dimarts, 27 de gener de 2015

Sant Antoni Gloriós!

Avui, celebració de Sant Antoni a Banyoles. Hem anat a Santa Maria. He xerrat amb el periodista Ramon Esteban, que no se’n perd ni una. “La festa de Sant Antoni té més tradició i pes que no pas cap a la Garrotxa. I a comarques es tornen les dates perquè cap festa coincideixi”. I en Pere surt de missa amb el programa de la festa amb un article, per fi, d’un banyolí, en Josep Grabuleda.  Mitja hora esperant mentre el vent toca la seva peculiar simfonia. “Ja vénen, vénen”. Tenim el rector preparat amb l’aigua beneïda. Lluny queda el temps en què els rectors dels pobles sortien fora l’església i beneïen tot el bestiar del terme amb un parell d'aspergides.  Els pagesos treien els animals de les corts i les portaven a les eres a l’hora indicada. Han canviat els temps, però la festa de Sant Antoni a  Banyoles fa olor de mercat. Aquí s’hi congrien forasters i comarcans per veure la desfilada. Els qui desfilen a cavall o amb carro sovint es treuen el barret al pas de la benedicció. Tots els genets estan pendents dels cavalls, que rellisquen i marquen ferradures al travertí. I el rector plega i  deixa uns quants gossos per beneir.
Sant Antoni, a Banyoles, és una festa amb una gran tradició i que té un gran potencial. Us imagineu una "lluita de corrandes" en alguna balconada de la plaça després de veure ballar el Bon dia Lionor?  Caldria en aquest espai de la Plaça acordonar una gran rotllana perquè tots poguéssim veure bé aquest ball. A Banyoles sempre passa el mateix: quan repartim cansalades perdem els papers i ens apilonem de manera egoïsta. Algun dia ocuparem la balconada del bar Plaça, què carai, que tots els banyolins tenim dret a veure-la ballar. I parlar la Lionor és parlar d’en Rossendo Palmada, un dels nostres folkloristes més estimats i les històries que va escriure al voltant d’aquesta llegendària figura. I cavil·lant, cavil·lant penso que seria prou escaient institucionalitzar una cursa a cavall en algun indret de la nostra ciutat per imitar aquelles curses que es van regalar els nostres avantpassats. A veure qui s'herniarà amb el trot d'una bona mula... La tradició, altra volta, porta clarividència!



diumenge, 18 de gener de 2015

X Trobada del Grup d'Estudis Etnopoètics (Banyoles 2014)

Amb en Joan Cisteller

Ha plogut amb llevantada d’ençà de la meva trobada amb en Joan Olivas, a la passada tardor. Després d’aquella trobada vaig escriure aquest text que va quedar oblidat a l’ordinador i que ara cal recordar. Joan, mestre, això és per a vostè!




“Sempre que hi trobo llum entro a l’estudi d'en Joan Olivas de cal Cisteller del carrer Major. No m’ha costat gaire convèncer a la dona d’en Joan per emportar-me’l cap el restaurant Set-U. Junts havíem guanyat un dinar en un concurs dels Amics de la Puda. Qualsevol s’atreveix a dinar sol podent tenir un comensal com en Joan d’acompanyant. És un autèntic privilegi dinar al seu costat i escoltar-lo i participar, també, de la conversa.  El dinar ha estat molt agradable. Als seus vuitanta-nou anys en Joan ens regala bocins de memòria i posa noms a molts personatges i històries del passat.
 Hem parlat de nombrosos temes que ens interessen a tots dos. Així, a la conversa, ens hem entaulat amb en Maurici Garcia Dorca, en Lei. En Joan ha recordat que en Joaquim Hostench té una poesia en el seu llibre Esbarjos dedicada "A l’amic Eudald Garcia (Lei) amb motiu d’haver agafat pescant amb canya un salmó de regulars dimensions". 

En Lei, el simpàtic Lei,
tot pescant de bona llei
va agafá un peix com un xai;
al saber-ho, va dir en Pei,
no m’ho haguera cregut mai.

Quin un, el nostre Hostench, poeta xiroi i popular!

Jo he evocat en Pedrera de Mata i les cançons d’en Joan Oceller...

Si voleu criar un bon porc
de cols no li’n doneu pas...

