dissabte, 31 d’octubre de 2015

Moment glamurós

Avui he anat amb en Met Pujol a les Estunes per fer fotografies de les aloges que s'amaguen en aquelles esquerdes. Un servidor s'ha perdut per les esquerdes, però el fotògraf, sempre atent, no se n'ha perdut ni una i ha immortalitzat el pobre folklorista a l'avenc del Pobre del Flabiol en una actitud zen i de meditació transcendental. Aquest hivern, a l'expo del Monestir, veureu el resultat de tal glamurós moment.


Caure de l'escambell

La Carme Palmada, filla d'en Rossendo Palmada, el nostre gran compositor de sardanes, em confia que quan va néixer el seu germà la gent de Banyoles li recordava: "Ja ho saps que has caigut de l'escambell?".  Ella no entenia gaire res, però sempre va pensar que allò que li deien no volia pas dir que li havia tocat la grossa. I la Carme em recorda una cantarella que sempre deia quan era petita:
"Em dic Carme Palmada i Torrent, per a servir a Déu i a vostè. I goiti, aquí tinc una butxaqueta per si m'hi vol posar re...". I dit això la Carmeta ensenyava la seva butxaqueta per veure si li baixava algun cèntim. I llamp meu mau, Carmeta, gràcies per tots els xurros que ens vas regalar a la Fira de l'All de Cornellà del Terri. Heus aquí una selfie per immortalitzar aquells moments de conversa.


Els acudits de Tomàs Camós


Un pare tenia dos fills, un d'optimista i un altre de pessimista. Va arribar el Nadal i els Reis Mags van portar una bicicleta al pessimista i una tifa de cavall a l'optimista.

-Què t'han portat els Reis? -van preguntar al pessimista.
-Ai festa, una bicicleta. No sé pas què en faré... No sé pas anar-hi... I quan n'aprengui em faré mal, cauré al terra i em pelaré els genolls... Més val que la guardi al garatge i no la tregui mai...
-I a tu, què t'han portat els Reis? -van preguntar a l'optimista.
-Un cavall!
-Un cavall, ostres... I on el tens?
-Mira que n'era de ràpid, eh, tan ràpid que ja ha marxat al galop.

(Amb alguna llicència literària, l'acudit que ahir, a la sobretaula, en Tomàs, inspector jubilat d'Ensenyament, em va regalar)

Girona

Gargots de la capital al concurs de Pintura del GEIEG.

Exposició: Pere Alsius i Torrent, un farmacèutic de la Renaixença




Whitman a Banyoles

Xerrada i presentació, amb el seu traductor, Jaume C. Pons Alorda, de Fulles d’Herba de Walt Whitman. 


Acte conduït per un altre traductor, Albert Torrescasana i miracle produït per la Biblioteca de Banyoles. On és el regidor de cultura de Banyoles? Si us plau, convideu al mallorquí a una bona xefla a ca  l'Arpa, que l'al·lot s'ho mereix. I poca broma. Qui dubta encara de la necessitat d'una biblioteca com Déu mana a  Banyoles per enmarcar actes com aquest? Pocs, molt pocs vam tenir el privilegi d'assistir a una vetllada històrica al museu Darder on va quedar clara la conexió banyolina del traductor de Whitman. En Jaume és autor del llibre que recull les aventures i peripècies del rodatge d’Albert Serra de la pel·lícula Història de la meva mort amb un llibre- oh, petit miracle-. 



Com va començar Jaume Pons Alorda a interessar-se per la poesia? La confidència fou clara: El culpable de tot plegat fou Enric Casasses. I la coneixença del gran poeta americà? Fou el Canal Plus i la pel·lícula El club de los poetas muertos. "Oh, captain, my captain..." El traductor va parlar de la seva laboriosa tasca de traduir i com es va passar cinc anys treballant com un obrador traduint els versos del poeta nord-americà. I com també, després de lliurar el treball a l'editor d'Edicions 1984, trencà la maledicció dels mallorquins que no acaben mai els encàrrecs. En Jaume explanà amb tot detall el seu pla de treball. El primer pas fou el d’arreplegar totes les traduccions possibles de Fulles d’Herba (algunes eslaves, fins i tot) i descobrir les barbaritats d’algunes traducions. Traductors que literalment es salten talls sencers de l’obra de Wilt. Segons ell les millors traduccions són les italianes. Si teniu l’ocasió no us perdeu la traducció que Borges va fer del Mestre. M'ho recomana en Xevi Garcia, bibliotecari sempre amatent als actes culturals banyolins i bon lector. El traductor de Whitman va fer una comparació de la qual n’estic totalment d’acord. Les veus que apareixen a Fulles d’Herba són presents també a El Teatre d'en Sabbath de Philip Roth i em vaig fer meu també el clam del mallorquí: “Doneu-li el Nobel d’una vegada!” 


Mentre poguem llegir obres de Roth no val la pena començar cap novel·la. Llegir Roth és un dels plaers lectors més grans que ens podem permetre. Per cert, el llibre citat per en Jaume té un dels començaments més contundents que recordo: "O deixes de follar amb altres o ho deixem córrer". Tot el llibre és recomanable gràcies a la traducció de Xavier Pàmies. Ens podem preguntar per què redimonis hem tingut i tenim al nostre país traductors tan bons? La nostra llengua fosca i el nostre petit país van tenir el privilegi, si mal no recordo, de veure traduïts per primera vegada  les obres de Nietzche i de Petrarca! Poca broma, doncs, amb els traductors...  Si en Pere va tardar cinc anys en traduir l'obra del nord-americà, en Whitman va estar-hi prop de quaranta anys pel cap baix per regalar-nos una de les obres cabdals de la literatura universal. Un llibre que et fa estimar la poesia i, perquè no dir-ho, també aquesta vall de llàgrimes on bateguem cada dia. Entre tants versos memorables en Jaume, gran ràpsode, ens va recitar: “Em contradic?/ Doncs molt bé, em contradic (Jo sóc immens, continc multituds).” Magnífic Jaume Pons, immens, incomensurable, l'estimat Tago de les Amèriques. Ell, oh, avi de la barva blanca, també va pensar una dedicatòria per a nosaltres mentre escrivia la seva magna obra: "Tu, lector, bategues vida i orgull i amor ben igual que jo, // Per això teus són aquests cants."


