dilluns, 28 de novembre de 2016

Escola i memòria



Aquest estiu ens ha deixat Narcís-Jordi i Aragó. El vaig conèixer en un curs magnífic titulat “Les Girones literàries” que impartia a la casa de Cultura de Girona ja fa uns quants anys. No sé si a les escoles de la ciutat Girona s’ha estudiat la seva obra i s’han llegit passatges dels seus llibres. M’alegraria saber que s’ha fet en més d’una ocasió. Fa pocs anys vaig utilitzar la seva magnífica “Guia literària de Girona” a l’aula per comparar amb els meus alumnes dos textos de dos monstres literaris: Josep Pla i Narcís Comadira. Els llibres d’Aragó són llibres que parlen de la capital gironina, de la seva història, de la seva gent. Són llibres que guarden perles literàries. Paraules que ajuden a descobrir i a estimar la ciutat dels quatre rius. Treballar l’obra de Narcís-Jordi i Aragó és ensenyar a estimar la ciutat, la literatura i també la llibertat. Narcís-Jordi Aragó fou un ciutadà exemplar, la persona que va reivindicar la figura de Carles Rahola, l’home cívic, pacífic, fidel a les seves arrels i a les seves conviccions catalanistes i cíviques fins a la seva darrera hora.  Gràcies a autors com en Narcís-Jordi hem pogut acomboiar-nos amb escriptors propers que el feixisme va voler anorrear i fer desaparèixer. 
És emocionant descobrir els llibres que apareixen a les biblioteques amb el títol de «Col·lecció Local». Els llibres de la Col·lecció Local parlen de la teva ciutat, de la teva història, del teu art i de la teva gent. Et parlen també dels costums i tradicions dels qui t’envolten. Guarden «les veus baixes» de la nostra gent si agafem el títol del magnífic llibre de l’escriptor gallec Manuel Rivas. Buscar una vella fotografia de la teva ciutat, del teu barri o una vella estampa d’un ofici perdut, o una imatge de la serralada propera haurien de ser activitats recurrents i no espontànies a les nostres aules. Hi ha centres escolars i biblioteques petites de poble que innoven purgant aquestes col·leccions de manera barroera i poc intel·ligent. No hi ha cap raó assenyada que ho justifiqui. Una visita a la cooperativa Papyrus de Celrà et corrobora aquest fet. Vivim en un país desconsiderat amb la cultura i la memòria històrica. Alguns centres ni tan sols guarden en un lloc visible i accessible de la biblioteca la seva memòria: les revistes relligades i ben conservades que testimonien els treballs dels seus alumnes. L’Educació viu immersa en un món ple de contradiccions. La biblioteca de l’Institut del meu fill obre les seves portes quan ell — i la majoria des seus companys—  ja han arribat a casa i dinen. Costa molt veure a les biblioteques escolars un racó destacat que mostri els llibres que escriuen els mateixos alumnes del centre, un fet que no hauria de ser gens extraordinari sinó habitual i ben normal. Us imagineu una biblioteca escolar amb unes lleixes plenes amb els llibres que han escrit els seus infants? 
Cal anar a la biblioteca de l’escola i a l’arxiu de la ciutat —no com un passatemps — sinó a descobrir i a emocionar-se en l’oceà de documentació i informació que s’hi troba i que ens pot ajudar a descobrir i entendre la nostra història i aquest món tan apassionat en el qual vivim. No sé si el llibre d’en Xavier Cortadellas sobre les llegendes de les Gavarres (i d’altres ben interessants de l’editorial Sidillà) i les revistes editades magníficament per l’Àngel Madrià, editor de Cassà de la Selva, es troben i es treballen de manera sistemàtica a les escoles i instituts que entren dins l’àmbit geogràfic que configura la serra de les Gavarres. En tot cas la revista Girones ha deixat d’editar-se per manca de suport. I això ha succeït a la ciutat de Narcís-Jordi i Aragó, una ciutat amb un índex de població prou important per mantenir viva una revista que conserva i divulga històries i memòries.
Hi ha escoles que continuen encara treballant el Medi Social i Natural que es planifica en un despatx editorial de Barcelona. ¿Quin medi i entorn natural volem ensenyar als nostres nens si no els portem a descobrir l’aulina i el roure que tenim a tocar a l’escola? I en comptes d’aulina també podria dir pedrera, torratxa, font, casalot, muralla, torre, guixera, etc, etc. Els nens que viuen al carrer de la Creu de Girona s’han fixat mai en la creu de pedra que amaga aquest carrer? I els alumnes dels instituts propers han arribat a  conèixer els treballs de Norbert Font i Sagué sobre les creus de terme? El nens de Girona han escoltat mai la llegenda del Bou d’Or?; Han admirat alguna vegada els gravats jueus del Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants? Els sona a algun d'ells el pare Fita? Saben qui va donar nom a la torre Suchet?  Han pujat a veure-la? Han memorat en alguna ocasió el boter de Pedret o l’aigua amb gas d’aquell indret? Han vist alguna fotografia del Ter passejant vora les cases de Pedret? 
Bombardegem els nostres alumnes amb paraules que ben aviat oblidaran quan encara molts d’ells desconeixen l’origen del seu carrer o el personatge que dóna nom a la seva escola. Fem volar els nostres alumnes a països llunyans sense haver-los descobert abans els tresors de la seva ciutat. Els tresors locals i més propers són també els més universals en moltes ocasions. Val la pena reflexionar sobre aquests temes.
Narcís-Jordi Aragó va ser un ciutadà gironí que va estimar la ciutat dels Quatre Rius i els escriptors que la van descriure.  Aragó va estimar la memòria històrica i  literària de la ciutat a on va néixer.  Ens queda el seu llegat. En queda el seu exemple i el seu treball incansable. Ens queda la seva obra. No l’oblidem, sisplau. 

