dilluns, 28 d’octubre de 2013

Josep Casassa i les mosques


 Divendres passat vaig viure un moment ben emocionant amb l'emissora de l'escola Annexa J.P. Fa anys que estic recollint i espigolant les històries que mossèn Casassa, fill de Sarrià de Ter, va escriure. I divendres em va produir un gran goig poder escoltar la llegenda que va escriure aquest escriptor gironí sobre el patró de Girona. A mossèn Casassa el van matar l'any 1936 perquè era capellà. Fora de la seva família poca gent s'ha interessant mai pels seus treballs folklòrics. La Guerra Civil encara provoca amnèsia a molta gent i la ciutat de Girona ha preferit reiventar-se el llegendari abans de pouar-lo de la tradició. 

Casassa no tenia l'estil d'en Sagarra, ni pintava paisatges com en Ruyra. Casassa tampoc no dominava el lèxic com en Josep Pla (vegeu com omet la paraula "narius" del seu text per escriure "els forats del nas"), ni tenia el domini de la ploma del gironí  Miquel de Palol, l'autor de Camí de Llum per posar un altre exemple. Casassa no va ser un gran escriptor. I segurament que no ho va voler ser mai, d'escriptor.  Casassa era un folklorista i recollia històries. I punt. I les històries l'emocionaven, i per això va tastar tantes arts: va dibuixar i pintar,  va escriure poesies i obres de teatre i va recollir un munt d' històries de la gent gran. 

 El gran mèrit de Casassa fou el de recollir la veu del poble, el saber escoltar els avis i àvies que va conèixer a les primeres dècades del segle xx i recollir les seves històries. Divendres vam escoltar la seva veu a l'emissora i tots els nens i nenes de l'Annexa van escoltar el so de les mosques vermelles, verdes i negres de la seva llegenda volant sobre la ciutat de Girona.  
 
“Quan els gavatxos vingueren a assetjar la ciutat de Girona, després de moltes baralles, entraren dins la ciutat escorcollant tots els temples. Entraren a Sant Feliu i robaren tot el que els vingué a la mà, profanant el cos incorrupte del màrtir Sant Narcís. El tiraren per terra i l’arrossegaren per l’església. Però mentre això feien, sortí del cos ferit del sant unes mosques que eren d’un tamany entre les de bou i les vironeres. I n’hi havia de tres colors: negres, verdes i vermelles. Aquestes mosques pessigaven els cavalls dels francesos i, a cada pessic, mataven un cavall. I això mateix feien quan pessigaven a un francès.
 
Diu que els llocs on pessigaven eren els forats del nas. Més mai no s’ha sabut quines eren les mosques que pessigaven: si les negres, les verdes o les vermelles... El lloc on n’hi havia més era als voltants del temple de Sant Feliu i el carrer que porta el nom del carrer de les Mosques. Morien tants francesos que la pesta i la fam els obligà a marxar cap a França on havien vingut. I mai més els francesos han pogut veure a sant Narcís.”

Una llegenda de mossèn Casassa il·lustrada a l'escola CEIP STA MARGARIDA de Quart:
 

 
 

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Puig Montner



Una  boira espessa acotona tota la vall de Sant Miquel. Golany sembla el Far, el mascaró de proa de la Vall de Campmajor. Els amics de Sant Miquel de Campmajor pugen a puig Montner, aquest volcà apagat que tenim al costat de Golany. Durant anys la gent d'aquesta contrada va traginar per aquests corriols de muntanya sense saber que el Montner era un volcà: l'únic volcà que té el Pla de l'Estany. No per aquest fet, però, van ser més desgraciats i menys feliços...
 
Aquest escriptor festiu s'ha apuntat a la sortida, és clar. 

