divendres, 31 de juliol de 2015

dilluns, 27 de juliol de 2015

Nit de Misteri de Palol de Revardit


La Nit de Misteri de Palol podria ser una bona trobada per reivindicar i recuperar la nostra tradició cultural. Una ocasió idònia i màgica per conjurar-se amb els nostres avantpassats i amb les històries que van explicar. El meu darrer llibre: Pujals d’aquí, Pujals d’allà. Històries d’en Joan Oceller inclou nombroses llegendes protagonitzades per bruixots. En Feliu de Sord és protagonista de moltes d’elles. El llibre de Joan Guillamet Bruixeria a Catalunya (1983) recull nombroses narracions protagonitzades per aquest sortiller. Guillamet va transcriure les llegendes que li explicà l’Eduard Subirós, fill de can Fabrica de Santa Llogaia del Terri. Moltes de les històries del bruixot de Sord coincideixen amb altres protagonitzades per un altre bruixot: el bruixot de Riudellots de la Creu. Josep Casassa, l’autor de Sarrià de Ter, va aplegar les històries protagonitzades per aquest entranyable personatge. Les històries d’aquests bruixots donarien molt de joc a les fires de Misteri de Palol. Totes elles conformen un tresor, un filó folklòric ben interessant. I no tingueu cap mena de dubte que aquesta fira prendria un altre caire i agafaria la denominació d’origen que ara per ara no té. Potser el professor d'Arbó i el senyor Parcerisa podrien deixar descansar els alienígenes i els fenòmens paranormals. A l’hora d’organitzar-la, doncs, caldria contemplar la rica tradició heretada dels nostres avis i no caure tan sovint en el ridícul. A casa nostra tenim un rica herència cultural a explotar i a tenir en compte. 





dissabte, 25 de juliol de 2015

L'apareguda del revolt de mas Vicenç de Bàscara

Aquest setmana he anat a Bàscara a parlar,  per a 9TV de Vic, de la llegenda urbana o contemporània de l'apareguda de Bàscara. Diuen que al revolt de mas Vicenç s'apareix als conductors una noia pàl·lida que els recorda de la perillositat d'aquell punt viari. Després d'avisar la noia desapareix sobtadament. L'apareguda dels revolts de la mort és una llegenda urbana o contemporània que podem trobar a molts països. Les versions americanes coincideixen sovint en un element: l'apareguda no avisa mai al conductor del perill del revolt i és sempre el conductor qui descobreix la seva identitat i condició de difunta després que aquesta s'hagi esfumat com per art de màgia. Les aparegudes desapareixen sempre a la francesa. Sovint fan autoestop i fan olor de perfum vellutat d'algues. A vegades maleeixen els conductors que no les volen recollir, que sovint s'estrellen a la carretera com a càstig del seu desdeny. En aquest cas les aparegudes actuen com les dames blanques, unes dames precioses i fatídiques ben presents a la iconografia folklòrica europea. Aquestes dames dansen vora cingles, ponts i llocs enlairats. Conviden a ballar a tots els transeünts que s'hi acosten. El dissortat que no ho vol fer és llançat a l'abisme sense contemplacions. 