dissabte, 24 d’octubre de 2015

Josep Ramió, en Pep Cargol

A la fira de l'all em va assabentar del decés d'en Josep Ramió, en Pep Cargol. Quan algun dia reculli la rondallística del Pla de l'Estany el seu nom figurarà com un dels informadors més importants i excepcionals de la nostra comarca. El vaig conèixer quan recollia les històries d'en Xico i d'en Tonet. Era un dels referents per a conèixer les històries dels emboscats.
Hi són i se'n van, sense dir res, sense acomiadar-se. Els perdem i amb ells se'n va tota una manera de viure i tot un munt d'històries. Per què som tan inconscients i estúpids de no saber-los escoltar prou bé? Són gent senzilla. Gent que ha entomat els cops de la vida amb valentia. Gent amb qui cal confiar, gent lleial, homes que saben valorar i que coneixen molt bé el valor de les paraules. Són alè i ànims pels qui ens entossudim a no deixar morir les històries de la nostra gent. Pep Cargol no morirà mai: "Dolcíssim Jesús, Quin món tan perdut!"


diumenge, 18 d’octubre de 2015

Carta a Caterina (1r premi prosa del I Concurs Literari dels Amics de la Puda de Banyoles)



C A R T A      A     C A T E R I N A

                                                                                   
Banyolas, a trenta de juliol de l’any 1926


Admirada i considerada mestra senyora Caterina:


M’honra la meva estimació a vos, apreciada mentora, per compartir unes ratlles, amb seny, que surten de la meva ploma i que són sinceres d’allà on surten els nostres sentiments.

Desitjo que gaudeixi de salut bona, i que per la gràcia de Déu tingui bons ànims i amor considerat cap a la seva persona, i que la Benaurança l’il·lumini amb una bona i llarga vida.

He llegit la seva darrera novel·la “Un Film“, i encara que tingui setze anys tinc la gosadia – i  amb immodèstia li dic-  que em sembla una novel·la molt irreal i inversemblant, amb ficció engrandida, sense consonància amb la vida quotidiana. Potser el meu món és molt còmode i llunyà i no proper a les revenges del protagonista, dolgut per haver estat abandonat en un hospici, amb ganes de fer la seva justícia a mida dels seus anhels, i  rodejat de malastrugança.

El meu estimat pare opina que la seva novel·la no tindrà cap mena de providència, ja que és anacrònica i està escrita per una dona. Em dol que pensi que les dones tenim una minsa intel·ligència per escriure i amb poca adequació a les Lletres.

Estimada Caterina, jo no penso el mateix. Vostè està destinada al talent literari.  M’alegro que hagi estat una de les meves professores a casa. Fa uns sis anys que la nostra cultura catalana i els nostres artistes i cultes modernistes estan menystinguts i apartats injustament de les reunions. Crec que és important que no defalleixi el nostre sentiment català i que la nostra literatura miri amb fermesa cap al futur del nostre poble. Ja tindrem ocasió de parlar-ne, les dues soles i lluny dels homes que imposen el seu parer,  prenent una xocolata amb la nova vaixella que hem comprat, d’Itàlia.

Li vull explicar com em sento darrerament i lo molt de trasbalsada que està la meva sensibilitat. Aquests dies  tinc el  cor en un puny:

El meu cos va tremolar de tristesa quan vaig saber la tràgica i recent desaparició del senyor Antòniu, que ha estat cruspit pel ferro i el so que esgarrifa del tramvia.  Quina mort més horrorosa. Encara recordo la seva visita, curta,  a casa nostra. Jo era petita,  però m’ha deixat petja per tota la vida en el meu ànim: quan va sortir del despatx del pare, amb els ulls tèrbols del fum dels habanos, es va acostar a mi. Jo estava jugant amb la nina de porcellana que la meva mainadera es cuidava de vestir amb unes blondes i puntes de cotó fetes a mà. La Lola no només era la modista de la meva inseparable nina, sinó que era com la mare d’una filla que mai ha tingut.  Amb tots els respectes a la meva honrada família, la meva mamà no ha pogut estar mai per mi, per la seva salut delicada i feble que sempre la persegueix com una ombra fúnebre.
El senyor Antòniu, deia, va posar la seva mà grossa i ferma sobre el meu caparronet, i va dir-me:  sigues bona infanta, filla , perquè  s’ho mereixen els pares vostres, puix que la família ho vol aixíns” . Anys més tard vaig entendre les seves paraules, car mon pare està molt preocupat perquè el seu llinatge perd el cognom amb la única filla que té.  M’ho recorda cada dia, i me’n sento culpable. Les defuncions dels meus germans barons, per unes febres inesperades,  l’han enfonsat a una malenconia forta. El metge de la família ja ens ha anunciat que , si no s’anima, la mort se l’endurà , de  trist.

Del senyor Antòniu m’emporto la seva templança i saviesa, i el seu sofert esperit de paciència per les crítiques que ha rebut al llarg de la seva vida.  D’ell jo encara  guardo els saquets de sorra que ens va regalar.

Quan es reunia amb homes distingits de la burgesia catalana, els feia una explicació dels contrapesos i dels elements de resistència dels seus càlculs arquitectònics. Molts anys abans, ja va fer una maqueta amb cordills de ràfia i nombrosos sacs plens de sorra del poble de Sarrià, que per cert ja sabeu que està  recent annexat a la ciutat de Barcelona. La maqueta no la movia del seu taller , i potser tindrem la gran ventura de què sigui exposada a l’Exposició Universal d’aquí tres anys.

L’any que vaig venir al món, el 1910,  el senyor Antòniu va passar un estiu llarg i tranquil al poblet on sóc ara. Va coincidir amb l’Il·lustre veterinari Francesch Darder, de qui vaig rebre ensenyances en la meva educació a casa -que és casa vostra també- alliçonant-me sobre Ciència Natural  i de la classificació d’espècies. El primer cop que vaig visitar la seva botiga a la Plaça Reial,  vaig plorar de por en veure aquelles bèsties que em miraven ferotges i amb l’olor d’animals dissecats. Aquella pudor peculiar, com la que estic enflairant en aquests moments, són molt imborrables i no es poden treure del nas així com així.