 Els camins són fangosos i cal anar amb compte allà on poses el peu. Els senglars estan contents amb les nombroses basses i piscines que tenen en aquest país humit i embardissat. Diuen que a cada bassa hi ha una pedra enfonsada amb la qual s'hi refreguen els porcs a mena de massatge. Avui hem coincidit amb la colla de Sant Miquel que va a cacera cada dissabte. En Pito Cavallé era qui dirigia tota l'operació. Ells anaven cap a Guixeres mentre que nosaltres hem enfilat cap a Falgons. Arribem a Bastarra, la casa on hi va viure en Pericus, àlies "Paupadones", l'home que s'amagava a les cambres de les cases veïnes per palpar la mestressa adormida.




El lloc es feréstec i apartat. La vegetació deixa un marc per descobrir la vall, clara, i el Mont, al fons. Enfilem cap al Montner. Abans, però, esmorzem al collet de Bastarra, un indret on hi ha una petita fita que ens recorda les fronteres termals. Pel camí trobem ja algunes pedres volcàniques. Anem per bon camí. 

 

 

 
 

Des del mirador del Montner, i amb molt de compte per no estimbar-nos, observem el paisatge meravellós que se'ns obre al davant. Des del Montner és possible obirar les dues valls, la vall de Campmajor i la vall de Mieres. Entre aquestes pedres creix l'orella d'ós, una herba que serveix també per a fer ratafia. M'ho va ensenyar la Maria Coll, "la Maria dels Alls". 


 

 
En una clariana veiem el Llebrera i el Collell. Hi ha pocs indrets a la vall que es pugui veure el santuari tant bé. La serra de Ginestar, la barrera natural que, segons la llegenda, aïlla la vall de Sant Miquel del pla de Banyoles es descobreix molt nítida. A mà esquerra, Sant Julià del Mont. Vora el cingle creix una moixera de tons platejats. Caminem en un sòl volcànic.Algunes bombes volcàniques van arribar es veu fins a la Mota. Aquí he vist vàries places carboneres. En Quim de les Ermites ben segur que va carbonar en aquests paratges. Parlar d'ells és evocar els maquis, Rocacorba i el carbonar. Els plecs de Golany davallen com un llençol rebregat i verdós cap a la vall. La bardissa s'ho menja tot. Les siluetes dels excursionistes contrasten amb les de les aulines entortolligant-se cel amunt.
 

 
 
 
Pugem el puig Montner. Algú ha tingut el detall de plantar cartells de fusta pirogravats per informar als excursionistes. El país és ple de gent trempada que ens regala detalls de manera desinteressada. Dalt el Montner, en una clarianda envoltada de roures i aulines, l'Elisabet Saus ens explica alguns detalls del volcà. 
 
"L'activitat eruptiva del volcà de puig Montner es va caracteritzar per l'alternança de fases estrombolianes i hidrovolcànica. L'activitat estromboliana es caracteritza per l'explosivitat fruit de l'escampament del gas barrejat en el magma, generalment de composició bàsica."
 
Tornem, sense pressa. Arribem al collet de Portelles. Aquí no puc de deixar de pensar en les nombroses històries de bandolers que em van explicar els meus amics de noranta anys. Als lladres que esperaven agotnats el moment precís per robar els que venien de la fira de Sant Lluc d'Olot. Me n'adono que fa estona que estic caminant pels molts indrets mítics que apareixen en el llibre "Quin món tan perdut! Històries d'en Xico i d'en Tonet", el meu darrer treballa. Un llibre ple d'històries pouades en la memòria de dos amics que ja no són entre nosaltres. Baixem cap al Corral, i allà, en les runes d'aquest mas en Lluís, "pitit, pitit", "La mare que em va parets!" en Lluís Soldevila, que va néixer en aquesta casa "manyaga". Des de l'entrada de la casa descobria a les roques de Montner la figura de pedra d'una pastora, una pastora que filava amb un fus i que pasturava el seu ramat. La figura de pedra era un referent pels veïns i per la gent de la casa  per tal saber l'hora que els raigs de sol marcaven a la pedra. I al voltant d'aquesta figura de pedra s'explicà una llegenda que segurament té nombroses semblances amb la història de Roca Pastora del Mont. Ara, però, ningú no la recorda aquesta història. 