En Joan ha evocat els anys quaranta, quan en Maurici, membre de la SGAE, sabia burlar la censura. Moltes obres de teatre amb títols castellans acabaven representant-se en català. D’en Maurici Garcia recordo un poema que li va dedicar en Pedrera de Mata per a fer propaganda de la companyia Covadonga:

Aquest any altra vegada
vull tornar assegurar
la collita a Covadonga
perquè no em vull exposar
que caigui una pedregada
i em deixi quasi pelat (...)

(...) trobareu en Maurici Lei,
expliqueu-li el que passa
i ell us donarà remei.
Poseu-li confiança
ja podeu estar segú
que en Maurici Garcia
no ha enganyat mai a ningú.

En Joan Saubí em va confessar una vegada que en Maurici havia jugat amb el Barça en un temps en què els clubs de futbol eren molt “Atlètics”. En Maurici i en Pepet Freixa, també treballador de l’Ajuntament, van ser membres de la Secció Recreativa del Centre dels Catòlics. En Maurici va fer de “Borrego” dels Pastorets i “mastegava” el castellà d’una manera molt peculiar.  En Joan té també un record per en Vilanova, autor d’una obra impecable: L’Hereu Riera, manuscrit que va il·lustrar de manera detallada l’Antoni Maria Rigau. Són anys en què els personatges femenins eren representats per homes. No era ben vist que les dones fessin teatre. La secció recreativa va tenir el vist-i-plau dels censors el dia que es va posar a representar -de manera involuntària i sense saber-ho- l’obra El divino impaciente, una obra de Pemán, autor del famós Cara al sol. Així, el cartell i el programa de l’obra El Misterio del bosque acabava esdevenint El Misteri del bosc a dalt de l’escenari.
De mica en mica la Junta dels Catòlics s’inmiscuïa massa en els assumptes de l’Agrupació Teatral i així va néixer una nova companyia. 
En Joan evoca les hores que va fer per anar a Arbúcies a veure la seva muller, i el poc temps que tenia a vegades per a festejar. Històries d’amor com les seves sempre m’humitegen els ulls. La seva dona em diu que es va enamorar d’en Joan via epistolar i recorda les cartes que li va escriure. Només ells dos sabran ara la dolçor que tenien aquelles cartes...
Parlem dels Amics de la Puda, d’aquest petit miracle i de l’excel·lent rebuda per part dels banyolins d’aquest grup. Repassem també històries d’en Tago, la Teta Forra i altres personatges banyolins. En Joan pateix i recita com si es tractés d’una oració el tall final de l’última escena dels Pastorets. Entre bambolines del Teatre Municipal l’acompanya la seva neta, la Mercè, que li dóna la mà per acompanyar-lo quan l’escenari s’enfosqueix i per ajudar-lo a caminar i perquè els cables traidors no se li entortolliguin com serps als peus.

Recordo la dèria escriptora d’en Joan i els seus pseudònims: en Florenci, en Galán, en Crispí, en Xalió de Dalt, en Xalió de Baix, autors que van cobrar vida a les pàgines d’Horizontes. En Joan no té mandra per escriure. Quina sort que tenim els banyolins...

En Joan també ha escrit algunes obres de teatre, una d’elles Els ben trobats fou premiada i representada per diverses companyies a diversos indrets. Es tracta d’un grup de jubilats que representen un munt de situacions picaresques i divertides. Moltes d’aquestes obres s’han escrit a l’Estartit, indret on tradicionalment estiueja. Un altra obra seva parla d’una família banyolina en temps de Felip II. En aquesta obra hi apareix mossèn Baldiri Rexach, autor de les Instruccions per l’ensenyança de minyons, el nostre compedi de la Il·lustració del Pla de l’Estany.

En Joan se m’emociona quan memora en Jeanneu en Jean Coll, un imminent doctor de l’Institut Pasteur, el seu pare, en Josep Coll Tubert, era el seu oncle, germà del seu pare. I la mare, la Maria Prat. En Joan em diu que va entrevistar el seu oncle Coll. I continuem garlant. Del franquisme i l’any en què en Tago va emplenar la Plaça de banderes espanyoles i de cartells amb el lema: “25 años de paz”. I recorda la història d’en Barba i d’en Jesús, i d’una fotografia amb en Saguer. I més memòria i més obres per recordar, com l’obra d’en Joaquim Muntanyola Ronyons de recanvi.