El senyor Darder va invitar moltes personalitats a Banyolas, totes gent de bé i de posició benestant, i el meu pare va correspondre-li. Va acudir-hi amb la seva ajudant. Ja sap vostè que la bellesa i candidesa de la secretària aviat va captivar l’atenció del meu benaurat pare, que tantes preocupacions tenia amb els obrers de la fàbrica tèxtil.  

La meva mamà, segons m’explica la Lola, aquells dies estava acompanyada de llevadores, esperant que jo sortís del seu ventre. El metge de la família es va portar molt bé amb la mare. Va disculpar-se als presents a  una reunió de la  Societat Medicofarmacèutica dels Sants Cosme i Damià , de la que n’és actualment president, per venir a la nostra llar i ajudar-me a veure la llum de la vida. Parlo del pediatra banyolí Frederic Corominas, que està feliçment casat amb la formosa senyora Mercè Sostras Ametller. Tinc bona constància que el meu pare li feia la cort abans de casar-se amb la mare. El senyor Corominas també estava a la Festa del Peix d’aquest poble l’any 10. Va ser tot un event. Es veu que varen deixar anar nombrosos peixets a l’aigua dolça i tèrbola del llac.

El senyor Darder feia servir sorra per assecar les seves bestioles salvatges i fer-ne obres d’art per exposar-les. Amb el mateix tipus de sorra,  aquell any del 10 el senyor Antòniu va omplir uns saquets fets amb trossos de roba gruixuda de la fàbrica de Las Sacas,  on precisament fan sacs que serveixen  per transportar tota mena de mercaderies arreu on els comerciants fan negocis. Amb els saquets demostrava a tothom que el sostre del seu  Temple  no cauria mai. El mateix any que vaig néixer, el senyor Antòniu fa exposar a París la seva una maqueta del “Naixement”, amb exitosa acceptació. L’any següent va projectar la façana de la Passió.

Aquests saquets els va regalar a mon pare, estant allotjats a ca la Flora, abans de tornar-se’n a Barcelona per continuar amb la seva feina. A la fonda encara hi ha les mateixes cadires i taules rodones de marbre, on ens serveixen llimonada. Aquí els homes beuen aiguardent i vi , que la flaire se sent venint de la plaça del poble. Hi ha una altra plaça on s’hi reuneixen unes  dones filadores que carden la llana del bestiar, amb unes rodes de fusta que grinyolen. No ho havia vist mai abans.

Setze anys més tard sóc la més emocionada quan penso que aquestes estimades personalitats varen coincidir a aquest poble d’aires ennegrits pel carbó i on cases no tenen ni aigua corrent ni llum de l’electricitat. Molts van vestits com el poble de la Barceloneta, amb robes negres i espardenyes de betes. Els nens no van amb sabates, i van bruts i ple de polls,  i sempre fan vida amb els grans. Les nenes juguen soles com jo ho havia fet , al costat d’una dona com la Lola. Em sorprèn la pell torrada pel sol i només els de fora lluïm la pell blanca i neta de les classes que no ens falta de res.  

Aquest estiu hi ha un mosso que em ronda. Es molt guapet, i em ve a veure cada dia a la plaça de la Font de la Puda. La senyora Paquita, que acull els malalts del Balneari, el  foragita amb mala baba, dient que només hi poden estar els visitants, i aquest noi no té permís per barrejar-s’hi.  Nosaltres ens amaguem darrera la bugaderia, on només ens veuen les dones que renten les tovalloles. En Martí em regala paraules belles i tendres i, tal volta com un trobador, em canta cançons del seu poble que per mi són molt estranyes.  Aquest vailet fa cinc anys que va ajudar als treballadors en les obres del nou edifici de banys. Se sent orgullós i cofoi, i em diu “ amb aquestes dues mans i la meva suor i esforç, jo he fet aquest Balneari per tu, princesa”. El seu pare sempre porta una làmpada de petroli  i arregla els tubs de plom per on passen les aigües. Suposo que té el mateix ofici que els  “lamparerus” de la meva  Barcelona.

Aquest senyoret Martí és bufó i fa goig , i com diuen a aquest poble “fa patxoca “, però  sé que mai serà del gust dels meus estimats pares,  que em volen casar amb l’hereu de la família Monsolís. Arriben a Banyolas la setmana vinent. Cada any vénen al Balneari per fer inhalacions de vapor d’aigua sulfurosa per netejar els pulmons i respirar millor. La senyora de Monsolís té problemes  a la part més amagada de les dones. Les males veus parlen d’un afer amb el majordorm i d’aquí li venen les picors, que s’han convertit en un secret de confessionari.

Per sort i gràcies a Déu Nostre Senyor, la meva pell i el meu pit  i les meves parts més reservades a qui sigui el meu espòs estan lliures de qualsevol malaltia, i que aixins sigui per molts anys.

A les tres de la tarda, hora de les nones, bec un got d’aigua pudent i sense cap gust de la Font, que diuen que va bé per netejar i per fer purga. Es cert que fa dies que la meva sang sembla més lleugera i líquida, i no tinc aquests dolors de panxa que tenim les futures mamàs. No vull semblar desconsiderada, estimada Caterina, però li dic que d’ençà que bec aquestes aigües vaig més sovint a visitar les latrines, que en aquest balneari estan sempre molt netes.

L’aconsello que , si té l’ocasió i oportunitat, vingui de visita per tenir cures de salut i de repòs amb les aigües sulfuroses de la Font de la Puda ( per cert, el nom ja pot deduir una il·lustra dominadora de les Lletres Catalanes com vostè que prové de la forta olor d’ ous passats que emet aquesta aigua medicinal )

A les cinc de la tarda tornem a la fonda, per fer-hi nit, ja que el Balneari no té cap servei d’habitacions pels hostes. No anem amb tartana, i tenim la sort que ens condueix el nostre xofer Tomàs, amb un flamant vehicle H6 de la casa d’automòbils HISPANO SUIZA.  Té la numeració de  placa B-6436. Curiosament aquest model va néixer més o menys com jo. El meu estimat pare és client i accionista de la fàbrica, al poble de la Sagrera.  Ell mateix va dissenyar la cigonya com a símbol d’identitat de la marca,  i  durant el trajecte  sempre parla del motor i de les seves qualitats  i del  “batec meravellós que fa.” Jo penso que no deixa de ser una andròmina que espanta els ocellets del bosc de la Puda i els cavalls i ases que traginen carros . Aquest paratge és molt calmat i apartat de les trifulgues quotidianes., i estem apartats del poble. La casa més a prop fa cantonada a la curva  del camí. Li diuen Can Fontpudosa, i aquí hi havia les primeres banyeres d’una “casa de baños”, abans de construir-se el primer balneari antic.