dimarts, 8 de novembre de 2016

Un indret d'interès megalític al Pla de l'Estany?

"Les llegendes que tenen relació amb pedres sovint s’han relacionat amb rituals antics i amb poblats i intervencions humanes que es remunten a l’antiguitat. ¿Té relació la pedra de can Rovira amb els homes del Neolític que van trescar per  aquests verals? ¿Podem incloure la pedra de can Rovira com una bauma utilitzada en temps de la prehistòria? No ho sabem, encara. En tots cas, un servidor, amant i estudiós de l’etnopoètica a casa nostra, ha sabut trobar l’unglot del dimoni i la ferradura del sant descrites en el llegendari. Ara cal que els estudiosos descobreixin i analitzin les altres marques guardades sobre aquesta pedra llegendària.
Una exploració profunda de l’indret i un excavació de la galeria de la pedra baumada segurament ens donarien respostes. L’interès arqueològic de la Pedra de can Rovira resta encara per esbrinar. Hem de saber, però, que a vegades no apareixen restes arqueològiques ni aixovars ni ossos humans per culpa de les violacions d’aquests espais  que han sofert amb el pas del temps. Hi ha hagut al llarg de la història pedres baumades que han estat utilitzades per a llocs d’enterrament i per a diverses activitats humanes. I per altres funcions. La Pedra Baumada d’Espolla (Alt Empordà) fou utilitzada com a punt de reunió de lladres i lloc per a pagar impostos en èpoques ja modernes.
També cal dir que actualment patim una autèntica fal·lera per descobrir i donar a conèixer suposats monuments megalítics quan moltes vegades només són pedres de vinyaters o muntants utilitzats pels pagesos. A la Vall d’Aran es descobreixen cada dos per tres precioses pedres Fites que no tenen cap relació amb la prehistòria. No sempre les rareses i peculiaritats de la natura tenen relació directa amb la prehistòria. L’excursionisme i els mitjans moderns de localització actuals estan possibilitant, però, l’exploració i descoberta del territori del nostre país com no s’ha fet mai fins ara. I encara hi ha punts com el que ha originat aquest article que no són coneguts ni estudiats.
La llegenda t’ajuda a descobrir un indret que hom no contemplaria mai assegut al sofà del menjador. No hi ha cap mena de dubte que Puig Surís ens guarda paisatges màgics. La pedra de can Rovira ens guarda marques que testimonien el valor etnopoètic d’una llegenda ben arrelada i amb tradició al Pla de l’Estany. Aquesta llegenda havia de configurar el vuitè volum de la col·lecció «Contes de Llegenda» del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, un projecte, malauradament aturat encara, per culpa de la miopia política.
La pedra de can Rovira, com una peça gegantina a punt de rodolar, ens guarda els unglots del diable i la ferradura del cavall del sant que la va aturar. Algú potser vociferarà sense criteri: «No, això no és una llegenda; aquesta pedra no es va enclavar en aquest punt d’aquesta manera!» No us el creieu. Sempre hi ha hagut ignorants que no han sabut discernir la ficció de la realitat i que no han sabut mai escoltar els trots inquietants del Mal Caçador."

