diumenge, 31 de maig de 2015

Pere Comas

Avui l’església de Santa Maria de Banyoles s’ha omplert de gom a gom per dir adéu a en Pere Comas. El meu pare era molt amic d’en Pere. Sovint venia a casa i feien petar la xerrada. Amb els projectes de Mans Unides sempre va estar al costat dels més feiners. Amb ell compartíem una passió: la passió pels llibres. Un bon dia em va ensenyar la seva biblioteca i vaig admirar l’estima amb què em parlava dels seus llibres. En Pere sempre va tenir curiositat per tot el que anava publicant i era dels pocs que m'animava a escriure i a no defallir. Una  vegada, gràcies a ell, vaig poder visitar les ruïnes ibèriques de Porqueres.  Aquell dia em vaig afartar de fer fotografies. En Pere em va dir que en una ocasió els estadants de mas Castell l’havien avisat perquè havien trobat un animal molt estrany a les ruïnes. No era cap mostre sinó una guilla deformada i pelada per una estranya malaltia. L’animal havia anat a morir vora aquelles ruïnes. Avui, quan anava a peu cap a l’església em sentia una mica com aquesta guilla arrecerada i moribunda. I quan he observat les cares dels banyolins i banyolines que emplenaven l’església he comprovat que érem molts els qui compartíem el mateix sentiment. Perquè en Pere a més d’activista cultural, persona compromesa amb la ciutat, persona compromesa amb la cultura i el patrimoni de casa nostra va ser una bona persona d'un cor excepcional, una persona amb qui podies comptar per qualsevol cosa, una persona amb qui confiar. En Pere ens feia sentir orgullosos de ser banyolins i d'estimar el nostre petit terròs. I aquesta fotografia, la que il·lustra aquest emotiu post porta la seva mà, tocant les pedres mil·lenàries de Porqueres. Com aquestes pedres de diverses èpoques, Pere, els teus actes plens de bondat i generositat viuran enquistats per sempre en les nostres vides. 


dissabte, 16 de maig de 2015

IV Trobada Escoles d'Adults a Banyoles

A vegades som tots molt cecs per no valorar el que tenim a prop, al costat de casa, aquelles persones que treballen de manera incansable, dia rere dia, aquelles que fan bé la seva feina, amb il·lusió, que innoven i que, sense grans escarafalls, provoquen petits miracles. Aquest divendres passat he comprovat com els petits miracles existeixen, que hi ha persones que no surten als mitjans però que valen un imperi. Ho he pogut comprovar en el marc de IV trobada d'Escoles d'Adults de les comarques gironines. Una de les activitats d'aquesta trobada ha estat seguir el tercer itinerari del meu llibre El drac de Banyoles. Itineraris, història i tradició al voltant de l'Estany. L'Escola d'Adults de Banyoles ha organitzat un itinerari llegendari en el qual els alumnes de l'escola explicaven diverses llegendes. Llegendes nostres. Llegendes del terròs. Lletres de Travertí. Potser ara hauríem de recordar la mediocritat galopant d'aquests polítics que han fet que l'Escola d'Adults de Banyoles tingui tres seus, que els seus professors vagin de corcoll amunt i avall per manca de voluntat política de tenir una seu fixa i estable. També ha quedat en una declaració de bones voluntats el meu intent que els alumnes voluntaris que explicaven llegendes en aquesta trobada tinguessin una volta gratuïta amb la Tirona... Els polítics... Circulen amb bicicleta, fan fressa i ens truquen a la porta quan vénen eleccions... Amb educació i sense vergonya... Avui, quan el senyor Congost m'ha vingut a donar la papereta del seu partit he estat a punt d'etzibar-li un parell d'improperis. No tenen vergonya de demanar el vot casa per casa. Tant els és com tenim l'Escola d'Adults, que la nostra biblioteca no tingui espai, que no hi hagi cap premi literari anual a la nostra ciutat, que no tinguem bestiari, que artistes locals hagin de pidolar subvencions i llocs per a exposar, que escultures com la filosa desapareguin dels Desmais com per art de màgia, que can la Puda i can Cisó siguin monuments enrunats, que la col·lecció Contes de Llegendes del Consell Comarcal s'hagi aturat per manca de pressupost...  Ara fa uns anys enrere va ser impossible trobar-me amb aquest senyor regidor que avui m'ha demanat el vot amb un somriure postís a la cara. En aquell moment un servidor coordinava el projecte Llegendes del Pla de l'Estany. Benvolgut Jordi: Va ser desinterès? Manca de voluntat? Horaris que no coincidien? Per coordinar la trobada de les escoles d'adults només ha servit una senzilla trobada a l'Ateneu de la Plaça... I la voluntat de fer bé les coses. A voltes te n'adones que vivim submergits en un poble petit, molt petit... I el més perillós és que et truquen a la porta i que es pensen que ho fan d'allò més bé.



diumenge, 10 de maig de 2015

Aiguabarreig

Les paraules, les imatges ens salven tard o d'hora. "Les paraules i les mirades llauren les nostres vides. Els solcs de la vida."  Ahir, mentre la faràndula electoral local desfilava pels carrers de Banyoles alguns privilegiats teníem la sort de veure, escoltar, pensar, en aquest tresor que es titula Aiguabarreig. En són els responsables l'Antoni Martí i la Marina Yxart. Va ser una jornada memorable. Una meravella de documental on diversos clips es aiguabarregen i conformen una autèntic discurs líric. Un tresor ple d'imatges,  versos i silencis. Els petits detalls i la poesia s'aiguabarregen amb gran sensibilitat. Al final de la visió ens vam demanar que diguéssim quins clips ens havien agradat més. Jo em quedo amb el clip "Cruïlles" i "Els solcs de la vida" i la frase i la música d'un altre clip més negre i apocalíptic. En aquest cas, la poesia esdevé mes que mai ben salvadora:  "El foc mata les ànimes, // però en les cendres // reneix la il·lusió."