A partir de les cinc de la tarda deixen que els del poble vagin a la font.  Quan hi som nosaltres els pobres tenen l’accés prohibit, ja que no hi deixen dinerets i no tenen la categoria per estar-s’hi. Els pagesos es guareixen les ferides del camp i es mullen la pell amb l’aigua sulfurosa per les crivelles i les nafres que els surten quan llauren.  També venen d’altres menestrals, com els cistellers que van amb les mans plenes de punxades del vímet.  Sembla ser que antuvi abans d’haver-hi la font hi havia una bassa on el bestiar també es curava dels cops de l’aram i de les pedres dels camps.

Tot això ho conec perquè m’ho explica el meu admirador i udolador Martí, a qui li brillen els ullets quan em parla del seu poble. Es ben curiós que, quan festegem, no gosa mirar-me molta estona seguida. Em diu que  la meva carona i la meva mirada franca el posen nerviós.

De la resta, estimada Caterina, no puc dir  res que vos no sapigueu.  Aquí també es fan les fontades passant la tarda al voltant de la font, bevent aigua, berenant i xupant caramels rodons anisats.  Els “nissos”  de Banyolas són més grossos i durs que els de Barcelona. Els que va a buscar la Lola a la ciutat són més petits. Els fa el pastisser garrepa del poble de les Corts, a qui li diuen “el poc i bo”, ja que les seves porcions són minses, quasi ridícules,  i molt refinades al gust del pal·ladar.

A Banyolas , i per clients que ens ho podem permetre com nosaltres, tenen un dolç meravellós que es diu flaona. Es com un pastisset , i està farcit de massapà. A Figueres hi posen crema.  A la secretària del meu pare, però, li agrada un altre dolç que és un coca flonja glassejada de sucre que es diu “cansalada”. Se les menja de dues en dues. La veritat és que la Lola fa les rosquilles d’anís molt gustoses, i el seu glaçat és més gruixut i més consistent. Aquí potser no tenen la matèria primera tan bona com la que tenim a Barcelona.

Demà la Lola i jo farem una excursió des del Balneari fins al paratge dels Desmais. Han fet un passeig molt bonic de plataners expressament pensat perquè podem tenir contacte amb la natura i respirar aire net.  M’han dit que hi ha un pintor de només 7 anys que fa quadres del llac, i promet molt.  A veure si demà me’l trobo. Mai l’he vist per la Fontpudosa, i segurament el meu pare ja parlarà amb el seu perquè ens faci un quadre. Em perdonarà, Caterina,  però ara mateix no recordo el seu nom. No sé si es  diu  Joan De Palacio ;  no n’estic segura.

Benvolguda , no li sostrec més temps i abusant de la seva confiança li agraeixo haver estat  mereixedora de la seva atenció. Li desitjo molta ventura en la seva tasca literària, menystinguda injustament per la dolenteria dels homes i dels seus àmbits masculins.

Li demanaré permís a mon pare perquè l’inviti a una de les festes al nostre palauet del Tibidabo. Els criats estaran a l’alçada de preparar una menja adequada a la seva persona. A aquest poble, i no ho comprenc gens ni mica , esmorzen  arengades amb pa sec que estoven amb tomàquets massa madurs i oli. Per dinar incomprensiblement mengen bacallà salat. Els costums de les classes inferiors no els arribaré a entendre mai i estic orgullosa d’haver crescut en una saga distingida.

També m’agradaria que ens acompanyeu a veure l’obra La llegenda de la ciutat invisible de Kitej , que s’ha estrenat el gener d’aquesta anyada. Vos sabeu que sempre hi teniu un seient lliure al palco privat  número 17 del Gran Liceu. El va comprar l’avi abans del seu traspàs (que al cel sia).  Aquesta obra és com el Parsifal de Rússia, i es representa a Barcelona per primer cop fora d’aquest país. Serà un honor i un orgull comptar amb la seva presència.

Sense res més a dir, em despedeixo de vostè amb una sincera abraçada i de la seva esmerçada alumna  rebi els meus millors desitjos de Pau i  Fortuna per a vos i la seva família.


Amb afecte,


Maria Cinta Mascaró i Gusiñé.

 ..............................................................................................
L'autor: Antoni Jaén 


Banyolí d'avis catalans i d'avis andalusos. Va escriure el relat premiat perquè estima la Font Pudosa i totes les persones que l'han ajudat a tenir sensibilitat cultural. Ha escrit en diversos concursos com el de l'Alzina Reclamadora i ha obtingut diversos premis.
............................................................................ 






           

“Exploradors” (1r. premi de Poesia del I Concurs Literari dels Amics de la Puda).



EXPLORADORS

Cobert d’esbarzers, a voltes florits,
farcit de vegetació salvatge,
esventrat, descofat,
amb cortines de bardisses
que pengen dels sostres oberts,
dorm l’edifici antic.

L’explorador ha de recórrer
vells caminets, salvar plantes de ribera
dins d’un silenci verd, fora del temps,
fins arribar a l’àgora i la font.

Quina civilització bastí la baluerna?
Per quina ignota funció s’edificà?
Quins ritus hi tingueren lloc?
Quan s’abandonà a la predació de la natura?

Com a les piràmides asteques o a Tebes
queda una lleu vibració humana,
una pàl·lida insinuació vital;
però l’esperit que l’animà un dia
s’ha diluït en la verdor trista del plàtans.

L’explorador farà camí tot sol:
un poble de pagesos obtusos
s’hi ha girat d’esquenes.
I haurà de traçar de nou
el nom que ja no apareix al mapa.