Extracte del dossier central: "La pedra de can Rovira", publicat a la Revista de Banyoles, novembre de 2016.




La icona del dimoni ha estat representada com un boc o una cabra. La seva imatge sovint evoca i memora les figures dels sàtirs i del déu Pan. 




Unglot del Maligne gravat a la pedra de can Rovira. Les marques trobades a la pedra van corroborar la localització i identificació d'aquesta mola pètria. L'indret és ple de roques gegantines i impressionants. 


Els líquens no tapen les marques fetes sobre la pedra. 




Gravat de la ferradura del cavall del sant que va aturar la pedra. En la versió de Constans i Pius Masvidal és sant Martirià, el patró de Banyoles, qui atura la pedra. En una altra versió, recollida per Josep Casassa, és sant Martí, un sant que ha deixat nombroses empremtes llegendàries a les comarques gironines.




Entrada de la pedra "baumada" (balmada). Vegeu les pedres aixecades a l'entrada, col·locades per a tancar l'entrada. La disposició d'elles recorda els tancaments observats en alguns monuments megalítics.  

Interior de la pedra que fa "bauma". 



Gravat que pot simular  una mena d'urpa que pot estar relacionada amb la llegenda escrita per Constans, Masvidal i per Casassa. 


Figura clarament marcada i tallada sobre la pedra de can Rovira. 





La pedra de can Rovira


"El primer autor que va escriure una llegenda que relaciona aquesta pedra fou mossèn Lluís G. Constans:   La va publicar amb el títol «El sisè misteri de Dolor» a la revista infantil La Mainada, l’any 1921. Hem de tenir en compte que en aquesta revista hi col·laboraven les primeres figures literàries i els millors il·lustradors del país. La llegenda de La Mainada ve acompanyada per una preciosa il·lustració de Salvador Tusell. L’any següent, el 1922, Constans publica la mateixa llegenda —sense cap il·lustració— al suplement literari de La Tradició Catalana d’Olot. Constans dedicà aquesta llegenda «als jovenets de la iv secció del col·legi del Collell». Es tracta d’una narració extensa d’un escriptor que mostra una gran ambició literària. Hem de recordar que ens trobem amb el Constans de la primera etapa: el jove escriptor que es recrea literàriament amb total llibertat i que encara no és missioner ni sent el pes de la responsabilitat pastoral.  La llegenda detalla el poder del rosari per combatre el poder malèfic del dimoni. «El sisè misteri de Dolor —repetia en Banyeta rient sarcàsticament— és l’estimbament de roques damunt el teulat de mas Rovira!» En aquesta història el majoral de can Rovira veu el dimoni enfollit com vol estimbar una pedrassa contra el mas i invoca Sant Martirià: «Oh, gloriós sant Martirià, patró miraculós, salveu-nos d’aquest mal pas d’una mort horrible! Prometo agrair-vos aquest favor!» De cop i volta apareix el salvador: «Un blanc corser, cavalcat per brau i gentil cavaller vestit de porpra, clavava ses ferradures damunt la roca paralitzant-la en el terreny com fins avui la veiem. La visió del cavaller desaparegué, com s’esfumà en Banyeta, tot mossegant-se els llargs unglots.»
La tradició apunta que els avantpassats del mas Rovira donaven anyalment un maial d’oli per a una llàntia de l’altar de Sant Martirià del monestir de Sant Esteve de Banyoles en agraïment d’aquesta feta. Tornem, doncs, a trobar un motiu relacionat amb el cultiu de l’olivera i l’oli en aquest indret i una mostra de la devoció del sant patró de Banyoles al Pla de l’Estany. La tradició de donar un mallal d’oli per l’altar de sant Martirià fa que el majoral d’aquesta llegenda invoqui aquest sant per salvar-se. Constans, bon coneixedor de les nostres històries i de la nostra gent, no li va passar per alt aquest detall.
El folklorista banyolí tornà a escriure a la postguerra una versió d’aquesta llegenda en el quadern cinquè de les seves Rondalles amb el títol: «Les urpes del mal esperit», que també s’ha inclòs en les seves posteriors reedicions de les seves Rondalles. Mercè Carrera va il·lustrar aquesta llegenda de Constans i més recentment ho ha fet la Txell Darné."     

Àngel Vergés i Gifra

Extracte del dossier central publicat a la Revista de Banyoles, novembre de 2016  



Il·lustració de S. Tusell 
Il·lustració de Mercè Carrera 

Il·lustració feta per J.S. 


Entrevista a Vicenç Casals