En Joan em confessa que a vegades ha alterat algun final  d’alguna obra teatral. I estic segur que l’ha millorada per bé. I ara obrim la capsa dels personatges banyolins, amb en Cérvera i la Carme Coll. Per a la Teta Forra, en Joan era l’únic treballador del banc que podia veure. “No n’hi cap que valgui un duro, només aquest” va dir en un dia memorable a dins del Banc Central de la Plaça  Major. En Joan tenia paciència amb la Carme Coll quan aquesta es desembutxacava una pila de monedes i les agrupava en diverses rastelleres com si fossin soldats en formació. “Qui va cremar la camisa de la Forra?”, li pregunto. “Es va dir d’aquella penya de Vuit i Pico, ja n’hauràs sentit a parlar. Aquells garlaven i fins i tot van baixar les escales del passeig de la Indústria amb cotxe”.

Des de les cases de Corea a Canaleta en Joan ha recorregut Banyoles pam a pam. Ho vaig comentar a la Trini Mateu després de descobrir l’àlbum de tots els personatges banyolins populars que va immortalitzar el seu pare: “Hem de portar l’àlbum a en Joan Olivas i en Saubí i averiguar qui es qui. Poca gent coneix tanta gent i ells dos són la memòria del nostre poble.”

En Joan estima el terròs, els carrers i la gent de Banyoles. Memora quan treballava al banc. La gent, per no pagar-me, em deia: “Ja pagarem”, per dir que ja passarien pel banc a pagar. La nòmina d’impagats sovint augmentava fins a fer-se costosa. En Joan evoca la Por (ho va fer en algun article de Xisca de Gardi), dels filats d’en Pol i del camp de les Pedres.

D’en Tago evoca els seus moments finals, quan finia i ell i els seus amics tocaven la Taitona, una cançó que hauria de ser una cançó obligada a totes les escoles de Banyoles.

. Entonem la Taitona i refonem-ho tot plegat amb l’himne aquell que diu:

"Raça banyolina, aixeca el cap alt, que de tot Girona n’ets la principal”.

 I tot plegat, és fantàstic i encisador, com un viatge al passat. I pateixo perquè es fa tard i en Joan ha de tenir veu pels dos programes de ràdio que aquesta tarda, dia de Sant Narcís, ha de gravar. Mentre no ens manqui alè, Joan, que no pari la festa! 


dissabte, 17 de gener de 2015

Fotografies sense ànima

Sovint consulto i descobreixo fotografies antigues que no porten nom ni data. Són fotografies que han perdut quelcom de la seva essència. Les trobem a vegades en capses de sabates en fires de vell. Fotografies familiars en la seva major part. Àlbums de families els hereus de les quals s'han desentès totalment del llegat familiar i que les han venudes per quatre rals a un comerciant d'antiguitats. A qui li importa conèixer el passat dels avantpassats si aquests només porten entrebancs, treuen temps i diners. Les fotografies anònimes i abandonades són una reflexe de les ànimes buides dels propietaris que les han deixat.

dimecres, 14 de gener de 2015

Jo i l'Oceller

La grandesa d'un moment entranyable: jo i l'Oceller asseguts de costat.
Jo, el recol·lector d'històries.
En Joan, el meu gran informador d'aquests darrers anys.
Jo, un aprenent.
En Joan, un dels meus grans mestres.
Com en Xico i en Tonet.
Jo, encara no arribo a mig segle.
En Joan aquest any en tancarà un.
Existeixen paraules plenes de colors.
I paraules que no corquen ni desficien. 
Conèixer a informadors com ell, com en Joan, i capbussar-se en aquell món que vaig començar gràcies a en Xico i en Tonet és una de les coses més meravelloses que m'han succeït mai.
En Joan és generós.
Un oasi de memòria en un món sovint massa desmemoriat.
No cal recordar per ser feliç, però podem ser feliços recordant.
Aturem plegats el temps d'aquest món accelerat.
I junts ens n'adonem sovint que la vida, malgrat totes les espines, és francament bella.