......................................
L'autor: Jordi Farrés i Nierga



Banyolí establert a l’Alt Empordà.  Jordi Farrés és professor de Secundària, llicenciat en Filologia Catalana. Fidel a les lletres i a la seva terra, Jordi Farrés ha concorregut al concurs dels Amics de la Puda i ha escrit un preciós poema des de la distància de qui viu envoltat de marjals i aiguamoixos. La literatura és una de les seves passions.




......................................

“Jo no hi crec... Però haver-hi, n’hi han! El contrast d’un indret” (2n premi Relats del I Concurs Literari dels Amics de la Puda)



Jo no hi crec... però haver-hi, n'hi han!
El contrast d'un indret

Una companya de fatigues literàries ha insistit, perquè em presenti en el concurs de relats que organitzen els Amics de la Font Pudosa de Banyoles. M 'ha dit que amb les meves qualitats fantasioses puc travar un conte sobre l'antic balneari i el seu entorn. Sovint vaig a fer voltes al voltant de l'estany i alguna vegada he allargat la passejada fins la font, però aquell edifici arruïnat no m'ha  merescut mai l'atenció fins que la incipient escriptora me n’ha explicat una bona història i aquest fet ha despertat la meva curiositat.
Al ser d'un poble mariner dels contraforts de l'Albera quan era petit a l'escola cada any ens portaven a fer excursions a l'interior, així coneixíem els cims plens de boscos exuberants que encara conservaven a les crestes petites taques de neu i que eren  ben diferents als nostres puigs assecats per la tramuntana i gairebé pelats que només tenen  matolls i quatre pins penjats de les roques fregadisses al mar.
Un any tocava volcans a la Garrotxa, un altre l'exuberància de l'aigua a Sant Hilari i  un altre la immensitat del mar reduïda al mirall blau de l'estany de Banyoles.
Un dia, a la primavera, dos autos de línia després d'acabar el recorregut diari aparcaven davant del col·legi. Nosaltres, carregats d’il·lusió anàvem vestits de vint-i-un botons, podríem dir que lluíem l'uniforme de gala  com el dia de la visita del senyor Bisbe a l'escola: La bata de ratlles blaves, neta i planxada. La clenxa recta i polida, que evidenciava l'habilitat de cadascuna de les mares. Mitjons estrenats i sabates enllustrades. Un bon repàs d'ungles i una cura amb mercromina de les nafres genolleres que delataven la nostra capacitat de fer-nos mal sense vessar ni una sola llàgrima. Un parell d'entrepans a la bossa i dues taronges -això no mancava mai- i un duro a la butxaca de l'interior –perquè no es perdés- que la padrina ens donava amb un encàrrec molt precís.
Contens i joiosos, mentre un mestre sostenia la bandera de l'aguilot, executàvem les ordres del senyor director: ens posàvem en files, ens alineàvem i cantàvem –és un dir- el Cara al sol, escoltàvem la renyina del mestre per la manca d'atenció,  trencaven la formació  i ens enfilàvem cap a dalt del primer auto de línia.
            El  segon autobús acollia les nenes, les quals abans de pujar-hi també cantaven una cançó, que no recordo, però que exaltava els valors de l'època i lloava la verge salvadora de les virtuts femenines.
            Recordo el recorregut perquè les carreteres, estretes i amb moltes corbes, eren molt diferents a les d'ara. En tant en tant l'autobús es parava per deixar passar un camió o un carro gran carregat fins a dalt.  El xofer, que encara tenia l'alè de les tres o quatre barreges que de bon matí s'havia engolit  per espasar el fred i la son,  preferia aturar-se abans de patir un contratemps, tot dient que ho feia sota la responsabilitat de dur nens com a viatgers. A l'excursió ens hi acompanyava el senyor rector del poble que posteriorment ens diria la missa i la seva majordona bastant més jove que ell. Sembla ser que aquesta dona era nascuda a Banyoles i aprofitava per anar a veure la família amb el mossèn.
El recorregut passava  per  Peralada, Figueres i Besalú on paràvem per cruspir-nos l'entrepà d'esmorzar, estirar les cames i fer la pixadeta – els més atrevits del pont estant- tot seguit sense aturar-nos en lloc més arribàvem a l'estany a prop de les dotze perquè  el xofer  amb la carretera més ampla i amb els efectes de les barreges ja dissipats, premia més l'accelerador i recuperava el temps perdut. Paràvem a l'esplanada de l'església romànica de Porqueres per fer la missa amb cantarelles, això si:  els nens a la dreta i les nenes a l'esquerra. El virolai era l'única concessió a la nostra llengua en tota la cerimònia.
Després tocava jugar pels volts de l'estany. Les noies per una banda i els nois per una altra. El director - dels nens- amb un xiulet penjant del coll  i la directora – de les nenes-  anant d'un costat a l'altre vigilaven conjuntament, com també ho feien a l'hora del pati, que no ens barregéssim ni féssim cap malifeta.  Caçàvem – és un dir- crancs i triops , i acabàvem tirant pedres,  d'amagat, als pobres ànecs i aneguets que queien en la trampa de les molles de pa i ens acolloníem davant la mala llet dels cignes que plantaven cara i picotejaven si els enganyaves. Els de més punteria llançaven les pedres als corbs marins que estassats amb les ales obertes s'assecaven al sol i  oferint un blanc temptador.
Els que no veiem fins l'hora de marxar cap a casa, eren al mossèn i la majordona que se'n anaven tot contents, parlant amb veu baixa, en direcció al centre de la ciutat.
Tocada l'una al campanar de Porqueres,  amb les bates tacades de clorofil·la i fang,  enfilàvem a peu per sota dels plataners que començaven a fullejar  cap a la font.
No he entès mai per quines  malèvoles raons el lloc escollit per cruspir-nos l'entrepà de mig dia havia de ser la font Pudosa. Mira que n'hi ha de  fonts d'aigua bona i fresca, i racons idíl·lics amb flairances d'herbes i plantes exquisides, però havíem de menjar al costat d'un brollador que rajava aigua amb pudor a ous podrits.
L'efluvi fètid mesclat amb l'olor de l'entrepà de truita – clàssic de les meves excursions, juntament amb la carn arrebossada - em van fer  odiar aquesta varietat panarra fins que vaig a anar a fer la mili i encara vaig menjar coses pitjors. A més a més els mestres no paraven de dir-nos que beguéssim d'aquell líquid pestilent, que era molt bo i que ens faria créixer guapos i valents, però mentrestant ells bevien vi d'una bota i anaven a dinar per torns a una fonda del poble.