I vora el Corral trobem la font que em va referenciar en Lluís i ens enfanguem, perquè el Corralot sempre ha tingut molta aigua. Ara és ple de tubs abandonats i l'indret abandonat és força descurat. I tornem cap als cotxes tot passant per can Baldirot. I llavors veig l'avi Baldirot, el forçut herculí de Falgons capaç de recórrer grans distàncies amb grans pesos a l'esquena. I torno a casa esgotat, però content per trepitjar el paisatge d'un món perdut que estimo i que viu amb mi. No és diferent de tal com me l'havia imaginat. Aquesta excursió em corrobora com val la pena creure en aquest projecte de recuperar la memòria de la nostra gent. Avui no he parat d'escoltar el cant del tudó i la veu d'en Xico i d'en Tonet: "Dolcíssim Jesús, quim món tant perdut!" 


 
 



dimarts, 22 d’octubre de 2013

Maleïts rumors

En els pobles petits els rumors corren com la pólvora i estigmatitzen al pobre desgraciat que n'és víctima. Hom no sempre es pot defensar amb arguments assenyats i argumentar la pròpia versió dels fets. La murga, imbècil i mediocre, sempre àvida de carnassa, celebra amb un bullying col·lectiu com la guillotina del menyspreu recau sobre l'acusat. Aquí tot és vàlid per acarnissar-se contra el presumpte delinqüent. Perquè la murga no contempla la presumpció d'innocència, ni vol entendre les causes ni les raons que sovint han desfermat el desastre. No distingeix la veu de la defensa. Ella actua tal com va predir Le Bon, deixeble de Freud, sense pensar, com una massa forassenyada i descentrada.  I quan escric tot això penso en alguna víctima de la Guerra Civil i a tots aquells rumors que va portar davant les tàpies del cementiri de Girona a tants dissortats defensors de la legalitat republicana. Tots ells condemnats per aquells maleïts rumors que van fer circular alguns dels seus veïns amb total impunitat. I el més greu de tot plegat és comprovar com aquells rumors i com aquella inèpcia institucional perdura encara en els nostres dies. L'escriptor valencià Manuel Vicent ho va deixar magníficament detallat en la seva columna del País referint-se als màrtirs beatificats aquest passat cap de setmana: 

" El olor a cera e incienso perfuma los pies de escayola de los mártires beatificados; però los enterrados en los barrancos reciben el aroma de las plantas silvestres, la lavanda, el anís, el tomillo y el espliego.


diumenge, 6 d’octubre de 2013

Fira del Cop d'Ull Infantil

Ho he dit a en Joan Oliveras, que va fer l'EGB amb mi i que avui hem coincidit a la Plaça Major: quan érem petits flipàvem amb els madelmans, els landrovers dels geipermans i els skaters i no vam tenir ni la meitat de les joguines que han tingut els nostres fills. La majoria d'aquelles joguines arribaven sempre pels Reis. Rarament arribaven amb un aniversari i encara menys amb la caiguda d'una dent. Els angelets encara no s'havien convertit en Ratoncitos Perez. 

Les joguines dels nostres avis eren ben diferents de les nostres. Els sants de les capses de cerilles, les boles que es venien a Plaça, algun aro i baldufa, i poc cosa més. La resta de les seves joguines eren elements de la natura: pinyols, canyes, branques de sabuc. Elements prou útils per a fer un xiulet, una escopeta i una bona petadora. 

Els nens d'ara neden en l'abudància. I per verificar-ho només cal passejar per la Fira del Cop d'Ull Infantil. Parades amb joguines gairebé per estrenar. Joguines que han sortit d'un caprici o febrada infantil i que fan nosa a l'armari. Ho sé perquè a casa ha passat. Pares i mares, avis i àvies, adolescents amb camiseta "The faker" es passegen per la fira. 

