divendres, 22 de novembre de 2013

Briolf


Anem a Briolf amb el CECB. Molta gent. "Aquí hi ha molts professors, no caminarem gaire", sento que diu un que té mandra d'escoltar les explicacions dels guies. A Roca em crida l'atenció una bonetera propera a la casa. El boneter europeu o evònim europeu (Euonymus europaeus), és una espècie de planta en forma d'arbust o arbret caducifoli. Aquesta planta també s'anomena bonetera, o barretets de capellà, per la semblança del seu fruit amb el casquet rígid, rodó, de quatre becs cap amunt usat pels eclesiàstics i, antigament, pels estudiants i els graduats.





Ens aturem a la capella de Loreto, "que us bastí mossèn Raset" en agraïment a un miracle. Ex-vot del Collell perdut i abandonat. Qui té un record, ara, per mossèn Raset?  El camí fa pujada i seguim el rastre de sang d'un senglar. Aquí tot és feréstec, el Ser, que s'escola cap a Serinyà amb les petjades del diable. Ara fa temps un excursionista m'observà que havien de ser les "petjades del diable" i no les del "dimoni" o d'en "Banyeta". Llamp que el partís, com si tots aquests noms no fossin sinònims... Sempre m'havia imaginat l'església de Sant Esteve de Briolf enclotat, vora el Ser. No podia ser. Aquí la pedra s'aferra a la muntanya, les parets centenàries, als nummulits, a les pintures barroques i les ànimes damnades de vora l'altar abandonat. La pica s'aguanta, el cor algun dia baixarà. El cloquer abandonat i aquesta Torre que toca l'església.... Tot té un encant, decrèpit i llastimós. És una llàstima que hàgim abandonat indrets tan interessants i curiosos com aquest. Què hi diu la gent de Sant Miquel? Hi ha hagut mai cap iniciativa per a dignificar aquest indret? A Briolf la negror d'aquest antiga llar de foc, amb la seva xemeneia ennegrida, et porta al vell rector de Briolf, l'autor d'un interessant llibre de Santa Maria del Collell. Quan l'observes et sembla notar l'escalfor de la llenya que crema i mossèn Raset a prop de la campana,  escrivint uns versos sota la lluma d'una bona candela.  





dimarts, 12 de novembre de 2013

Llamp me mau!

Avui, un amic meu me n'ha dit una de molt bona, la transcric tal com me l'ha deixada anar...

"Llamp meu mau, a Camós haig d'anar a parlar de dones pageses? No ho cardarem pa bé...
 Jo de dones no hi entenc pa ni papa... No les entenc ni les he entès mai. Els homes som molt més transparents. Vull dir que amb això dels sentiments anem pel dret, i se'ns veu el plumero de seguida. Llamp me mau, jo li va passar al meu avi, al cel sia, amb una dona que el va rebre amb pijama i que la va liar grossa a la balconada de la plaça. Ell, pobre, que només repartia carbó... La fresca li havia dit que li feia mal el queixal i s'hi va posar bé perquè l'avi li mirés la boca... El meu avi va entendre una altra cosa, ell va tirar pel dret i buscava un altre llavi sense dents; i llavontes la senyora la va liar gorda... La molt puta va sortir al balcó a cridar com una boja, que aquell l'home l'havia intentat violar i que tomba i que gira.... Pobre avi... Estomacat pels feixistes, empresonat pels rojos i ara cardat per una malparida balconera. Sort de la meva àvia, un terratrèmol, la capitana de Santa Maria, la reina del safareig... Ella va posar les coses al seu lloc i va fer la vida impossible a aquella harpia fins que la va fer fora de Banyoles. Allò era un bufarut de mala llet. 
Ara tot és memòria, des-tabú familiar... 
Però que dieu, que haig de parlar de dones pageses? Aquelles dones ferrenyes que han portat el rem de la casa? No ho cardaré pa bé... 
A mi deixeu-me parlar d'en Paupadones de Falgons, aquell home que s'amagava a les corts de les masies per després pujar a les cambres a palpar les mestresses. No feia pa re. Només tocava... Però el dia que va palpar l'home d'una casa de Falgons llavontes sí que les va passar ben putes. Me l'agafen pel ganyot i me'l lliguen a la mòlta de l'era. Allà s'hi va estar un dia, per lo menos... Sense menjar ni beure. I el més emprenyat de tot plegat, però, no era la mala llet que havia tastat de l'hereu de la casa, no. Era la dona que de tant en tant se'n fotia d'ell des del badiu. Una dona amb un bon pitram. Lligat a la mòlta el pobre Paupadones va lamentar força estona la seva funesta fortuna."

dimecres, 6 de novembre de 2013

Quantes històries...

Divendres passat vaig a Vic a presentar una ponència en el marc de la trobada que cada any organitza el Grup d'Estudis Etnopoètics.  Ara que acabo de preparar el Powerpoint me n'adono (Déu del cel!) quanta feina vaig cuinar el curs 2009-2010. Quanta feina vam fer aquell curs amb les llegendes del Pla de l'Estany... I me n'adono que sense el treball en equip res hauria sigut possible. Sense la confiança d'en Jordi Colomer i sense la complicitat de la Doli Guix i la Laura Batrons res s'hauria cuinat, cap llavor hauria fructificat. Sense la Yoli del Darder, la Montse de l'Escola de Natura i en Xavi i l'Eva de la Biblioteca Comarcal res hauria estat possible. Déu del cel... Ara que em sembla no veure cap complicitat enlloc, ara que les fades se m'han convertit totes en bruixes, descobreixo de bell nou tota la feinada que vam cuinar en aquell, ja llegendari, curs. Quantes, quantes històries!










dilluns, 4 de novembre de 2013

Una de Pujals


De rondalles i cançons

tu et penses que jo no en sé...

En tinc les butxaques plenes

i un sac que te’n desfaré.
Toca’t el ral!