Només de pensar-hi: l'entrepà de truita amb el tomàquet mig fermentat, l'olor d'ous podrits i l'aigua beguda tapant-me els forats del nas, em fan venir basques. Possiblement el record de tot plegat sigui el motiu pel qual el meu interès pel racó i l'edifici del balneari de la Puda ha estat nul fins ara.
Les mares o la majoria, al menys, tenien per costum posar  una ampolla –a mi em tocava una d'anís del Mono-  a la bossa, perquè l'omplíssim amb l'aigua miraculosa que segons la meva mare curava la pell, netejava els pulmons i rentava les tripes. D'això  en puc donar fe, perquè a mi m'inflava la panxa com un globus i l'endemà em feia anar amb corredisses com si hagués menjat deu quilos de prunes verdes.
A mitja tarda,  en fila, un rere l'altre,  ens portaven al Museu Darder  a veure El Negre de Banyoles. Bocabadats davant del bosquimà quedàvem desconcertats, perquè els negres que havíem vist abans o eren grans i forts o eren els pares disfressats de reis d'orient.
Recordo que el que més em va sorprendre va ser la llança del Negre. Era una llança de veritat, de les que maten lleons i tigres, no com les meves que eren de canya per matar serps, gripaus i granotes a les basses de la riera de La Valleta.
Vaig arribar a somniar com n'era de coratjós aquell negre de pell de cuiro que s'atrevia amb els animals de la selva que estaven dissecats al seu voltant. Per mi, ell els havia matat a tots amb la seva arma. Em va saber greu quan se'l van endur. L'he trobat de manca. L'admirava. Era dels meus, petit i valent. A mi em despertava somnis d'aventura. Més endavant vindrien les lectures, el cinema i els viatges, però cap emoció ha pogut substituir l'admiració sentida davant d'un autèntic caçador de lleons. Encara avui en dia em sembla més honest enfrontar-se al rei de la selva amb un tros de pal punxegut que amb un rifle com fa algun rei d'altra mena.
Més tard tocava complir la comanda de la padrina. Trèiem el duro de la bossa i acompanyats d'una mestra, nens i nenes plegats – al.leluia!-  anàvem fins una pastisseria de la plaça porxada a comprar la cansalada i les tortades  de l'encàrrec. Només entrar a la pastisseria t'envoltaven unes flaires que no podré oblidar mai:  a matafaluga, a crema cremada, a sucre pols, l'olor a torradet dels xuixos  ben empolsats de sucre, i els anissos. El contrasentit arribava tot seguit: la botiga plena a vessar de dolços amb exquisida olor i jo amb l'estómac regirat per l'aigua pudenta de la font. Amb el temps he pensat que els mestres encertaven amb l'estratègia de fer-nos menjar i beure quantitats ingents  d'aigua abans d 'anar a comprar, perquè, de ben segur, la padrina  no hagués tastat cap d'aquelles meravelles.
La tornada a casa era un oasi de calma dins l'autobús. Cansats, esmicolats pels tips de córrer, i farts de líquid pudent, la calma només es trencava quan a algú se li escapava un pet que s'identificava pel soroll, perquè ja estàvem acostumats al sulfurós tuf de la font i tots començàvem a riure menys el pobre productor de  la ventositat que, vermell com un pebrot per la vergonya, s'amagava al seient. Això, si tot remenant no s'obria una ampolla i l'aigua vessada pel terra deixava a anar la flaire que arribava acompanyada dels renecs del xofer emprenyat com una mona i els consegüents sermons del senyor mestre i del mossèn que tornava especialment animat mentre la majordona dormia plàcidament al seient del costat.
Superats els prejudicis infantils envers l'espai de la Font Pudosa considero l'entorn de l'estany com una meravella a preservar. De ben segur caldran molts d'esforços per conservar aquests  indrets posseïdors d'una màgia ja apreciada pels pobladors mil·lenaris i que a dia d'avui en dia estan en perill de caure sota la ferotge  amenaça de l'especulació i la deixadesa.
Portat  per la tafaneria induïa per la meva amiga m'he endinsat dins la història del balneari i el seu l'entorn. Haig de dir que dia que passa estic més convençut que els estanyencs no el deixaran perdre de cap manera. Per la meva part, oblidades les fòbies  pudentes, encara que només sigui amb paraules escrites poden comptar amb mi.
D'altra banda, amb l'edat i l'experiència he après moltes coses i entre elles la de ser escèptic quan em parlen d'esperits i fantasmes.
L'escriptora em va parlar del fet que en una visita que va fer a les ruïnes de l'antic lloc de repòs se li havia aparegut el fantasma d'una dona morta en tràgiques circumstàncies. L'ànima de la cambra 22 li demanava que investigués les causes de la seva mort. No m'ha explicat mai si va començar a fer indagacions. La seva vocació detectivesca no sé si arriba tant lluny com la literària.
Degut a la meva malfiança he volgut contrastar informacions. He parlat amb gent gran i més jove. Persones que han conegut el balneari obert i ara que està en ruïnes. Algunes m'han explicat amb molta discreció, sempre amb el temor que les prenguin per boges, que també han tingut experiències amb éssers inanimats que habiten l'edifici i surten a les nits. Algunes anècdotes m'han semblat còmiques i productes de la fantasia. No obstant, en moltes d'elles hi ha un obscur rerefons. Hi ha històries que són ben clares que són només  histories, però hi han fets en els quals s'ha forçat la memòria, perquè quedessin esborrats i diluïts aigua avall. Els estanyencs en això de deixar córrer l'aigua n'han sabut tota la vida, i com tothom sap d'aigües n'hi ha de netes però també de brutes. Fins i tot he mirat de lligar-ho amb antigues llegendes de goges i per causa de la meva ignorància no he pogut anar més lluny.
Des d'aquest tros de paper em permeto demanar als Amics que s'han fixat com objectiu conservar els valors de la Font Pudosa i el balneari,  que no deixin que ningú molesti els esperits i fantasmes que la fan en aquells racons, perquè  encara que jo no hi crec... ser-hi i són! 
..............................................................................................................................
L'autor: Cinto Palou 





















En Cinto actualment és alumne de l'Aula d'Escriptura de l'Escola Municipal d'Humanitats de Girona, que està a la Mercè. Està cursant el tercer mòdul. El seu somni és escriure un conte per a la seva néta i convertir-se així en el seu heroi.

