan torneu sapigueu-me'l dir. I així despedí la penitenta malcompresa."

Sixt Vilà (1923)

diumenge, 8 de setembre de 2013

Metzinera

"Penjaren una gran fetillera i metzinera, i la van escorxar viva perquè de nit venia sense companyia, pujava sola, i arrencava les dents i els queixals dels que havien estat penjats en pals ben alts. La boja enganyadora tenia una llum amagada dintre d'una olla ben enginyosa, i quan sentia que algú passava i s'acostava, la descobria. Des de lluny semblava un espantós cap de diable, amb els raigs que sortien per cinc forats ben amidats, que semblaven els ulls, el nas i una gran boca amb foc. Amb semblant joc tots s'espantaven i s'apressaven a fugir. Ella no es torbava gens, sinó que acabava els seus maleficis. Porc ple de vicis, un mal matí va trobar el seu sant Martí: la pell hi deixà per fer-ne bots!"
Espill
Jaume Roig

divendres, 6 de setembre de 2013

Venint de Girona

Durant dècades els vailets de Banyoles i de Cornellà del Terri van amanir una rivalitat que sovint no sempre acabava bé. Els marrecs de Banyoles cantaven aquesta cançó amb la tonada de la popular cançó Carrascal:

"Les noies de Banyoles
totes van a pixar al riu, riu.
I les de Cornellà diuen, diuen,
que del riu baixa lleixiu...
Carrascal..."

Segurament que per algun motiu la gent de Cornellà també es va enginyar una manera de combatre els banyolins.

Enumerant els pobles de Girona a Banyoles...

Venint de Girona...
Girona, Cornellà, Borgonyà, Mata, Banyoles.

I presentar-los de manera diferent, verbalitzant el nom d'un poble i obtenint un curiós joc lingüístic: 

Venint de Girona...
Girona, Cornellà i Borgonyà mata Banyoles.

La variant encara no ha esborrat tots els cops de mandró que es van regalar els nostres avantpassats.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Tossut com un marrà

L'altra dia vaig veure una curiosa discusió amistosa davant el taulell d'un bar de Girona. Dos amics es disputaven la factura per tal de convidar a l'altre. Un d'ells recordo que va dir:
-Ets més tossut que la banya d'un bou.
No havia escoltat mai aquesta expressió, però a Banyoles és molt viva l'expressió " tossut com un marrà" o "més tossut que la banya d'un marrà". Dues expressions ben vives que encara tossudament fem servir.  

diumenge, 1 de setembre de 2013

Kitsch - L'Home Sol

Pont Major

El pont de l’Aigua, Pont Major, el pont del Dimoni... L’antic accés a Girona, la Clau del Regne. El barri de Pont Major continua guardant un aire antic, i vell que em fa pensar en els folkloristes que hi van néixer i trescar. En Camils Geis, per exemple, i el seu amic de Sarrià de Ter, en Josep Casassa. Tots dos vivien a un cop de fona l’un de l’altre. Encara podeu anar al Centre Cívic de Pont Major i admirar els interiors modernistes de l’antiga destil·leria Regàs. Josep Casassa hi va treballar de xerric. Dóna gust entrar-hi i fer-hi un tomb. I al costat, la biblioteca Just Casero. Sarrià i Pont Major tenen dues bones biblioteques ben properes i totes dues fan una funció important als veïns de la zona.
Una de les llegendes més comunes i escrites de Girona és la llegenda del pont de l’Aigua. La va recollir Pere Alsius i nombrosos escriptors del segle xix i començaments del xx. La llegenda serveix també per explicar nombrosos megàlits escampats i dispersos en les nostres comarques.

El pont em serveix també per a visionar altres records que m’ha tramès o que he llegit. Les antorxes humanes de l’accident de tren de l’any 1938 llançant-se a l’aigua del Ter buscant el miracle de la salvació i les fures que la Guàrdia Civil de Sarrià va confiscar d’en Pito Vilardell i que va fotre riu avall. A Pont Major, mentre la borinor dels cotxes atordeix als vianants  un munt d’imatges antigues m’embolcallen.