Endreça


Fent endreça dels materials treballats en aquests darrers anys m'he trobat amb aquest esbòs de l'església de Cornellà. El vaig fer l'hivern del 2012 mentre jo esperava que en Joan sortís de missa. Assegut en un banc vaig parlar amb en Miquel Margarit de cal Pitu Carreter. En Miquel em va explicar les habilitats d'en Joan a l'hora de jugar amb les cartes: "L'avi Oceller té bona memòria. Mira pel joc i no està pels altres". I aquest és un bon consell per acabar projectes com el que ara ara estic tancant. El projecte que recull veus de la vall del Terri i del Terraprim. "Un bon femer d'històries" que diria en Pitu Cavaller amb un sentit gens despectiu.  

dimarts, 13 de gener de 2015

Senyals d'un temps accelerat

L'atropellament d'un ancià a Mata quan passava un pas a zebra i l'espectacle que un marrec m'ha regalat davant del Decathlon de Girona amb el qual exigia al seu pare que entrés i comprés  "aquella" cistella de bàsquet m'han fet reflexionar sobre aquest món de mones en el qual estem tots submergits.

Aquí presses, allà corredisses... Aquí algú que s'oblida de dir un bona dia, allà que s'han menjat la llengua i que ja no saluden pel carrer... Fa enveja pensar en aquells rotlles d'avis i en aquells bancs plens de xerrameca i escalfor humana que hi havia a les places i a davant de les esglésies cada diumenge després de missa. Reflexionem i pensem en tot el que s'ha emportat aquest progés accelerat.

Acabem-ho amb paraules sàvies, estracanades lletratravertianes...

Paraules del rostoll.
Paraules de la nostra gent.
Aquelles sentències que els avis i àvies pronunciaven per concloure una conversa.

"Tot plegat un fart de res", que deia en Farrés.

I la que em regala en Joan Giró i que fa referència al millor versaire del Pla de l'Estany: en Pedrera de Mata.

"-Pedrera, què heu perdut?
-El tap del cul que m'ha caigut!"

divendres, 2 de gener de 2015

En Pitu del molí de Ravós

El tenia a pocs metres de casa, de veí, en Pitu de Ravós. La nostra història és bonica com totes les històries senzilles que parlen d'amistat i de recuperació de la memòria històrica. En Pitu és feliç explicant-me històries i jo sóc feliç recollint-les. M'ho va comentar un carter que està molt al dia de tot plegat. "Saps, el teu veí, en Josep, m'ha sortit a recollir les cartes amb el teu llibre a les mans i m'ha dit que li agradava molt". Em va faltar poc temps per anar-lo a veure i comentar amb ell alguns dels capítols del llibre Quin món tan perdut. Aquell món perdut evocava moltes instantànies de la seva vida...

 En Pitu va voler escapar-se amb en Terrades de Serinyà i va ser agafat a l'Alt Empordà en un intent de fugir de la guerra. Ell estava al costat d'en Terrades quan aquest fou sentenciat a mort. Tancat a la presó de Girona fou enviat més tard al front de l'Ebre amb un fusell que no tenia punt de mira. Ell, que era un expert matador de llebres, no va voler matar mai cap persona. I allà, a "l'Ebro" que en diu ell, va conèixer l'infern. Sempre diu que allò no es pot descriure amb paraules... La divisó d'en Pitu va ser bombardejada per avions feixistes. "Dels nostres no en venia cap. Només passaven el seus, que vinga, amunt i avall i pim i pam, només feien que deixar bombes". En Pitu encara conserva un bocí de metralla dins la seva galta, un boci que no  l'ha molestat mai i que no s'ha volgut treure en cap ocasió. No trobareu ningú més al Pla de l'Estany que encara porti metralla de la guerra al seu cos. Ell va quedar ferit i va tenir sort de tornar pel seu propi peu. "Els que puguin caminar, que atravessin el riu i els que no, que esperin els moros".El xofer que portava el camió  que feia d'ambulància va deixar clares les instruccions. En Pitu va recular i va tornar a casa seva. De la guerra no en va voler saber mai més res. Amagat vora un canyissar es va fer un cau a prop del canal d'aigua que sortia del molí de Ravós. Allà es va amagar la resta de la guerra i va veure passar refugiats desesperats cap a França. "Res els aturava, si havien de passar l'aigua ben gelada, ells endavant."

I seria molt llarg esplaiar-me amb els detalls que en Pitu m'ha confiat avui. Avui hem garlat tal com fem sempre, asseguts, prenent el sol i recordant instantànies de la seva vida. I quedi aquesta fotografia per immortalitzar aquest moment i totes aquestes lletres de travertí que el fill de Ravós m'ha confiat. .