........................................................................................................................................... 


“La Puda (Font de Records)" (2n premi Poesia del I Concurs Literari dels Amics de la Puda)



 LA PUDA  (Font de records)


El doll pròdig de l’aigua, dolçament,
acarona el silenci de l’arbreda 
amb un murmuri fresc i transparent.
És un broll de trinats la pollancreda.

Sobre el verd de les molses i de l’heura,
el ressol fa maragdes de rosada.
Una noia formosa es para a beure
i a l’aigua hi brolla l’ombra d’una fada.

Juga a vaixells al rierol l’infant.
Cremen el temps tres avis tot fumant
mentre una parella ardent es petoneja.

En omplir, encorbats, els seus  bidons,
l’aigua els porta remors de vells petons
i els ulls brillen d’escàndol i d’enveja.





.............................................
L'autor: Lluís Casamitjana.

Mestre jubilat, escriptor i poeta. És autor de diversos llibres i d’un interessant diccionari que recull el vocabulari eròtic de la Garrotxa. Per a fer-ho va haver de convidar a moltes de les persones que entrevistava a diversos  “carajillos”. 

.........................................................................................................

"Olor de sofre" (3r premi Relats del I Concurs Literari dels Amics de la Puda de Banyoles )



Olor de sofre       





Després de molt temps de quietud i soledat, agosarada, trenco el silenci que m’envolta, amb unes paraules que brollen esvalotades. Parlo, sabent per endavant, que mai ningú podrà escoltar aquest mots, que regalimen el rancor que vaig forjar durant anys, i que em varen portar a esmerçar temps i esforços per aconseguir un desig que mai veuria  acomplert. 
Parlo sense por, amb el meu alè encara pudent de sofre, perquè mai ningú ha gosat enraonar malament dels difunts.
I ara, que descanso intranquil·la, entre mig de la negror que omple aquest petit receptacle, que acull el meu cos inert, recordo insistentment la darrera imatge que vaig poder observar, i em va trasbalsar sobtadament, un rostre molt familiar, difuminat pel tel d’aigua que cobria el meus ulls, mentre jo intentava deslliurar-me d’unes mans fortes i feixugues que m’empresonaven, i que no em permetien sortir a la superfície, per prendre de nou l’aire, que em mancava per respirar. Era un semblant burlesc i despietat, que m’observava quiet i mut a fregar la banyera, on un conegut m’obligava a la força, a restar immersa dins aquell cossi, malgrat els meus esforços i  el meu esverament, per aferrar-me a la vida, que s’esmunyia per segons, mentre m’empassava a glopades, l’aigua pudenta d’aquell balneari, on havia arribat feia un parell de setmanes, acompanyant el meu germà, que seguia les recomanacions del nostre metge, per trobar un recés tranquil on apartar-se del brogit de la ciutat, i allunyar-se dels maldecaps de la feina, amb l’esperança que en aquell establiment termal, prop de les aigües de l’estany de Banyoles, aconseguiria descansar, cercar un remei per alleugerir les molèsties que darrerament notava, i refer-se ben aviat.
Aquell home jove, d’espatlles amples, alt i cepat, de veu forta, enèrgica i decidida, un xic fatxenda i que fregava la insolència, feia unes quantes setmanes que havia perdut la brillantor dels ulls, el seu cos emmagria i es debilitava. Estava amoïnat, perquè persistia el mal estar i les punxades punyents de dolor a l’estomac, que havien aparegut de sobte, sense cap motiu aparent. L’encaparrava la diarrea que l’importunava diverses vegades cada dia. S’enfadava durant els àpats, quan no aconseguia empassar-se el menjar que li servien, perquè tot el fastiguejava, i cap plat li era de bon pair. Fins i tot les olors que arribaven de la cuina l’embafaven i el marejaven.
El seu caràcter, per un general afable, darrerament havia canviat, era agre i eixut, de mal tractar. M’adonava que tot l’empipava, que estava decaigut, i jo el cuidava tant com podia, intentava mimar-lo. El complimentava perquè era la meva única família. Des de la mort dels pares, vivíem nosaltres dos sols, dues persones solteres sense cap altre parent, però que reemplaçàvem amb els amics i coneguts, que tot sovint ens venien a visitar a casa, i amb la mútua companyia que ens dispensàvem.
Ell era el germà gran, el que sobresortia en molts aspectes de la vida, el que a tothora protegia i vigilava a la  noia de casa, el que vetllava pel meu benestar, i el que em robava l’oportunitat de prendre qualsevol decisió, com si encara fos una nena. Jo restava sempre a la seva l’ombra, sense cap protagonisme, vivia supeditada a les seves determinacions, perquè així ens havien educat els pares, i així ho havien deixat establert en el testament. Ell era l’hereu, al qui li havien llegat tots els bens, i al qui li havien inculcat l’obligació de cuidar-se de la germana, i el dia que ell faltes, Déu nos en guar que trigués molt anys a succeir, que jo fos l’hereva de la fortuna que ens havien procurat els nostres progenitors.
Sense ganes, vivia a l’obaga d’aquella personalitat que m’eclipsava. Els meus dies eren tristos i, aclaparadores les setmanes, mentre els mesos s’esllanguien a corre-cuita i es fonien els anys de joventut. No recordo el moment, que vaig començar a dissimular aquells gelós que sentia pel meu germà,  a poc a poc s’havia convertit en un sentiment enquistat i endèmic, que creixia sense control, un neguit aspre que sempre intentava amagar, o millor dit, que em veia obligada a amagar, perquè en els moments, que m’envalentia per abordar el tema, em feien creure que es tractaven de manies infundades i falses suposicions, fruit de la meva imaginació fantasiosa  propensa a l’exageració.