dilluns, 20 de juliol de 2015

Pudents, cornuts i guixaires

Si agafeu el llibre de la Carme Oriol Introducció a l’Etnopoètica, un referent imprescindible per a tots els qui tastem el folklore, hi descobrireu la definició de motiu local. “El motiu local és la forma alternativa que la gent utilitza, en lloc del nom real, per designar un referent conegut. Es tracta de denominacions que poden atribuir-se a una determinada persona, a una família, als habitants d’un poble, d’un país, etc., i que no tenen necessàriament una connotació despectiva. Els motius aplicats a persones reben la denominació de renom o sobrenom i quan aquest té un caràcter pejoratiu el de malnom.
Un renom o sobrenom podria aplicar-se als qui anomenem "el Cisteller" o "l’Oceller" pel fet que han nascut i viscut a cal Cisteller o ca l’Oceller. Però quan parlem de "la Vespa", "la Caballitus" o "la Teta Forra" (Per què coi ens hem acarnissat contra les debilitats de la gent i en especial contra aquestes pobres dones?) hem de parlar de malnoms. Qui es va inventar aquestes paraules no ho va fer pas amb bones intencions sinó més aviat amb l’esperit de ferir i de provocar el riure fàcil i burlesc de la concurrència. I la majoria d’aquests malnoms segueixen molt bé el refrany que diu que “A l’arbre caigut tothom és capaç de fer-hi estelles”.
Josep Casassa, folklorista de Sarria de Ter, ens ha deixat testimoni de diversos motius ben interessants del Pla de l’Estany. Josep Casassa va participar i fou premiat amb un treball folklòric en un dels concursos del Llegendari Català, una iniciativa destinada a recollir llegendes inèdites impulsada l’any 1924 pel mecenes i científic Rafael Patxot.  L’autor de Sarrià va recollir diversos motius en un apartat titulat “Invectives abusibes”. Segons Casassa els banyolins són “pudents”, “per la fortor dels alls i la font d’aigua sulfúrica”. Ningú s’hauria d’estranyar  d’aquest malnom que relaciona amb molta lògica dos elements molts nostrats com poden ser els alls i l’aigua de la Puda. La definició de “pudents”, doncs, no ens hauria d’alarmar sinó tot el contrari, ens hauria d’ajudar a reivindicar les coses que ens pertanyen i defineixen.  Seguint el recull folklòric de Casassa podem saber altres motius d’alguns dels nostres veïns. Casassa escriu “A Mata, mata jueus”, i a “Porqueres tenen modus”. En referència als de Porqueres Casassa diu que a Porqueres “Hi ha la universitat dels modus (molts de porcs).” Aquesta referència dels de Porqueres també la va mencionar l’escriptor gironí Enric Claudi Girbal en diversos articles. Alguns motius recollits per Casassa porten el nom de la font oral. Alfons Badosa, de vint-i-tres anys, fill de Camós i veí d’Adri va comentar al folklorista de Sarrià de Ter altres malnoms a tenir en compte. Data de la recollida, any 1924. En aquest cas l’informador s’acarnissa amb els habitants a mesura que cita els pobles de muntanya que es troben cap a Rocacorba. L’estructura és ascendent, parrafada a l’estil d’una corranda o d’una cantarella.

“A Canet són borratxos
a Montcalp, pinxos,
a Adri, jugadors,
a Biert, boits
i a Rocacorba, locos.”

Ben segur que tots els malnoms tenen alguna raó de ser. Però sovint estan descrits i concebuts amb mala bava, amb la sornegueria que tenen les converses després d’un bon àpat inflat de vi negre ranci, calent: el “turaví”, que em comentava una vegada una veïna de Pujals dels Pagesos. “Pujals dels Pagesos, pocs i malentesos...”. 
Els de Banyoles van batejar els nois de Cornellà com a "cargols" en un temps en què els d'aquí i els d'allà competien i s'estomacaven de valent. Ho feien perquè eren "banyuts, bavosos i s'arrossegaven per terra". Un altre malnom atribuït a la gent de Cornellà és el de “cornuts”, en referència a les banyes plantades al Maig. Era un temps que molestava molt que una noia de Banyoles festegés amb un de Cornellà i una de Cornellà amb un mosso de Banyoles. Mala peça al tel·ler pels enamorats si Cupido la feia grossa i creuava alguna fletxa a dos joves de dos pobles rivals.
Tornant altra vegada al treball folklòric de mossèn Cassassa hem de citar finalment un altre motiu: “Els de Serinyà, guixaires.” L’explicació d’aquest motiu –no hem de parlar de malnom en aquest cas- es deu al fet que els de can Illa van tenir una de les guixeres més importants i més pròsperes de la nostra comarca. Un diumenge al matí vaig intentar arribar-m’hi amb el meu amic Jordi Garcia... I tal com està el bosc, amics i amigues, només vam aconseguir fer un parell de fotografies de les antigues restes d’aquesta vella guixera que, al segle xx, va funcionar a tot drap. Encara són visibles restes de guix a la llera del riu Ser. I parlar de can Illa és parlar d’una senyora casa, dels tres plats que s'hi servien: una pels amos, una pels criats, i un altre pels pobres. I amb això queda tot dit. I parlar de Serinyà és també tenir un record per a l’escriptora gironina Maruja Arnau i la llegenda que va recollir a Serinyà. L’Illa baixava cap al seu mas i a una raconada l’esperaven uns lladres per assaltar-lo. L’home baixava resant el rosari. Els malfactors, quan el van veure, es van quedar quiets com estaquirots. Darrere de l’Illa baixava una munió de persones. Eren les ànimes del Purgatori que acompanyaven l’Illa cap a casa seva. El que no sabem és si aquestes ànimes eren de pudents, cornuts o guixaires! 

(Article publicat a la Revista de Banyoles, juny del 2015)