dissabte, 26 de setembre de 2015

Memòria de la tendresa

Aquest mes d'octubre, a La Revista de Banyoles, trobareu un article meu que parla de la meva padrina, la Maria Turró, una altra anècdota que reviu la Maria Canals, una dona de cal Baster Pobre que vivia al carrer dels Morts, i una altra anècdota d'en Pepet Escura-xemeneies, un home que es dedicava a netejar les xemeneies.  Escriure aquest article m'ha emocionat, i ha corroborat la gran evidència que les petites històries són les més tendres, les que ens arriben més. És allò que reivindica i aconsegueix Manuel Rivas amb el seu magnífic llibre  Las voces bajas o les històries que trobem en molts llibres del turc Orhan Pamuk o el txec Bohumil Hrabal. Podríem incloure moltes de les nostres anècdotes properes en alguns dels llibres d'aquests autors.

I quan  les històries són properes, quan parlen de la teva padrina, aquella dona gran que trobava sortint del col·legi amb dues peces de xocolata Torras i una llesca de pa a la mà, encara més. Quan estic passant moments difícils sempre penso en la padrina, amb les penúries que va viure durant la guerra i la postguerra. I llavors totes les cabòries i maldecaps se m'esfumen de cop i volta.



Se m'apareix la vella carbonera, rient al meu costat i donant-me un bon cop a l'esquena o pessigant-me tal com feia quan jugava al joc de fer veure que em treia els polls. La padrina, per relativitzar els problemes, sempre em deia aquella dita que "Si tothom portés a la Plaça la seva creu, ben segur que se l'entornaria a casa seu..." I llamp me mati, Maria, que tenies tota la raó del  món.

I tu Maria, ben segur que vas conèixer en Pepet Escura-xemeneies, aquell home que físicament no era un Adonis però que va ser un home afortunat. Quan arribava a casa seva tenia la gran sort de trobar-se amb la Merceneta, la seva segona muller. Ell tornava brut del sutge que havia tret de les xemeneies. Amb les galtes ennegrides l'home observava com la seva muller exclamava en veure'l: "Ai el meu Pepet, tan maco i tan blanc!" i llavors somreia feliç i ensenyava la seva blanca dentatura i potser pensava que valia la pena ennegrir-se amb el sutge de les xemeneies de la vila per escoltar les paraules de la seva dona.


L'anècdota d'en Pepet m'ha recordat un personatge d'una obra de Hrabal de Noces a casa, aquell que, en ple ritual de la matança del porc, sorprèn la seva estimada amb un ram de roses:

"I de cop i volta un ram enorme va entrar a la cuina, un ram de roses. I jo em vaig sobresaltar perquè el ram no sols caminava cap a mi, sinó que, de sobte, per poc no cau a terra, qui no vaig veure darrere de les roses era el professor, amb una gorra, un davantal de tela basta i una camisa estripada, i així m'allargava el ram, i a la cuina tothom el mirava com una mena d'aparició, com si hagués vingut a través de la torre de ventilació."













dijous, 17 de setembre de 2015

Les sargantanes de dues cues.