Eren certes aquestes respostes que escoltava, perquè ell era afable i educat, es mostrava amable, però manipulador, es presentava atent però traïdorament autoritari per absorbir-me qualsevol aparença de llibertat, i jo tiranitzada per aquell que manava la meva vida, intentava desfer-me’n. D’amagat buscava entreteniments per omplir el temps, a poc a poc em convertia en una dona capriciosa i egoista. Havia après a tractar-lo amb correcció, esser mimosa per així aconseguir el meus propòsits o els meus desitjos, i obtenir els diners per comprar un grapats d’extravagàncies completament inútils, que em servien per omplir els buits de la meva existència avorrida.
Vaig suplir aquelles banalitats, el dia que es va començar a trobar malament, i em vaig dedicar a cuidar-lo. La meva prioritat, era alleugerir el seu malestar amb petits detalls de fàcil acomplir, repòs, uns àpats molt cuidats, i una tisana el vespre que l’ajudava a agafar el son i descansar. Al cap tard, mentre vigilava que s’acabés aquella infusió que jo amorosament li preparava, mirava per darrera els vidres de l’obertura de la seva cambra, i observava com florien ufanoses aquell parell d’hortènsies, que havia comprar la tarda abans, que ell comences a notar els primers símptomes d’aquella malaltia desconeguda. Em feia certa basarda descobrir la bellesa exagerada d’aquelles plantes, que es contraposaven amb el marciment d’una persona, que  suposadament estimava i respectava, perquè sabia que el seu comportament, s’excusava amb la finalitat cap on l’encarava, sempre actuava a fi de bé.
Des de que havia escoltat una conversa enaltint les propietats medicinals d’aquelles flors, m’havia obsessionat per comprar un parell d’hortènsies, i col·locar-les al balcons ombrívols que donaven a cara nord, per tenir-les a mà si fes falta, i així també acolorir un xic en aquell racó humit de casa, on hi farien molt de goig.
Quan em despertava al matí, era el primer que observava quan aixecava la persiana. M’havia acostumat tant a veure-les, que quan estava organitzant els preparatius per marxar cap el balneari, em vaig adonar que les enyoraria. No vaig parar, fins que vaig trobar un petit racó on entaforar-les dins el carruatge, que ens portaria a aquell establiment. Era una decisió sobtada, una mica estrafolària, però ningú posaria cap impediment, perquè en Conrad, el meu germà, que era l’únic capaç de trobar-hi entrebancs, aquells darrers dies, emmalaltit, no es preocupava per aquestes foteses, em confiava tota les tasques del trasllat, i em deixava governar tot el trasbals que suposava organitzar el viatge.
Vàrem marxar de casa de bon matí, abans la calor xafogosa no ens empaites pel camí, i ens atrapés uns kilòmetres enllà, després de deixar Barcelona a les nostres esquenes, amb la promesa que dintre de quinze dies, el nostre metge de capçalera ens obsequiaria amb una visita, i certificaria sens cap mena de dubta, una millora de salut.
Eren certes les excel·lències que ens havien explicat d’aquell indret, on tot el personal es desvivia per que gaudissin de l’estada, i on la clientela era una bona companyia refinada i agradable. On els dies transcorrien en placidesa, entre tractaments, curtes passejades, i converses a l’ombra dels plataners que circumdaven la font que presidia el balneari. Una aigua que desprenia alenades d’una fortor intensa, que tot sovint em molestava, i em servia de pretext per absentar-se d’aquell indret. Després d’excusar-me amb cortesia, em  refugiava al costat de les meves hortènsies, que cuidava amb molt de mirament. Vivíem aquells dies amb l’única preocupació de que no notàvem cap canvi en l’estat enfebrat d’en Conrad, i persistia el dolor que l’importunava, malgrat les meves atencions, i la deferència amb que l’obsequiaven els treballadors del balneari.
Cada vespre, abans d’anar a dormir, a la seva cambra, assegut al llit, i després de que es pregués la infusió que li preparava en molt de compte, ens desitjàvem bona nit i segellava el comiat amb una bes al front. Un petó traïdor i carregat de malicia, que amagava les fulles de les hortènsies, que havia utilitzat feia pocs minuts, quan li preparava aquella beguda calenta. Mentre pronunciava les darreres paraules me’l mirava seriosa i amb els ulls clavats sobre les seves pupil·les esporuguides, esperant un desenllaç ràpid i proper, perquè  aquella aigua convertida en metzina, m’ajudaria a desempallegar-me discretament, d’aquell home que malmetia la meva vida, augmentant progressivament la dosis que li administrava.
El final silenciós, sense gaires escarafalls, que jo havia planejat, es convertí en una parany on em vaig veure atrapada, i on sota la llum estantissa de la lluna que entrava per la finestra d’aquella sala per prendre tractaments, apartada de la zona d’habitacions dels hostes, i envoltada del silenci que a mitja nit dominava tot el recinte, vaig rebre el petó de comiat de la seva mirada rancuniosa i carregada d’odi, quan jo expel·lia el darrer alè d’aire ofegada dins de la banyera, on m’havien abocat barroerament, plagiant un accident fortuït.
Una desgràcia ideada en poques hores, després de intuir d’imprevist les meves intencions, quan el doctor que ens havia vingut a visitar, va descobrir la meva estratègia, quan em sorprengué amb les fulles a la mà, apunt de tirar-les dins la tetera. Ell callà davant meu, ocultà la seva sorpresa i no mostrà estranyesa, actuant amb discreció i bones maneres.
Al cap de poca estona, a esquenes meves, mantenia una llarga conversa amb en Conrad, una xerrada d’on va sorgir la solució als problemes de salut, a canvi d’obtenir una propina prou important, per aconseguir la seva complicitat i per assegura el seu silenci.

.........................................................
L'autora: Rosa M. Dachs


Va néixer a Ripoll l'any 1962 i resideix a Banyoles des de l'any 1989. Treballa com a tècnica de l'administració local a l'ajuntament de Sarrià de Ter. Ha publicat alguns articles a la revista Parlem de Sarrià i col·labora en diverses associacions contra el càncer.


..........................................................