dissabte, 25 d’abril de 2015

Memòria i complicitat


El teu llibre recull la parèmia que evoca el paisatge del Terraprim. I el títol només podia portar el teu nom, tal com et coneix la gent que coneix les teves arrels: “Històries d’en Joan Oceller”. Aquesta col·lecció d'històries evoquen els teus avantpassats, les teves arrels, aquells que van lluitar contra el francès i amb els carlins. El teu llibre evoca el terròs, el Garrumbert, la Riera i  a personatges com mossèn Bruno i mossèn Fàbrega, mossèn Caliquenyo.  El llibre evoca aquells vespres d’espellonar amb el teu pare. Jo he entès perquè t'emocionaves, Joan, cada vegada que em recitaves el romanç del Fill Pròdig. No m'ho has hagut d'explicar amb paraules, Joan, perquè les llàgrimes també parlen i diuen coses. Amb les teves històries em sembla haver escoltat el teu pare moltes vegades, Joan.
El teu llibre evoca el temps del segar i del batre, amb la marinada desitjada acaronant-te la cara, i la garba de les mestressa o la garba grossa que en dèieu a Cornellà. I les curses a cavall d’un burro o d’una euga que fèieu els veïns de Pujals per Sant Antoni. I aquella mula refugiada que no parava el trot i que guanyava totes les curses. El llibre encén el fogueró de Sant Joan i recull el salt de la teva estimada Victòria i les riallades dels avis de Pujals al voltant del fogueró. El llibre recull els cants dels  volanders que venien a segar. I visualitza l’home que camina, l’home que tresca. I més que el  flâneur de Baudelaire el teu llibre s'hi representa el hobo nord-americà. I passavolants com la Paieta, en Guadalajara i en Pepet Ciego hi tenen cabuda. Qui ho diria que persones que pidolaven i que voltaven la Seca i la Meca buscant un crostó de pa acabarien recordats en un llibre. Com el gironí Pepet Gitano. L’homo viator dels antics lliga aquest mosaic de capítols que conforma el teu llibre, Joan. I així apareixen personatges com en Tago i en Cervera, que treuen el cap i corfirmen això que els nostres personatges encara ens donen molt de joc. Amb les teves històries seguim les petjades d'aquells rodamons que passaven nit en una barraca a prop de casa teva. I el teu llibre evoca també aquells que van lluitar per les llibertats del nostre país i que el nostre país mediocre ha oblidat i donat l’esquena. Déu del cel, Joan, que difícil es trobar un informador amb la teva memòria i generositat.  Tots escrivim el llibre de les nostres vides, però molts pocs ho podem explicar al cap de cent anys amb tant detall.



diumenge, 19 d’abril de 2015

Cançons i poemes al Baixador de Mata



"S’ha desavingut el poble,
per culpa del pecat seu
i ara ens tornarem a unir-nos,
oh, reina i Mare de Déu!

El novè serveix per dir-vos
que és molt cert lo que cantem,
i al mateix temps advertir-vos
que convé que units marxem!"








dimecres, 15 d’abril de 2015

En Pedrera de Mata




Una altra vegada, un oblidat...
Aquest, versaire.
En Pedrera de Mata va escriure:

"Plens de maleït deliri
i sense temor de Déu
han malmès el cementiri
oh, Reina i Mare de Déu!"

Ho va escriure per descriure
la polèmica del trasllat dels
nínxols del cementiri de Mata.

Podem aplicar-ho a la societat
delirant que ens envolta:

"Plens de maleït deliri
i sense temor de Déu
hem oblidat en Pedrera
oh, Verge i Mare de Déu". 

Aquest dissabte, però, el recordarem: 

Dissabte 18, a les sis de la tarda, al Baixador de Mata: 

Vindicació d'un versaire hàbil. Un poeta popular encara oblidat al Pla de l'Estany:

Joan Matamala i Gournes: "En Pedrera de Mata"

dilluns, 13 d’abril de 2015

No "entrevisto ovelles"





No "entrevisto ovelles"
sinó persones, i
rehabilito aquells que
van donar la seva sang
per preservar
les nostres llibertats.
Són aquells que van caure
al costat d’un mur
de cementiri
que hem oblidat
i menyspreat
amb oblit i silenci.
Sí, sóc només
un escriptor
que recull històries
en un poble desmemoriat
i farcit d’ulls de polls.
¿De què serveixen els planys
si no és per imitar
aquells vells herois,
que s’adreçaven
a déus antics
per clamar la misericòrdia
de la bella Fortuna?
Estimada Mnemòsine
no t’oblidis mai
d’aquells que han lluitat
i lluiten per les causes nobles!
Sí, sóc només 
un escriptor que viu
en un poble desmemoriat
i ple d’ulls de polls.