De tant en tant recordo alguns títols de les històries que dos banyolins van presentar a un certamen literari de l’any 1916. Me’ls he llegit un munt de vegades i cada vegada que els repasso en descobreixo algun detall nou que em crida l’atenció. Podria dir que sé gairebé de memòria alguns dels seus títols... “Els senyors de barret de llauna”, “La pubilla Pujolar” i la “Pubilla Trull” són tres obsessions que fa anys que m’acompanyen. Es tracta de tres llegendes l’argument de les quals desconec encara completament. Serà difícil conèixer aquestes històries perquè el material etnopoètic també s’oblida i es perd. A Banyoles això és un fet normal. Trist i cert. Aquests títols pertanyen a tres històries de dos treballs folklòrics elaborats per Elies Pigem i Rosset i per Lluís Comerma i Vilanova, premiats en el concurs literari que organitzava el seminari de Girona. 
Eren premis dotats econòmicament per l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Aquell arxiu estava dirigit i impulsat pel gironí Tomàs Carreras i Artau. La idea de Carreras era molt senzilla: dotar premis a treballs folklòrics de concursos literaris promoguts per seminaris i escoles de magisteri. Es tractava d’obtenir treballs per tal d’augmentar el fons de l’Arxiu. Carreras trobà al seminari gironí la complicitat d’un estudiant entusiasmat de Cassà de la Selva. Es tractava de Xavier Carbó i Maymí. Carbó fou impulsor de l’Agrupació de Folklore del Seminari de Girona. Dins d’aquest context hem d’entendre la meticulosa recollida de materials folklòrics dels dos joves banyolins. El gener de 1916 és l’any del desvetllament de la vocació folklòrica de Xavier Carbó. En aquest any Carbó coneix Tomàs Carreras. El treball de Lluís Comerma va obtenir el premi de l’Arxiu (cinquanta pessetes) en el certament de la Congregació Mariana del Seminari de Girona, de l’any 1916. El treball d’Elies Pigem obtingué un accèssit (quinze pessetes) al premi de l’Arxiu d’aquest mateix concurs. Per tant, l’any 1916 fou un any fructífer per al folklore banyolí. Malauradament els dos treballs foren destruïts durant la Guerra Civil de 1936-1939. Només en conservem els seus dos índexs, que Tomàs Carreras i Artau publicà íntegrament en el segon volum dels seus Estudis i Materials de l’any 1918. Amb l’estudi dels dos índexs podem calibrar la importància d’aquests dos aplecs i la riquesa del folklore a la nostra comarca a les primeres dècades del segle xx. Tot i que només tenim els títols dels dos treballs tenim material interessant per investigar.
Elies Pigem era nebot del pintor Manel Pigem i fou rector d’Argelaguer i de Rupià. Fou un gran aficionat a la fotografia. Lluís Comerma i Vilanova treballà d’auxiliar de farmàcia. Era germà de Josep Comerma, professor del seminari gironí  que va escriure la primera Història de la Literatura Catalana. El treball de Lluís Comerma —igual que el de l’Elies Pigem— està dividit en diversos apartats ben definits. Ara, però, voldria centrar-me en el capítol que Comerma dedica a les supersticions i més concretament a les relacionades amb la nostra fauna. Comerma recull l’existència d’aquestes creences o supersticions a Banyoles: “Esquilar les cabres i xais”, “Tornar-se animals”, “Les papellones”, “Les sargantanes de dues cues”, “Les xibeques”, “Els peixos per Sant Pere”, “El cu-cut”, “Les serps”, “Les serpents”, “El llangardaix”, “Les serps i els ocells”, “Les cuques adormidores dels caixals”, “La mallerenga”. Són històries i creences que fan les delícies al lector que fulleja qualsevol llibre de fauna. De totes les supersticions relacionades amb aquesta fauna sempre m’ha cridat l’atenció la que fa referència a les sargantanes de dues cues. A la comarca del Pla de l’Estany sovint les anomenem “sagrantanes” per bé que Comerma no ho recull així en el seu treball. Aquest estiu he descobert aquest animal temorenc al pati de casa meva i he pensat unes quantes vegades en les seves supersticions. Moltes vegades he preguntat a diversos informadors sobre el significat que tenen les sargantanes de dues cues. No n’he aconseguit mai cap resultat. La superstició deu estar, doncs, ben enterrada. El costum de fullejar llibres em porta sovint sorpreses ben grates. El llibre de Cels Gomis Zoologia Popular Catalana (1910) inclou algunes supersticions (“preocupacions” en diu l’autor) relacionades amb les sargantanes. La superstició és una creença irracional que hauria de figurar com un gènere etnopoètic. La definició més precisa d’una superstició l’he trobada en Voltaire: “La superstición es a la religión lo que la astrología es a la astronomía: la hija alocada de una madre muy prudente”. Preciosa definició per definir totes aquelles creences que tant van abundar a casa nostra. Anem a veure les supersticions recollides per Cels Gomis al segle xix relacionades amb les sargantanes: “Les sargantanes virolades de vermell fan foch a Nostre Senyor (Borrassà).” “Quan a una sargantana se li talla la cua, aquesta escarneix a Nostre Senyor. (General).” “Si una sargantana de dues cues passa per la farina de una pastera fent-hi un dibuix, lo qui’n fassi un altre de igual may més es pobre. (Borrassà).” En aquest cas la màgia del rèptil dóna fortuna a la persona que repeteix la figura que un llangardaix amb dues cues fa a la pastera. El magnífic llibre d’Isabel Artero Pedraforca màgic (2001) recull aquesta superstició i aporta certa llum al respecte: “Hi ha la creença que el qui troba una sargantana de dues cues es farà ric. Porten sort en les rifes.” “Segons la superstició popular, un cop agafada, ha d’ésser col·locada sota un bol amb el fons ple de farina, en la qual, amb una de les cues, xifra el número que traurà la rifa. Però resulta sempre que abans d’acabar la xifra se moren, o bé la xifra és indesxifrable.” Tenir una sargantana de dues cues, doncs, fou sinònim de poder tenir fortuna tal com recollí segurament Lluís Comerma en el seu treball folklòric. Segurament es tracta d’un costum pagà ben remot que hauria perdurat fins gairebé els nostres dies. Us recomano la lectura d’un llibre magnífic de Jean-Claude Schmitt: Historia de la superstición (1992). El llibre d’Artero cita una cançó que fa referència a l’animal de dues dues i que recull J. Serra i Vilaró en el seu llibre El Cançoner del Calic (1913).

“Busquem sargantanes
per los pedreguers:
si fan dues cues,
valen molts diners.”


Enriquir-se ha estat una de les obsessions humanes més antigues. No és gens d’estrany, doncs, que l’home hagi fabulat i somiat en trobar l’olla d’or dels carlins, la bugada d’aloja i el número afortunat d’una sargantana de dues cues.