Avui hem muntat parada a la Cop d'Ull. Ja tocava. Els meus fills estaven d'allò més il·lusionats. Per començar aquesta Fira comença amb un "tonto l'últim", és a dir, que qui matina pot muntar la parada de joguines allà on vol de la Plaça. Per això hi ha pares que a quarts de sis ja munten les parades. Qui arriba tard, li toca un racó poc concorregut. Nosaltres ens hem posat davant d'una caixa de la qual més val no fer-ne propaganda. Els meus fills estaven d'allò més il·lusionats. Jo he recordat que a prop d'on hem muntat la parada hi vivia la Neus, una dona soltera que solia venir a dinar a casa convidada i que sempre ens regalava Cavalls Forts i caramels. La Neus era una fan d'en Raphael i sempre s'emocionava quan el veia cantar. Recordo que també ens va regalar algun disc d'havaneres que a casa cantàvem com si fóssim indians. El que recordo, però, més de la Neus és que sempre em regalava segells. Molts segells eren de Mèxic, el país on el seu xicot va anar a viure exiliat després de la guerra. Ella no el va seguir, i es va quedar a Banyoles a tenir cura dels seus pares. El seu xicot va refer la seva vida a Mèxic i es casà. Ells dos no van perdre el contacte i de de tant en tant s'escrivien. Guardo els segells de la Neus com un preuat tresor i m'imagino totes les cartes d'enyorança que tots dos es van escriure. Ara encara em sembla que escolto els plors de la Neus, a la cuina de casa, evocant la seva trista història d'amor i eixuplagant-se amb la meva padrina que cuinava un olorós i deliciós rostit. 

La Plaça i voltants s'ha emplenat de parades i passavolants. Els preus  fan que sempre hi hagi algú que s'aturi a la parada i que et compri un Gormiti, una de les Bessones, o bé qualsevol giny mecànic amb piles.  A les primeres hores, una tropa de mestres amb bosses, diners en sobres de plàstic, han començat a comprar llibres i jocs eductius. Els docents aprofiten els preus regalats per renovar les joguines i llibres de les seves aules.  Llibres amb lletra de pal i lligada. Potser caldria tenir present totes aquestes mestres que feinegen en diumenge perquè estimen la seva feina.  En Josep Pinatella carrega una bossa plena de cavalls pels seus carros que fa amb les seves pròpies mans. En una parada, estic a punt de comprar un obra d'en Capote. Al final no ho faig, perquè recordo que ja el tinc en una edició de Proa. Porta per títol: "Desdejuni a can Tiffany". La Fira del Cop d'Ull em recorda que tinc aquesta lectura pendent, però em fa mandra sempre llegir tots aquells llibres que ja he vist en pel·lícula. 

 Les joguines que es venen solen estar sempre amb molt bon estat i els preus són ben econòmics. Sempre hi ha però algú capaç de regatejar-te el preu d'una figura que té un preu regalat.

 La gran quantitat d'activitats que se celebraven avui no han privat que la Fira de Cop d'Ull infantil fos tot un èxit. Podíem haver anat a Besalú, a la fira d'editorials independents, a la Fira de l'All de Cornellà del Terri o bé anar a veure el castell de Palol, a la sortida organitzada pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Avui, però, tocava plantar parada a la fira del Cop d'Ull. 

Hem tornat a casa ben refets, perquè teníem el dinar ja fet a la nevera i també perquè els dos nens havien fet forces vendes. És tot un plaer veure com els teus fills es fan amo d'una parada i com tornen canvi amb tanta desimboltura.

 La Fira, però, podria explotar-se d'allò més. Tota aquesta energia que tenen els nens i nenes per muntar una parada podria venir acompanyada d'algun acte cultural o lúdic, com un petit concert de música infantíl que amanís la vetllada. O un concurs de dibuix d'una joguina. O bé una exposició que evoqués les joguines d'abans, al Tint. Senyor regidor de cultura de Banyoles, oi que que es podria lligar algun acte cultural amb aquest esdeveniment. Ei, senyor regidor... Ei, desperti... Au va...