Àngel Vergés
14 abril del 2015 


Alan Lomax

La saga d’un caçador de cançons

“Fins i tot la branca més petita de la família humana, en algun moment, ha gravat el seu somni a la roca on ha viscut. Somnis reals i, de vegades, plens de sofriment. Però es corresponen amb el trosset de terra d’on surten. Totes aquestes formes d’expressar els sentiments han format l’obra de generacions de poetes, músics i cors humans anònims.  En l’era dels avions, les comunicacions i les explosions atòmiques estem a punt d’escombrar de la Terra el folklore que hi queda sense malmetre. Avui, només a uns quants folkloristes sentimentals com jo ens inquieta aquest panorama. Però demà, quan sigui massa tard i tothom avorreixi la música automatitzada distribuïda de forma massiva, els nostres fills ens menysprearan per haver llençat el millor de la nostra cultura.”

Alan Lomax







dijous, 9 d’abril de 2015

Desmemòria i vergonya

“No em podria permetre a mi mateix no parlar en aquesta acte d’un ex-alcalde de Cornellà repressaliat.  Al llibre li dedico un capítol sencer. Em refereixo a l’exalcalde republicà de Cornellà del Terri: l’Andreu Campasols.  No hauria de partir d’un particular, ni d’un projecte tan bonic com el meu, la rehabilitació d’aquells que van lluitar per les llibertats democràtiques del nostre poble.

Amb la lectura del llibre hom arriba a la conclusió que es van fer barbaritats des dels dos bàndols enfrontats durant la Guerra Civil. Però amb la lectura llibre veureu que no tots els qui van fer barbaritats van ser jutjats i van pagar els seus crims.  És allò que paguen justos per pecadors. 

Vaig anar a Barcelona a llegir els testimonis del seu judici sumaríssim i vaig comprovar  i descobrir la farsa del seu judici i el mal que pot arribar a fer un rumor quan es planeja i s’executa amb la precisió que va apuntar el ministre de propaganda de Hitler,  Josef Goebbels: Digues una mentida mil vegades i aquesta mentida es convertirà en veritat.  Sóc d’una generació que no vol el silenci per resposta quan pregunta per la guerra civil. I, per més que s’hagi intentat, no s’apagarà ni es silenciarà mai la veu d’aquells que van lluitar per preservar les llibertats.” 

Andreu Campasols, exalcalde de Cornellà del Terri. 


"El govern de la República espanyola fou un govern escollit democràticament pel poble espanyol, un tipus de govern agredit per militars i grups feixistes el 18 de juliol de 1936. El cop d’estat precipità el país al caos, causà una guerra civil que esdevingué un bany de sang i instaurà un règim autoritari de caire feixista. Andreu Campasols defensà la legitimitat establerta, agafà l’alcaldia en temps de guerra, no desertà i marxà al front de guerra la primavera de l’any 1938, quan el conflicte ja es veia coll avall per a la causa republicana. I acabo amb les seves últimes paraules de comiat a aquella dona que anava a peu de Sords a Girona amb l’esperança de portar alguna bona notícia al seu marit."

Rep l’últim adéu per sempre, vida meva. T’encomano [que] pugis bé [els] nostres fillets fent tot el que puguis honradament junt amb els pares. Adiós, amors meus del cor... Per últim, adéu etern del que t’estima i t’estimarà en aquest món hasta en els últims moments. El teu espòs, Andreu.
[26 de juny, a les 9 de la nit]

Andreu Campasols, exalcalde de Cornellà del Terri, fou afusellat al cementiri de Girona el 27 de juny de 1940. 


dilluns, 6 d’abril de 2015

Llegendes de Corts


Tanta memoria perdida

L'amic i poeta Tomàs Camacho té un poema preciós que parla de la tristesa que sentim quan ens adonem que no hem escoltat prou la nostra gent gran.  

 NOCTURNO

Ya tendrían que saber que no estás,
lo dijeron los periódicos,
pero se resisten, como yo,
a aceptar que te has ido para siempre.

Cuando te vas del lugar en el que naces,
cuando estás lejos,
mientras permaneces en un lugar
de las memorias,
¿quién puede asegurar que no estás
de viaje, que estás muerto?
Si a veces yo, que te vi en tu mineral silencio,
siento el impulso de llamarte por teléfono,
los domingos, tal como solía.

O vienen a mi memoria
tus palabras sobre olivares que nunca vi,
o tu padre, entre las cabras,
con el pan escaso,
o cuando, apenas, tú, una niña,
sonaba la alarma y acudíais al refugio,
mientras alguien al oír “¡Dios mío!”
clamaba contra aquel Dios
que permitía el asesinato de mujeres y niños,
que permitía el hambre y el exilio…

Tú, estuvieras donde estuvieras,
albergaste tu infancia y juventud
como un tesoro que perdiste a los dieciocho años,
cuando marchaste, como tantos otros,
a ganarte el pan.
A ganar el pan,
no a perder la vida que tuviste,
los recuerdos,
recuerdos que, cuando éramos niños,
fuiste entregando a nuestra frágil memoria.

Cuando éramos niños no sabíamos
que lo que no se recuerda se pierde.
Por eso esta noche, madre,
hablo contigo como solía
y tú acoges mis palabras
con la ternura que acostumbrabas.

Y me duele esta noche,
como nunca,
tanta memoria perdida,
la poca atención que, algunas veces,
presté a tus palabras.